Aquarel·la amb una vista de l'església de la Pietat de Vic.

Suposant victòries

La portalada de l’església de la Pietat de Vic.

El Josep i el Joan tenien feina fins a avorrir. El Josep i el Joan eren germans. Pertanyien a una nissaga de mestres d’obres i escultors vigatans que, durant més de dos segles, va deixar un impressionant llegat per tot el territori.

El seu prestigi els va dur a ser també, els responsables de l’església de la Pietat de Vic, al segle XVII. Tot i que Josep i Joan Morató són els noms més anomenats a les guies turístiques, durant els prop de setanta anys que va durar la construcció, van intervenir també altres membres de la família.

Abans de continuar, cal aclarir que el barroc era un estil molt teatral, nascut per a enlluernar el fidel dubtós. Tot projecta ombres i llums, amb un gran dramatisme. Les imatges semblen acabades de sorprendre en un moment íntim, com congelades en ple moviment, efecte accentuat per la forma de les robes.

Cornament de la portalada de l'església de la Pietat de Vic. Osona

Pintades a la paret

A les quatre columnes de l’entrada que, tot i ser barroques, són més llises que una taula de planxar, hi ha quatre lletres majúscules. Les lletres són R, O, M, A i, com us podeu imaginar, més d’una teoria assegura que és un recordatori de la proximitat del temple romà que hi ha deu metres més amunt. És UNA teoria, que penso que té el mateix fonament que la teoria que ara jo faré, és a dir, cap.

Només recordar que el temple romà es va descobrir a finals del segle XIX i les pintades probablement daten del segle anterior.

També hi ha pintada un V, que pot correspondre al símbol anomenat ‘vítor’ o ‘víctor’ i és més antic que la sopa de farigola. Al segle IV, quan l’emperador Constantí va guanyar una gran batalla perquè, segons ell, havia vist una creu al cel, s’inventà un símbol que eren les lletres del mot ‘víctor’, és a dir victòria i el convertí en estendard dels seus exèrcits.

Aquarel·la amb una vista de l'església de la Pietat de Vic.
Església de la Pietat.

Fi de carrera

Onze segles més tard, durant el període del Renaixement, als estudiants universitaris que acabaven la carrera, els seus companys els treien de passeig pels carrers, mentre tocaven instruments i cantaven en el seu honor. Al final del recorregut, s’aturaven davant d’algun edifici important, que podia ser l’ajuntament, la universitat o una església i allà pintaven el ‘vítor’ juntament amb nom del brillant estudiant.

Sovint també s’hi pintava una o dues fulles de palma, per tal de remarcar la victòria aconseguida en acabar els estudis universitaris. Així doncs, no tenen res a veure amb les palmes vinculades a les imatges de sants que han patit un martiri.

Els millors exemples es troben a Salamanca i a Alcalá de Henares, on al final van haver de posar fre, perquè no hi havia un pany de paret sense escriure.

A Barcelona també hi ha, tot i que menys i no sempre són fàcils de veure. Tristament, aquest símbol universitari, se’l va apropiar el darrer règim dictatorial i va fer un ús proselitista. Però no patiu, aquests, ja estaven pintats molt abans.

Petits detalls

En aquest cas, em fa ballar la bala que només és una V sense cap altra lletra. Però té la ploma del mèrit i una estranya inscripció. Tot i això, la gran alçada on està aquesta pintada, fan dubtar que hagi estat feta una nit de disbauxa per uns quants estudiants. Sembla fet molt premeditadament.

Al costat de la V hi ha tres petits punts que, com que estic de ple fent hipòtesis, poden ser els claus de la crucifixió. No oblidem que és l’església de la Pietat.

A l’esquerra de la V hi ha el que semblen els caràcters grecs ípsilon i pi. Junts formen un apocop -contracció-, que vindria a significar “a sota”. En canvi, a la dreta hi ha el que pot semblar el número 20. Però caldria la intervenció d’un especialista per deduir de què es tracta tot això.

Grafit pintat a la portalada de l'església de la Pietat de Vic.

Què passa amb Roma?

Vinga, vaig a fer més conjectures, que avui estic imparable. Per una banda, penso que es pot tractar del cognom del victoriós universitari. 

Però també he trobat una curiositat, que en aquest cas, tant pot ser certa com no. Unes paraules atribuïdes a l’apòstol Pau, vénen a dir que l’origen de tota maldat es troba en l’avarícia. La frase va ser convenientment modificada pels primers cristians per tal de convertir-la en una crítica contra l’imperi romà, de manera que les lletres formessin l’acròstic ROMA: Radix Omnium Malorum Avaritia. Què us sembla?

Fris decoratiu a l'església de la Pietat de Vic. Osona

Un indret molt disputat

Des que els romans van convertir la part més alta de Vic en centre neuràlgic, que el lloc ha estat un no parar de construir i enderrocar. Damunt les restes del temple romà es construí el castell i al seu costat, es bastí una església, que després de segles d’ampliacions, enderrocs i de canvis d’advocació, va acabar essent, al segle XVII, l’església barroca de la Pietat.

El temple va acollir les relíquies dels dos màrtirs, que suposadament eren vigatans i van generar una gran devoció.

Fins que al segle XIX, va tenir més èxit Miquel dels Sants, que sí que era vigatà, però va preferir marxar ben lluny de la seva terra a fer miracles.

Furnícula amb la verge i els sants màrtirs a l'església de la Pietat de Vic. Osona

Màgia divina

Sembla que Llucià i Marcià eren dos joves soldats romans, que durant les persecucions contra els cristians al segle III, van ser morts a Nicomèdia, una ciutat d’on ara es troba Turquia.

En canvi, la llegenda diu que els ‘sants màrtirs’ eren uns mags de Vic, que invocaven el dimoni per aconseguir el que volien. Un dia van voler seduir una noia amb conjurs, però la xicota era cristiana i el dimoni no podia ajudar els mags. Llavors es van convertir i començaren a predicar la paraula de Déu. Abans les coses anaven així de ràpides.

També va ser ràpid que els detinguessin i els cremessin en una foguera, que abans tampoc anaven amb bajanades.

Dins una fornícula damunt la portalada de l’església de la Pietat de Vic, trobem un grapat de gent que no sé com hi caben. Al centre tenim l’escena de la Pietat. Des que al segle XV Miquel Àngel va esculpir la meravellosa escultura de Maria sostenint el cos mort de Jesús, que aquesta imatge va servir de model a moltes representacions, com aquesta de Vic.

Furnícula amb els sants Llucià i Marcià a la plaça del Pes de Vic.
Furnícula a la plaça del Pes.

A un costat i a l’altre, en actitud d’adoració, hi ha els dos màrtirs que acabem de comentar, rostint-se entre les flames.

Semblen una mala còpia dels que trobem en una furnícula barroca a la plaça del Pes, realitzada també durant segle XVII, tot just a dos-cents metres. Només que els de la portalada de la Pietat semblen desnucats, de tant girar el cap per mirar Crist.

Com que la composició em resulta certament estranya, vull suposar que les figures dels sants van ser col·locades al segle XVIII, quan es van traslladar al temple les relíquies.

I fins aquí puc teoritzar.

Capitells a l'entrada de l'església de la Pietat de Vic. Osona

INFORMACIÓ PRACTICA

Situació: plaça de la Pietat. Vic

Saber més

Què veure a prop