Breu història de Xulilla (els Serrans).
Explica una antiga llegenda, que pels temps que les terres valencianes es trobaven sota la dominació musulmana, els soldats cristians eren fets presoners i tancats al castell de Xulilla.
Un d’aquests soldats, espavilat ell, va aconseguir que de mica en mica, una noia mora quedés brandada pels seus ossets. Un dia el xicot demanà a la donzella que fes l’impossible per convertir-se en la favorita de l’emir i d’aquesta manera, matar-lo. Així ho va fer i, una nit sense lluna, la noia li clavà una daga i el va deixar sec com una soca.
Amb una corda que la xicota li havia facilitat, el soldat es despenjà per una finestra. Però quan ella estava a punt de seguir-lo, un soldat musulmà que els espiava, va tallar la corda i la mossa es va quedar penjada per sempre més al penya-segat. Diuen que els seus crits d’amor i de dolor encara s’escolten de tant en tant, ressonant per la cinglera.
En un principi…
Per entendre aquesta llegenda, cal haver visitat la cinematogràfica població de Xulilla i el seu espectacular entorn.
Si hem de ser sincers, la història d’aquesta vila realment es remunta a uns cent milions d’anys, dia amunt, dia avall, durant aquell període que a l’escola et van fer aprendre amb el nom de Cretaci.
En aquesta llarga etapa geològica tingué lloc una activitat sísmica que ni ens la podem imaginar i que va acabar amb els pobres dinosaures que pasturaven per aquests verals.
A més, el riu Túria va erosionar tot el que trobava al seu pas, creant espectaculars cingleres en aquest punt.
Significats perduts
Tot i això, la presència humana en aquest indret amagat, s’hi establí uns mil anys a.n.e. A continuació, i com ha passat en la majoria d’assentaments, van venir els ibers, els romans, els musulmans, els cristians i els turistes.
De fet, hi ha qui creu que va ser un romà que es deia Iulius qui va donar nom a Xulilla. És més, escombrant cap a casa, els bascos asseguren que com bona part -segons ells- de la toponímia peninsular, Xulilla prové de l’euskera i vol dir -més o menys- corba vertical. Per opinar que no quedi.
La població, de poc més de sis-cents habitants -sense comptar el turisme-, és un entramat de carrerons que segueixen el pendent del terreny. Però no hi ha pèrdua: si puges, arribes al castell. Si baixes vas a parar al riu.
En un enclavament tan estratègic com aquest, la fortalesa ha estat protagonista indiscutible durant segles de guerres de tota mena.
De fora vingueren
Només per situar-nos, faré un breu resum de la història de Xulilla i del grapat de visites que han passat per aquests verals i que amb més o menys intensitat, han deixat la seva empremta, encara que només hagi estat una petjada efímera.
Espero que les persones enteses em sabran perdonar la poca rigorositat que faig servir en qüestions que tan avorridament ens van ensenyar quan érem nanos.
Els primers pobladors
Doncs bé, en primer lloc, vingueren els ibers -els celtes aquí els ignoro, pobrets-. Això passava a l’anomenada Edat del Ferro i va durar, més o menys, fins al segle I, amb permís dels romans. De fet, parlem d’ibers, tot i que en realitat eren un munt de tribus disperses. Però així, dins el mateix sac, és més fàcil d’entendre.
Com que en aquells temps no es coneixia el ciment armat, dels poblats ibers dins el municipi de Xulilla tan sols resten quatre pedres que necessites déu i ajut per imaginar què coi eren.
Poques restes
Després aparegueren els romans. Curiosament, a diferència d’altres indrets on van estar, del seu pas per aquests verals pràcticament no hi ha restes. El més destacable és un aljub a la zona del castell.
A continuació en aquesta història de Xulilla, tenim els visigots i altres gots, que no són vasos, sinó uns ferotges pobles germànics. Recordes aquella inacabable llista de reis amb nos estranys? Són aquests.
Doncs bé, aprofitant el declivi de l’imperi romà -segle V-, els bàrbars gots entraren a la península com qui no vol la cosa, segurament perquè aquí s’estava millor que no pas a la Gàl·lia. D’aquests, malgrat que hi ha restes a pocs quilòmetres d’aquí, sembla que l’agrest paisatge no els va satisfer, així que no hi ha cap constància de la seva presència.
Invasors, però amb cultura
Seguidament, al segle VIII vingueren els musulmans, que no feia ni cent anys havien creat l’islam, una nova religió que aviat va ser top trending.
Per si la curiositat no et deixa dormir, el mot musulmà significa ‘el sotmès‘ -a la voluntat divina, s’entén-. Tanmateix, millor ho deixo aquí, que després passa el que passa.
Pel que sembla, als musulmans no els va costar gaire ocupar bona part de la península, ja que els visigots, a diferència dels emprenedors romans, eren uns ganduls pel que fa a treballar i només volien manar.
A més, entre altres coses, les famílies godes s’havien distret de la política exterior, embrancades com estaven en disputes de poder. Ja saps, això és meu, jo t’ho prenc, així que ara veuràs. Com criatures, vaja.
D’altra banda, els musulmans van saber aprofitar la peculiar orografia d’aquest territori i van construir un sistema de regadiu i un assut -el Clot Blau-, que actualment és una bonica i imprescindible excursió.
També van construir el castell, lloc estratègic des del punt de vista militar, defensiu i, avui dia, també fotogràfic. Així va ser durant prop de cinc segles de la història de Xulilla.
De la glòria al declivi
Fins que el 1238 van entrar a València les tropes de Jaume I i aquesta vila passava també a formar part de la Corona d’Aragó.
A partir d’aquí i com que en aquest país sembla que no sapiguem viure en pau, no passava un segle sense que el castell patís una reforma rere l’altra.
D’altra banda, pel fet que una fortificació o una població eren considerades com a moneda de canvi, el lloc va anar circulant per diverses mans de senyors feudals i eclesiàstics, com qui es passa una patata calenta.
Al segle XIX, un cop finalitzades les inacabables guerres carlines, on el castell va tenir un paper protagonista, aquesta construcció seria oblidada i s’aniria convertint en una ruïna.
La darrera invasió
Finalment, atrets pels innegables encants de Xulilla, una allau de turistes de tota mena arriben actualment a aquest petit poble. Hi ha qui ve a fer llargues excursions per les passarel·les del Túria, mentre altres ens conformem amb petites passejades fins a l’assut.
Els més valents escalen les parets de vertigen i d’altres tan sols pugen fins al castell per gaudir de les meravelloses panoràmiques. Però, d’una manera o altra, Xulilla s’ha fet un lloc al cor de tothom.
Per acabar, l’Ajuntament de “Chulilla“, tot i tenir una pàgina clara i amb informació de qualitat, sembla que només parla un idioma. Malgrat premis l’opció en valencià, inevitablement te l’obrirà en castellà.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Xulilla: lavelletaverda.blogspot.com
- Història de Xulilla: chulilla.es – wikiwand.com
- Els ibers: mhcat.cat
- Restes dels ibers: chulilla.es
- Què és l’islam?: lavanguardia.com
- Regne visigot: historiaespana.es
- Topónimos euskéricos de la geografía ibérica: josecanovas.com
- Apuntes para el estudio del proceso romanizador…, per V. S. Fabuel
- La conquesta musulmana: wikiwand.com – clio.rediris.es
- El castell: chulilla.es – porsolea.com
Apa Rondaller que avui t’hi has lluït! Quines imatges més xules! (és clar que tractant-se de Xulilla no podien ser de cap altra manera🤣) Enhorabona! 👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻
Moltes gràcies! 🥰 Realment en aquesta població la càmera fa les fotos tota sola. I això que va fer un dia llenganyós!