Mosaic amb una gerra de flors, realitzat el 1923 per Francesc Canyellas.

Les flors del claustre

Els arrimadors de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona.

En primer lloc, em disculparàs si començo amb una classe teòrica. Personalment, m’ha costat entendre la diferència entre arrambador i arrimador, dues paraules que sovint he utilitzat indistintament i, lògicament, de manera errònia. Em consola que no he estat l’únic a fer-ho.

Per si tu també tens dubtes, intentaré aclarir-ho, citant el Diccionari del catalogador del patrimoni cultural:

Un arrambador és una barana de fusta fixada a un costat. I per què no li diem barana? Doncs, mira, no ho sé. Potser per embolicar el personal.

En canvi, un arrimador és un element de fusta, marbre, pintura o un altre material (aquí entraria també la ceràmica) per a la protecció o decoració de la part baixa d’una paret.

El Termcat va més enllà i diu que es col·loca a una distància d’entre 60 i 80 centímetres del terra, per protegir la paret del fregament dels mobles.

Apa, i ara que ja ho tenim ben clar, ens n’anem a la Casa de l’Ardiaca. Però passarem de llarg de la bústia de la tortuga i les mil explicacions esotèriques, que sembla que sigui l’única cosa que interessa als turistes.

Mosaic amb una gerra de flors, realitzat el 1923 per Francesc Canyellas.

Destruir i construir

Arran d’un bombardeig als inicis de la Guerra Civil, la zona que ara coneixem com a Barri Gòtic va quedar molt malmesa. Posteriorment, s’enderrocaren un gran nombre d’edificis, el que va suposar la pràctica desaparició del barri.

Entre prospeccions arqueològiques, restauracions i la creació de nous habitatges, la zona va estar en obres fins als anys seixanta.

Tanmateix, una dècada abans es començà a promocionar el nou Barri Gòtic com un atractiu turístic.

Arrimadors de la Casa de l'Ardiaca realitzats per Francesc Canyellas.

Un alt càrrec

La Casa de l’Ardiaca tampoc es va deslliurar d’intervencions de tota mena. Això no obstant, abans de continuar, qui era l’ardiaca?

Resumint, era un càrrec dins les primeres comunitats cristianes sorgides a partir del segle II.

Era el cap dels diaques i l’escollia el mateix bisbe com a ajudant així com per administrar els béns de l’església entre altres moltes funcions d’importància. Al cap i a la fi, era qui representava el bisbe quan la plaça era vacant.

Així doncs, no ha d’estranyar que l’home visqués en un gran casal, tot i que no era ni de bon tros com el que pots veure actualment.

De casal a palauet

Cap al segle XIII, aprofitant un tram de l’antiga muralla romana s’havia edificat un edifici per allotjar aquest càrrec eclesiàstic.

Dos segles més tard l’ardiaca Lluís Desplà va dir que aquella cova no feia per a ell i la va refer de dalt a baix en bona part en estil gòtic.

Al segle XV i aliè a la influència francesa, el gòtic a casa nostra era més discret. Per exemple, en aquells moments i ben a prop s’estava finalitzant el claustre de la catedral i tenia lloc la profunda remodelació del Palau de la Generalitat.

Però a la resta d’Europa l’estil renaixentista avançava amb força, així que l’edifici també presentava algun element de la nova tendència.

Mosaic de rajola de mostra, realitzat el 1923 per Francesc Canyellas.

Inicis humils

En un principi en Lluís Desplà i d’Oms va ser rector d’algunes poblacions del Maresme, fins que va acabar com a ardiaca major de la Seu de Barcelona.

A més va ser president de la Generalitat, que en aquells temps això funcionava un pèl diferent de com ara ho fa.

I per poc que no arriba a ser nomenat bisbe de Barcelona, ja que Ferran II va fer decantar la balança cap a un altre candidat.

Als finestrals que queden de la seva residència encara pots veure alguns escuts esculpits del llinatge dels Desplà. Els reconeixeràs pels característics rombes, que les persones enteses en heràldica en diuen losange.

Arrimadors de la Casa de l'Ardiaca realitzats per Francesc Canyellas.

Joc d’encaixos

A causa de la desamortització dels béns eclesiàstics del segle XIX l’edifici va ser venut. El nou propietari va fer tot de reformes al gust del moment, com afegir el claustre del pati.

El 1895 es convertí en seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona i apa, més canvis, ara en estil modernista.

El 1919 la dissort d’aquest edifici continuava, quan va ser adquirit per l’Ajuntament de Barcelona per instal·lar l’Arxiu Històric. És en aquest moment que es col·loquen els arrimadors de la Casa de l’Ardiaca que comentaré a continuació.

Seguidament i com que no hi havia prou, després de la Guerra Civil l’Adolf Florensa, artífex del parc temàtic que ara coneixem com a Barri Gòtic, va remodelar les façanes, posant i traient elements de diverses procedències, com qui juga a fer trencaclosques.

Arrimadors de la Casa de l'Ardiaca realitzats per Francesc Canyellas.

L’arquitecte i l’artista

La remodelació de la Casa de l’Ardiaca del 1919 va anar a càrrec del mataroní Josep Goday i Casals.

Molt lligat al moviment noucentista, és autor de diversos grups escolars, com el Ramon Llull o el Pere Vila. Però potser et sonarà més per l’edifici de Correus a Barcelona.

Entre els seus col·laboradors trobem el dibuixant, dissenyador d’ornaments, serraller i pintor Francesc Canyellas i Balagueró.

Després d’estudiar a la Llotja de Barcelona, va treballar com a dibuixant al taller de ferros forjats de Can Ballarín. Puig i Cadafalch s’adonà de la seva mestria i li demanà col·laboració en diverses obres.

I és a l’estudi d’aquest arquitecte on coneix Josep Goday, qui encara estudiava arquitectura. Es feren amics i més tard produirien junts en un gran nombre d’obres.

Un viatge a Itàlia que van fer tots dos, els descobrí les meravelles de l’esgrafiat, tècnica que es convertí en un element distintiu dels seus projectes.

Tanmateix a més d’esgrafiats, en Francesc també va dissenyar elements decoratius en pedra i terra cuita, balustrades, vidrieres i ceràmica, com els arrimadors de la Casa de l’Ardiaca.

Arrimadors de la Casa de l'Ardiaca realitzats per Francesc Canyellas.

Bodegons ceràmics

El 1923, el mateix any del seu casament, Francesc Canyellas va realitzar els trenta-quatre plafons amb ceràmica que llueixen al pati de l’Arxiu Històric.

Majorment, la temàtica dels arrimadors de la Casa de l’Ardiaca es resol amb motius florals simètrics. També trobem peixos, gerros, fruits, caragols i ocells.

Al mural més gran, l’únic que duu la signatura, va representar l’escut del senyor Desplà entre dos infants, en un clar homenatge a la història del recinte.

Inspiració barroca

Tant els plafons, com les rajoles de mostra que els envolten, semblen inspirats pels motius barrocs que els artistes dugueren a terme al segle XVIII.

El 1692, amb l’arribada a la cort madrilenya del pintor napolità Luca Giordano, s’inicià a la península una veritable moda pels bodegons de flors.

D’altres pintores i pintors, igualment especialitzats en temes florals van ajudar a escampar aquesta temàtica per la qual Carles II sentia una gran passió.

Recomanats per Giordano, també aterraren a la cort Andrea Belvedere, Giuseppe Recco i els seus fills Elena i Nicolo Maria Recco, qui portaran la manera napolitana de pintar bodegons. Altres pintors d’aquí també van conrear aquest estil, com José de Arellano o Gabriel de la Corte.

Tan importants eren les representacions florals que fins i tot el pintor i tractadista cordovès Acisclo Antonio Palomino (1655-1726) va escriure unes detallades instruccions sobre com pintar aquests quadres, descrivint alhora algunes de les flors més comunes.

La moda floral arribaria ràpidament a les llars -aquelles que s’ho podien pagar, és clar- de la mà dels ceramistes que, com Canyellas, reinterpretarien aquests motius, tot i que amb una paleta de colors més limitada.

Arrimadors de la Casa de l'Ardiaca realitzats per Francesc Canyellas.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer de Santa Llúcia, 1. Barcelona

Saber més

Què veure a prop