L’església de Santa Maria de Platja d’Aro (Baix Empordà).
Explica la tradició popular que hi havia un riu on, en algun moment pretèrit, l’aigua arrossegava petits granets d’or. D’aquesta manera, el curs fluvial fou conegut com a Ridaura. La veritat, però, és que ningú ha trobat mai ni una unça del preuat metall.
El Riudaura neix al massís empordanès de l’Ardenya. Capriciós com ell sol, en comptes d’anar directament cap al mar, s’estima més donar una gran volta per visitar Llagostera i Santa Cristina d’Aro i finalment, entre càmpings, urbanitzacions i hotels, desguassa a Platja d’Aro.
La vall del riu petit
En els seus setanta-quatre quilòmetres, el curs fluvial rega la vall d’Aro, que sembla que els romans havien batejat com a Vallis Aracae —o Arace. Hi ha qui pensa que el mot tindria un origen celta que vindria a significar ‘riu petit’. Sigui com sigui, ningú sap amb certesa què caram vol dir.
El fet és que el pas del temps feu evolucionar la paraula fins a convertir-la en la Vall d’Aro. En aquesta privilegiada subcomarca dins del Baix Empordà, es troben diverses poblacions que comparteixen l’espai, com Castell d’Aro, Santa Cristina d’Aro, s’Agaró i Sant Feliu de Guíxols. Ah, i no cal dir-ho, també Platja d’Aro que, juntament amb Castell d’Aro i s’Agaró formen un únic municipi. Més que una població, Platja d’Aro és una estesa d’hotels, urbanitzacions i comerços que cada estiu és literalment envaïda per un turisme de xancleta. Però no sempre ha estat així ni tampoc ha dut aquest nom.
De la muntanya a la mar
En un indret muntanyós i allunyat de la costa prop de quatre quilòmetres, es bastí una església dedicada a la Mare de Déu que pertanyia al monestir de Sant Feliu de Guíxols. Està documentada al segle X, tot i que probablement ja existia abans. Al llarg dels segles s’anà formant un assentament de masos dispersos que vivien del camp i que rebia el nom de Fenals d’Amunt i més tard, Fenals d’Aro.
La situació tan allunyada de la costa era per seguretat. En aquells temps eren freqüents els atacs des del mar. Des d’aquella situació enlairada els habitants podien abastar sense ser vistos una àmplia línia de costa. De fet, el terme Fenals — Fanals, com s’estima més la gent nadiua— té el significat de llum, pels senyals lluminosos que es feien per advertir els habitants de la vall de l’arribada dels pirates turcs i algerians. Precisament, el puig s’Agoita deriva de puig de guaita, on probablement hi havia una torre des d’on es feien aquests avisos.
A partir del segle XVI, Catalunya patí un seguit de desastres. Epidèmies, plagues, revoltes i terratrèmols deixaren malmesa aquella primitiva església de Santa Maria de Fenals. A més, com que les incursions pirates anaven de baixa, la gent decidí baixar al pla, tot i que a una certa distància de la costa per si les mosques. Arribats al segle XVIII, després de quatre-cents anys de llarg procés, es fundà un altre temple a només mil metres de la costa, dedicat també a Santa Maria. Sembla que en aquell mateix indret ja existia una altra capella anterior.
Turisme pietós
Però res és per sempre. Els anys vint del segle XX ja es comença a valorar la idíl·lica costa com a destí d’estiueig. Tanmateix, no serà fins uns anys després de la Guerra Civil que la societat es recupera i té lloc un primer desenvolupament turístic. Sorgeixen els primers hotels i els xalets de segona residència. Novament, l’església de Santa Maria de Fenals és massa lluny de la colònia estiuenca. És així com el 1953 s’encarrega a Josep Esteve i Corredor el projecte d’una nova església, aquest cop a només quatre-cents metres de la platja.
L’arquitecte
Malgrat que probablement no et sonarà de res, Josep Esteve fou un arquitecte que mereix ser rescatat de l’oblit. Nascut a Girona el 1896, obtingué el títol quan tenia vint-i-sis anys i aviat exercí d’arquitecte municipal a Olot. Deixà una bona mostra del seu discret i elegant estil en aquell municipi i també a Girona i a diverses poblacions empordaneses. A més de l’església de Santa Maria de Platja d’Aro és autor de diversos hotels, xalets i projectes urbanístics.
Blanca i radiant
La construcció del nou edifici parroquial finalitzava el 1955, tot i que no seria beneit fins passats quatre anys. L’interior es decorà amb elements donats o executats per diverses persones de la comunitat.
Tota pintada de blanc, l’església de Santa Maria de Platja d’Aro té el seu encant. El fet de trobar-se un pèl apartada de la zona comercial li atorga una certa tranquil·litat. A més, se situa en una cantonada i està precedida per un bonic jardí que la fa lluir encara més.
Uns discrets vitralls dels quals ningú esmenta l’autoria, donen claror a la nau central. Tots ells són de composició abstracta, tot i que en alguns es pot endevinar l’estilitzada forma d’un peix. L’òcul de la façana mostra una vidriera amb la figura de la Mare de Déu.
Teletransportada
A la llinda del portal, a més de l’any d’inici de la construcció, hi ha escrita una de les moltes lletanies —en llatí, que així tothom ho pot entendre— dedicades a Maria: “Reina assumpta al cel”. Les escriptures no diuen ni així sobre com va acabar la mare de Jesús. Al segle IV un bisbe decidí que la senyora mai no havia mort i que Déu l’havia fet pujar o assumir o rebre —o teletransportar— directament al cel.
La idea feu fortuna i esdevingué una de les moltes festivitats catòliques. Però no va ser fins al 1950 que la Santa Seu declarà l’assumpció de Maria com un dogma de fe, és a dir, una veritat indiscutible. L’any següent Pius XII afegia aquesta nova lletania a la inacabable llista de lloances a la Verge. I mira tu per on, que no havien passat ni dos anys que la frase s’estampava a la llinda de l’església de Santa Maria de Platja d’Aro.
Donatiu interessat
A la dreta del portal hi ha una làpida amb un llarg text que et serà difícil de llegir perquè està en llatí i a més és lletra gòtica. Hi ha també sis escuts, tres a cada costat. Aquesta peça prové d’aquella primera església romànica que hi havia al mig de la muntanya. El text diu que el 1338 va morir Gueralda de Llabià, qui era l’esposa d’un cavaller de la Bisbal. La senyora, qui sembla que tenia unes importants propietats per aquí, llegà a aquesta parròquia la meitat de les rendes que tenia.
Això sí, per tal d’assegurar-se una bona entrada al cel, disposà que se celebressin un parell de misses cada setmana per la seva ànima a l’església de Santa Maria del Mar de Calonge. En aquest altre temple, na Gueralda havia donat l’altra meitat de les rendes i també es conserva una làpida molt similar perquè ningú oblidi la seva santa modèstia.
Epíleg
A continuació, poc després de la construcció de l’església de Santa Maria de Fenals, el preu baix de la pesseta afavorí la vinguda d’estiuejants europeus que feu incrementar ràpidament la població durant el bon temps. El sector immobiliari feu literalment l’agost i els pagesos deixaren les terres per obrir tota mena de comerços. Aparegueren també els hotels a primera línia de mar i les discoteques que immortalitzarien l’indret. El municipi es donava a conèixer per primera vegada com a Platja d’Aro i amb alguna polèmica, el 1962 n’oficialitzava el nom, girant l’esquena a aquell històric nucli de Fenals —o Fanals— d’Amunt.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Puig s’Agoita, 17. Platja d’Aro
Saber més
- La Vall del Ridaura, per Alber López-Tauler
- Història de Platja d’Aro: setsailcostabrava.com
- Platja d’Aro, per Mercè Sagué
- L’escut d’armes de Castell-Platja d’Aro: una proposta, per Pere Barreda i Massó
- Església vella de Santa Maria de Fenals: enciclopedia.cat
- Església nova de Santa Maria de Fenals: catalunyamedieval.es
- Església de Santa Maria de Platja d’Aro: parroquiescastellplatjadaro.es
- Josep Esteve Corredor: arquitecturacatalana.cat
No gaire lluny de Platja d’Aro, més concretament a Calonge, hi ha la urbanització “Rio de Oro”.
Desconec si algú hi ha trobat mai cap unça del preuat metall…
Malgrat el nom, i veient el tipus de xalets que hi ha en un entramant de carrers costeruts i de revolts impossibles, jo penso que l’únic que devien trobar era una muntanya que en els especulatius anys setanta els devia sortir ben econòmica d’urbanitzar 😅