El Calvari de Bétera a l’Horta Nord (València).
Cap al segle IV els fidels realitzaven a Jerusalem un recorregut des del pretori del governador, fins al mont Calvari. Era el camí que, segons la tradició, Jesús va fer des que va ser jutjat fins a la crucifixió.
És el que actualment es coneix com a calvari o viacrucis. Després de diversos canvis al llarg dels segles, s’ha quedat amb catorze estacions, cada una de les quals relata un moment de la Passió de Crist.
Aquest itinerari es troba, de manera més o menys evident a moltes poblacions. En algunes, cada estació es representa amb una petita creu als carrers al voltant de l’església. D’altres són quadres, generalment de ceràmica, amb la representació d’una escena.
Però a Bétera tenen tot un parc, de prop de tres-cents metres de llargada, amb capelletes i altres elements que el 1982 li van valdre ser declarat Conjunt Històric Artístic.
El recinte es troba en un lloc una mica més elevat que la resta de la població. Segons diuen, antigament aquí hi havia un cementiri i quan a finals del segle XIX la normativa va obligar a traslladar-lo als afores, s’aprofità l’espai per ubicar les estacions del calvari.
Com a Jerusalem
Per entrar a l’espai es passa sota una arcada blanca, però si tens pressa, hi ha petits accessos perimetrals que et permeten estalviar camí.
La peculiar distribució de les capelletes permet seguir l’itinerari per un camí en ziga-zaga. La distància entre les estacions correspon exactament a la marcada pel calvari original que hi ha a Jerusalem.
També pots fer un recorregut perimetral per tal de saludar sants i verges o bé fer via i anar directament a la capella de la Divina Pastora on, a la placeta del davant, pots passar l’estona repassant els misteris de Dolor i de Goig de Maria i Josep.
Per tal d’evitar confusions, les capelletes corresponents a la Passió, es troben sota petites teulades. La resta de plafons ceràmics s’ubiquen en unes senzilles fornícules.
Refent les destrosses
Però, malgrat que fins i tot Santiago Rusiñol el considerà com un dels calvaris més interessants de la contrada, el recinte va ser completament destrossat durant la Guerra Civil.
El 1944 el rector del moment va fer una crida i diversos mestres d’obres van tornar a aixecar les capelletes. Anys més tard tornarien a fer tots els plafons ceràmics, encarregats a José Gimeno Martínez, prestigiós ceramista de Manises. Tot quedaria finalitzat el 1952.
La reforestació es convertí en tota una competició entre voluntaris, per tal de veure qui feia créixer els arbres més formosos i més ràpidament.
Els plafons de la Passió, molt ben reproduïts, segueixen l’estil barroc del segle XVIII. La resta imiten un estil més tardà.
Observa que cada plafó conté una breu pregària i a més el nom de la família que va costejar la seva construcció.
Però el 1982 es feia necessària una nova restauració de l’indret. A tal fi es feren recol·lectes, donatius i loteries i, amb la seva feina voluntària, moltes persones van aconseguir retornar l’esplendor al recinte.
La pastora celestial
Poc clar queda la data de construcció de l’ermita neoclàssica de la Divina Pastora, però tot apunta a principis del segle XIX. No obstant això, per entendre d’on prové el culte a aquesta versió mariana, hem de recular una mica en el temps.
Ens trobem a Sevilla a principis del XVIII. El frare caputxí Isidoro va tenir una visió d’allò més bucòlica.
Resulta que la Verge Maria se li aparegué en somnis. Anava vestida de pastora, amb barret, gaiata, l’infant Jesús i, com encara hi havia lloc, una ovella al braç i un ramat als peus amb roses a les boques.
Ràpidament el frare va encarregar a un pintor que plasmés la visió. La nova advocació va fer fortuna i com veus, va arribar fins a Bétera.
Morir amb classe
Al costat de l’ermita hi ha un estrany edifici octagonal amb una descomunal cúpula decorada amb teules de ceràmica blanca i blava.
Es tracta del panteó de la família del marquès de Dos Aguas de qui t’explico quatre dades perquè entenguis què pinta aquí aquest mausoleu.
En Vicente Dasí Lluesma va néixer al castell de Bétera el 1825. Era el VI marquès de Dos Aguas, títol atorgat per Carles II a un avantpassat seu i que, fins i tot avui en dia, només poden heretar els homes. Coses que no evolucionen.
Això ja marca la diferència. Tal com s’esperava d’ell, va fer carrera en la política -conservadora- ocupant diversos càrrecs a l’Ajuntament del seu poble i arribant a senador per la província de València.
El 1869, amb el derrocament d’Isabel II, va haver d’exiliar-se a França. Va tornar tres anys després amb la restauració borbònica, continuant com a senador i casant-se amb una familiar propera a Alfons XII. L’home en sabia.
Governant la vila
Com que ‘Don Vicente‘ no parava quiet, qui realment governava a Bétera era el seu fill Pascual, qui obtingué el títol de vescomte de Bétera atorgat, és clar, per Alfons XII. Però el noi no va sobreviure al pare.
Tot sigui dit, el senyor Dasí va concedir la possessió de les terres als pagesos de Bétera, qui es constituïren en una junta per tal de gestionar les propietats. Així mateix, va cedir el seu castell com a escola gratuïta i hospital.
Sembla doncs lògic que, quan el marquès va voler connectar amb un passadís el panteó familiar amb l’ermita, tota la població va donar suport a l’obra contràriament a l’opinió del mossèn, qui va haver de fugir de la vila per aquest motiu. El 1893, una grip s’endugué en Vicente al forat, però coses del destí, trigaria anys a reposar al mausoleu familiar.
El panteó es deu a José Calvo Tomás, arquitecte valencià provinent d’un llarg llinatge dedicat a la construcció. Calvo va ser arquitecte major de l’Ajuntament de València. En aquesta ciutat és autor de l’església neogòtica de Sant Joan i Sant Vicent i coautor del pla d’eixample.
La polèmica
A finals dels anys seixanta del segle XX l’Arquebisbat va registrar a nom seu la propietat del terreny on es troba el Calvari de Bétera. Poc abans d’esgotar-se el termini d’al·legacions, l’Ajuntament el reclamà com a seu i demandà la Parròquia.
Com que tota la documentació havia desaparegut durant el conflicte bèl·lic, no hi havia proves de qui era realment el legítim propietari. Finalment, tenint en compte que antigament els recintes funeraris sempre eren de propietat eclesiàstica, la sentència es pronuncià a favor de l’església.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça del Calvari. Bétera
Saber més
- Viacrucis: franciscanos.org
- Isidoro de Sevilla: wikiwand.com
- La Divina Pastora de las almas, per J. F. Cruces
- El calvari: beteranet.com
- Documents sobre el Calvari de Bétera: jorge-a-alonso-berzosa.es
- Vicente Dasí Lluesma: valenciabonita.es – beteranet.com
- Marquesat de Dos Aguas, per J. A. Maceda
- Història de Bétera: betera.es
- José Calvo Tomás: calles.valenciaactua.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: