Rajoles d’un brancal de Xulilla (els Serrans).
Avui dia qualsevol persona té un gos, un gat, una aranya o un pop a la banyera. Però això de domesticar animals va començar fa uns disset mil anys, mal comptats. El mot domesticar deriva del llatí domus, és a dir, casa. Per tant, ve a dir que prenem animals salvatges i els dominem perquè treballin a casa o ens facin companyia mentre mengem crispetes al sofà. Els primers humans, molt més prosaics que nosaltres, van aprendre a tenir animals bàsicament com a aliment. Així de clar.
Animals i humans
Sembla que la primera espècie a ser domesticada va ser el gos, que s’acostava per menjar les restes de la caça dels humans. Però és l’ovella la que s’endú l’honor d’haver estat la primera a ser criada per menjar. De mica en mica, cada continent va anar afegint espècies locals i ara ja ens ho mengem tot, fins i tot les formigues. Golafres que som.
A què ve tot això ara? Doncs resulta que un dia estava passejant per l’escenogràfic poble de Xulilla, a la comarca valenciana dels Serrans. Vaig observar el brancal d’una porta que estava decorat amb unes peculiars rajoles, majorment de temàtica ramadera.
Després d’haver vist a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí una col·lecció de rajoles te temàtica molt similar -alguna exactament igual-, penso que es tracta de reproduccions inspirades en pintures fetes pel pintor bilbaí José Arrúe Valle. Les originals van ser fabricades cap al 1903 a “El Águila”, empresa rajolera d’Onda. La col·lecció de dinou rajoles d’aquesta Fundació inclou a més, escenes del País Basc, València, Catalunya i Mallorca.
Així doncs, amb aquesta excusa, he investigat una mica sobre la ramaderia. Ja veus, qui no té res a fer, el gat pentina.
Ajuda pel camp
La primera rajola del brancal de Xulilla mostra dos homes fent caminar una parella de bous.
La vaca i el bou van ser domesticats fa uns deu mil anys a l’Orient Mitjà i d’allà ens van encomanar la passió pel bistec. En realitat, el bou és un toro a qui li han tallat les castanyes.
Per la seva força, el bou va ser emprat a més, en les tasques agrícoles. Si calia, s’ajuntaven dos animals i formaven el que es coneix com una parellada, tal com es veu a la rajola.
Per cert per la manera com van vestits els personatges, a mi em semblen més aviat pagesos bascos.
Quan tot s’aprofita
Quan els primers agricultors de l’Àsia Central llençaven les restes d’aliments, s’acostaven els porcs per menjar. Fins que els humans van pensar que allò tan grassonet havia d’estar bo de debò. I els van tancar per criar i menjar. D’aquí al fuet i la botifarra va un pas.
Del porc s’aprofita tot, excepte al món jueu i musulmà. Per què? Un text bíblic i un altre de l’alcorà, detallen tot un seguit d’animals considerats impurs, entre els quals tenim el pobre marrà.
Al brancal de Xulilla hi ha dues escenes amb aquest animal. En una, un parell d’homes volen arrossegar sengles porcs, probablement per a la matança.
A les zones rurals, això constituïa tota una festa i generalment tenia lloc a l’hivern. A Catalunya sovint coincidia amb la diada de Sant Martí, l’onze de novembre. Era l’única època de l’any en què les famílies podien menjar una mica millor.
Al País Basc tenia lloc per Sant Tomàs, el vint-i-u de desembre. L’origen d’aquesta fira basca es remunta al segle XIX, quan els masovers anaven al poble o a la ciutat per pagar la renda als propietaris de les finques i de pas, vendre els productes obtinguts.
En canvi, en una altra rajola veiem una escena on dues dones porten uns garrins i uns homes duen un farcell. En aquest cas, és probable que es dirigeixin cap a la fira de bestiar.
A les extenses i disseminades zones rurals, la fira era si fa no fa, com un mercat. L’esdeveniment atreia compradors i venedors i permetia abastir-se d’uns productes així com vendre els propis.
Força motriu
El cavall és originari d’Amèrica del Nord. D’allà va passar a Àsia i finalment a Europa. Després d’una llarga evolució, va arribar a tenir, més o menys, la pinta actual. Coses de la vida, el cavall nord-americà s’extingí i va haver d’esperar al segle XV per tornar a habitar aquelles terres.
Aquest animal ha estat utilitzat, entre altres, tant per arrossegar carruatges, com a bèstia de tir o per muntar. Al brancal de Xulilla, veiem que al costat del cavall hi ha una mula que sembla que no vol caminar, fent honor a l’expressió ‘és més tossut que una mula‘.
Aquesta espècie és el resultat de creuar una egua i un ase, experiment que va tenir lloc per primera vegada a la zona de l’actual Turquia, allà pel temps de la sopa d’all. El resultat és un animal gran, més fort que el cavall, que menja menys i és més resistent a les malalties. Per la seva extraordinària resistència, s’ha utilitzat com a mitjà de transport i en tasques agrícoles.
Menjar econòmic
Seguidament, una altra escena del brancal de Xulilla ens mostra dues parelles que semblen anar mudades. Una dona duu una olla i l’altra un cistell amb menjar i vi. En canvi, els homes carreguen amb un bacallà i una gallina. Pot tractar-se d’alguna de les nombroses festes tradicionals que tenien lloc a les zones de masies disperses, generalment coincidint amb la diada d’un sant.
Però ara parem atenció al bacallà. Des de la nit dels temps, els nòrdics pescaven i assecaven el bacallà i després el venien a altres contrades. Els bascos, que no coneixen límits, van arribar fins aquells freds verals per pescar el bacallà. El que no es venia, el salaven i d’aquesta manera durava el que no està escrit. És així com es va introduir a la península.
Donat que antigament era un problema disposar de peix fresc, ràpidament el bacallà es va convertir en un mitjà econòmic de subsistència, que fins i tot va salvar vides en temps de guerra. A Catalunya es va popularitzar gràcies al comerç d’ultramar. Els vaixells catalans duien esclaus cap allà i tornaven amb bacallà.
L’església catòlica el va popularitzar quan va prohibir menjar carn durant el llarg període de la Quaresma. Aquest peix, que temps enrere va formar part de la dieta d’obrers i traginers ara és considerat tota una delicadesa.
Sobre rodes
Per acabar, para atenció a la rajola que té un motiu ben diferent de la resta. Mal que els pesi als anglesos, francesos i alemanys, el primer vehicle sembla que es va fabricar al segle XVII a la Xina. Anava propulsat a vapor.
La invenció del cotxe tal com ara el coneixem és fruit de persones de diversos països que van anar fent descobriments i invencions, com la benzina, la roda inflable, el motor d’explosió o el de combustió. El segle XIX va ser una competitiva carrera per tal d’afinar més i més els vehicles. El 1889 un barceloní patentava el primer vehicle amb motor d’explosió de la península.
No cal dir-ho, l’automòbil va ser una de les grans revolucions del segle XX. Abans que el seu ús es generalitzés, tenir cotxe era signe de distinció. És en aquest context que hem de contemplar la darrera rajola del brancal de Xulilla. Veiem un utilitari descapotable de dues places que passa a tota pastilla pel costat d’una fita quilomètrica.
Aquestes senyalitzacions es van crear el 1939, just acabada la Guerra Civil, per tal de reconstruir les vies de comunicació. Així doncs, jo crec que l’artista del brancal de Xulilla va confondre dues èpoques, ja que després del conflicte els vehicles eren ben diferents.
Epíleg
Al Museu del Taulell d’Onda (la Plana Baixa), s’exposa una rajola -o taulell- de la mateixa sèrie, tot i que en format quadrat. En aquest cas, hi ha representada una dansa tradicional del País Basc. Tot i que documentades des de molt antic, aquests balls prengueren una rellevant importància durant el primer terç del segle XX, dins dels nuclis socials del Partit Nacionalista Basc. De mica en mica s’anaren creant grups de balls, fins que la Guerra Civil i la darrera dictadura silenciaren aquestes manifestacions que només restaren en mans d’una minoria. Cap als anys cinquanta del segle XX tornaran a sorgir nous grups a ciutats i poblacions.
A més, a la Fundació Mascort de Torroella de Montgrí s’exposa una sèrie de dinou rajoles fetes cap el 1903 a “El Águila”, una empresa d’Onda. Els motius són escenes costumistes del País Basc, Catalunya, Mallorca i València, inspirades en unes postals pintades pel pintor bilbaí José Arrúe Valle. Sembla doncs, raonable pensar que les que hi ha a Xulilla també poden haver estat fetes a partir dels dibuixos originals d’aquest artista.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Sant Joan, 5. Xulilla
Saber més
- Domesticació: wikiwand.com
- El bou: wikiwand.com – genius.diba.cat
- Origen i desenvolupament de les fires a Catalunya, per L. Torra
- La matança del porc: festes.org
- El porc: xtec.cat – wikiwand.com
- Fira de Sant Tomàs: hiru.eus
- El bacallà: elgustdelmon.wordpress.com
- L’origen del bacallà, per J. Fàbrega
- El cavall: enciclopedia.cat
- La mula: wikiwand.com
- Història de l’automòbil, per M. Pàniker i Q. Dalmau
- Dances tradicionals basques: hiru.eus
👍👌