Aquarel·la de la font de Santa Anna amb plafons ceràmics noucentistes realitzats per Josep Aragay.

Pageses o dides?

La Font de Santa Anna de Barcelona.

En aquells temps en què els orinals es buidaven al carrer -estem parlant del segle XIV-, el Portal de l’Àngel de Barcelona rebia un altre nom i donava pas a un carreró estret i molt diferent de com és ara. Aquesta via era un dels principals accessos a la ciutat emmurallada i per tant, molt transitada.

A la confluència amb el carrer de la Cucurulla hi havia la plaça de Santa Anna, que més que plaça, era un espai on s’aturaven els carruatges i es deixaven descansar els animals. Fins i tot se celebraven tornejos de tir amb ballesta!

Detall del plafó ceràmic noucentista realitzat per Josep Aragay que representa dos peixos enfrontats.

Aigua corrent

Les epidèmies se succeïen i els consellers de la ciutat sabien que, a més d’encomanar-se a Sant Roc, calia prendre mesures més terrenals. Per tal de pal·liar els problemes d’higiene de la ciutat, a mitjans del segle XIV es creà la primera xarxa de proveïment d’aigua, així com la construcció de diverses fonts. La font de Santa Anna n’és una, tot i que no era ni de bon tros com ara.

La forma quasi octogonal correspon a la més important reforma, duta a terme a principis del segle XIX, que incloïa un abeurador que actualment és una mena de banc, uns mascarons d’on brollava l’aigua i l’escut de la ciutat.

Un segle més tard, la font i la plaça estaven tan degradats, que es decidí emprendre una reforma integral per tal de millorar la imatge d’aquest espai. Es decidí encomanar a Josep Aragay el projecte d’enrajolar la font.

Detall del plafó ceràmic noucentista realitzat per Josep Aragay amb decoració floral i vegetal.

Cànon noucentista

Tot just arribat del seu viatge d’estudis per Itàlia, Aragay, que ja tenia un cert prestigi com a ceramista, va rebre el que seria probablement el més conegut encàrrec de la seva vida.

Fidel al corrent estètic noucentista i alhora molt influenciat per l’art renaixentista i barroc, així com pels paisatges que havia vist durant el seu viatge, l’artista va realitzar els plafons ceràmics de la font.

Renegant dels excessos modernistes, el noucentisme pretenia tornar a les arrels catalanes i a un art més de la Mediterrània on, entre altres coses, la figura femenina encarnava tot un seguit d’ideals plantejats a ‘La Ben Plantada’ d’Eugeni d’Ors.

Font de Santa Anna. Detall del plafó ceràmic omn es veu el peu d'una figura i un poblet amb dos campanars.

L’ideal femení

En quatre de les cinc cares de la font, Aragay va representar una dona portant una gerra o un càntir. És evident que les pageses no anaven així de mudades a buscar aigua, però es tractava d’idealitzar el fet. Probablement, si hagués posat una pagesa d’edat, atrotinada i amb els malucs amples, no li hagueren aprovat el projecte.

Aquesta iconografia no era una novetat. Els escultors grecs ja van immortalitzar al Partenó dones portant aigua. Estudis acurats han revelat que Aragay es va inspirar en les pintures que va estudiar de ben a prop a Itàlia.

Aquí l’artista ressalta l’anatomia de les noies amb robes lleugeres i tan ajustades que, gràcies a les transparències, alhora tapen i deixen veure les sensuals formes del cos.

Tanta sensualitat no va semblar bé a una part de la societat que va criticar l’obra, deixant les pobres noies com a poc menys que meuques.

Als peus de cada noia, veiem uns camps i algun poblet amb altíssims campanars que recorden els paisatges de la Toscana.

Detall del plafó ceràmic realitzat per Josep Aragay on es veu una figura femenina amb una gerra al cap.

Àngels, déus o mortals?

Un fet peculiar és la més que evident simetria que respira tot el conjunt. Cada element té el seu corresponent simètric, amb petites diferències. 

Per exemple, les figures masculines. Agrupats en parelles i tots tractats amb tons ocres de manera que no facin ombra a les noies, només van tapats amb una etèria tela que ens fa patir per si se l’endú el vent. La musculatura contrasta amb la finesa d’una anatomia andrògina, que ens fa pensar en segones lectures.

Cada parella sosté, aparentment sense esforç, el que podria ser una copa carregada de fruita -riquesa?-.

Les franges inferiors contenen, sempre per duplicat, uns peixos -ben estranys per cert-. També hi ha un parell de pescadors i uns éssers fantàstics, probablement basiliscs, éssers malèfics, amb cos de rèptil i cresta, bec, potes i urpes d’au. La resta de l’espai és tot ple de flors i formes vegetals. 

Font de Santa Anna. Detall del plafó ceràmic realitzat per Josep Aragay que representa dos grius.

En canvi, el plafó central, que respecta l’escut de pedra, representa dos éssers alats que sostenen un trident. Aquest és el símbol de Neptú el déu romà del mar -Posidó pels grecs- i de l’aigua en general. Aquí tornem a veure la inspiració grecollatina d’Aragay.

El fet de col·locar dues divinitats enfrontades, és un fet recurrent en la iconografia antiga. Sense anar gaire lluny, ho pots veure en molts escuts antics de la ciutat, religiosos o d’entitats financeres.

De totes maneres, aquests dos éssers, ensenyant els músculs i amb cara de bons xicots, no tenen gaire de divins. Tot i que el fet de tenir ales remet als àngels que sovint custodien sants i verges. 

Cada figura sosté un vel amb la mà, on a més hi ha un paó, símbol d’immortalitat. Tal com estan, recorden molt aquells dos que custodien la famosa i monumental pinya que hi ha al jardí del Vaticà.

Font de Santa Anna. Detall del plafó ceràmic noucentista que representa un personatge alat amb un trident.

El després

La font, considerada per un sector com un exemple de mal gust, es va anar deteriorant, especialment amb la col·locació de cartells publicitaris. El 2002, una important rehabilitació va tornar-la -més o menys- al seu estat.

Després d’aquest encàrrec, Aragay va exercir com a professor de decoració ceràmica a l’Escola de Bells Oficis de Barcelona, d’on acabà essent expulsat per motius que no vénen al cas. Llavors es retirà a Breda o va realitzar les pintures murals de l’església i on fundà el seu taller.

Aquarel·la de la font de Santa Anna amb plafons ceràmics noucentistes realitzats per Josep Aragay.

El mestre

En la realització de les ceràmiques de la font, Aragay va col·laborar amb Francesc Quer, que havia estat el seu mestre i amb qui havia fet exposicions conjuntes. Nascut a Sabadell, Francesc Quer i Selves va ser ceramista, professor d’aquesta matèria. A més, va ser director artístic de la prestigiosa fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat on es van coure les rajoles més destacades d’aquesta època.

L’home es va arruïnar tot cercant una nova fórmula de cocció del gres i acabà establint-se a Lisboa, on va seguir treballant fins a la seva mort el 1933.

Font de Santa Anna. Detall de la signatura de Josep Aragay en una cantonada del mural ceràmic.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer de la Cucurulla, 6. Barcelona

Saber més

Què veure a prop