Els relleus d’Antoni Parera a Montjuïc (Barcelona).
Sabries situar fàcilment al mapa els carrers d’Aragó, Balmes, Diputació, Indústria, Entença o Pau Claris? N’estic segur que sí, fins i tot si no vius a Barcelona.
Però, saps a què fa esment cada un d’aquests noms? Això ja costa més, oi?
Te’n faig cinc cèntims.
Nomenclàtor gloriós
El 1859 Víctor Balaguer és encarregat de batejar cinquanta carrers de l’Eixample barceloní. La majoria d’aquests noms, han passat a formar part de l’imaginari ciutadà i els diem sense pensar en el seu significat real.
Alguns d’aquests carrers es creuaven en el que havia de ser el centre neuràlgic barceloní, però que en realitat és un centre permanent d’obres: la plaça de les Glòries Catalanes.
La idea de Balaguer era aixecar un monument dedicat a aquests gloriosos fets i gents. L’indret triat, però, havia d’estar situat aproximadament on ara hi ha el parc de la Ciutadella. Ignoro la raó del canvi.
No obstant això, quines eren aquestes glòries?
Records patriòtics
A finals del segle XIX tingué lloc la Renaixença. Sense entrar en detalls, va ser un moviment cultural i literari sorgit amb la voluntat de fer renéixer el català.
Així doncs, pensant en les glòries que van fer de Catalunya un país amb entitat pròpia, Víctor Balaguer nomenà alguns carrers amb els territoris de la Corona d’Aragó (Nàpols, Sicília, Provença…) així com personatges vinculats al comtat d’Urgell.
També va pensar en institucions catalanes (Diputació, Consell de Cent) i en els seus destacats magistrats (Pau Claris, Casanovas).
Sense oblidar les glòries literàries (Llull, Aribau, Balmes…), les militars (Borrell, Roger de Flor, Entença…) i les marítimes (Roger de Llúria, Vilamarí).
Finalment, va dedicar uns carrers al progrés, com el Comerç, la Marina i la Indústria.
Tanmateix, a la Barcelona olímpica del 1992, ningú recordava que coi era això de les Glòries Catalanes. Així doncs, es prengueren dotze noves fites considerades crucials en la història catalana. Però això són figues d’un altre paner.
La fira del progrés
Ara anem a parar atenció precisament a les darreres glòries que he comentat.
Per això ens acostem a les escales que, des de l’avinguda de Maria Cristina, pugen fins a la plaça de Carles Buïgas (on hi ha la Font Màgica).
A una banda i a l’altra de l’escalinata hi ha sengles relleus escultòrics que ningú es mira. Cada un fa uns quatre metres de llargada per poc més d’un metre d’alçada.
Aquestes obres formaven part del recinte de l’Exposició Internacional realitzada el 1929. En realitat, la fira estava prevista pel 1917, però entre la Primera Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera, l’esdeveniment es va endarrerir.
L’exposició pretenia donar a conèixer els avanços tecnològics del moment i alhora projectar una imatge de la indústria catalana cap a l’exterior.
És així com s’encarregaren a arquitectes, enginyers, jardiners i, no cal dir-ho, també a escultors, la realització d’obres en aquest recinte.
L’artista oblidat
Un d’aquests escultors va ser Antoni Parera i Saurina, qui molt probablement, no et sonarà de res.
Nascut a Barcelona el 1868, l’Antoni era net d’un compositor i fill d’un decorador. Va anar a Madrid a estudiar a la prestigiosa Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
Tan bé ho va fer, que li concediren una beca per anar a Roma. En tornar, va fer de professor a la Llotja de Barcelona.
La seva obra va començar amb figures a la manera clàssica grega. Després va passar pel modernisme, on va destacar en la realització de medalles commemoratives i flascons de perfum.
Així mateix, va fer un munt d’imatges religioses. A la plaça de Catalunya de Barcelona pots veure tres escultures seves: Girona, Hèrcules i Dona amb àngel. I també els relleus que ara comentaré.
A part d’això, poc més se’n parla d’aquest escultor.
Clàssics reinterpretats
Però tornem als relleus d’Antoni Parera a Montjuïc.
En primer lloc, cal mirar-los amb els ulls del moment. D’una banda, tenint en compte el classicisme noucentista del moment.
De l’altra banda, la idea de progrés que es volia transmetre, ja apuntat en aquelles Glòries Catalanes de Balaguer que he comentat al principi.
D’aquesta manera, i com si es tractés de déus mitològics, l’artista va representar una iconografia que ara pot costar una mica d’entendre.
Desxifrant l’enigma
Cada un dels relleus està format per tres peces, de mides diferents que s’ajusten a l’extensió del motiu representat. De fet, en un d’ells fins i tot ha allargat algun detall per tal que no quedi tallat.
A cada un hi ha quatre personatges, vuit en total. Tots ells en postures d’allò més enginyoses per tal no mostrar les vergonyes. Probablement, les figures et faran pensar en les que has vist en algun museu d’art antic.
Recorda que aquestes obres es van fer el 1928. En aquell moment l’ideal noucentista, a diferència de l’extint modernisme, posava els ulls en el classicisme grec i romà.
Cada una de les figures representa una al·legoria. No resulta senzill esbrinar-les, així que és possible que m’equivoqui en alguna. Si és així i t’adones, t’agrairé que m’ho diguis per tal de rectificar.
La llum de la veritat
En primer lloc, pujant les escales, el relleu del costat dret ens mostra dues senyores contemplant un ben musculat home. Aquest, agenollat davant d’una embarcació, dona l’esquena a un altre que sembla voler aixecar un gros carreu.
Doncs bé, les dues senyores, poden tractar-se de Demèter i Hècate o bé de Demèter i Persèfone.
T’ho resumiré per no fer-me pesat.
Persèfone era la filla de Demèter, deessa de la terra. Un dia, Hades, déu de l’inframon, la va raptar amb males intencions.
La desconsolada mare va oblidar les seves tasques agrícoles per buscar la filla. Se la sol representar amb una torxa simbolitzant aquesta cerca.
Però, com que la mitologia no l’han escrit les divinitats, sinó les persones, sempre hi ha diverses versions de cada fet.
Així doncs, també s’explica que la deessa lunar Hècate -sovint representada amb una o dues torxes- va acompanyar Demèter mentre aquesta buscava la filla.
Com he llegit, aquestes senyores poden representar la llum de la veritat i de la ciència. Així que no afegiré res més.
El mar i la terra
Seguidament, un home de genolls davant una embarcació pot representar el comerç marítim, la pesca o la navegació en general. O tots alhora. El vaixell en primer pla no l’he pogut identificar, però podria ser un de grec.
Al fons es percep una barca de vela llatina, una de les més antigues que es coneixen, passant pel davant d’un sol ixent. Tot ple de simbolisme, com pots veure.
Anar per feina
Seguidament, un altre home sembla voler aixecar un gran bloc de pedra o potser un paquet. Sempre basant-me en l’únic escrit que he trobat sobre els relleus d’Antoni Parera a Montjuïc, aquesta figura deu representar el treball.
En tractar-se d’una al·legoria, és possible que faci esment a la construcció, tasca primordial en una ciutat que vol progressar.
Simbolitzar el treball en una escultura no sempre és senzill. Cada artista ho fa a la seva manera. A pocs metres d’aquí tens dues obres sobre aquesta temàtica, igualment pensades per al recinte firal. Per exemple, el Forjador, de Josep Llimona. O, més recent i abstracte, El Treball, d’Eudald Serra (1961).
Imatge reflectida
Passem ara a veure el segon dels dos relleus d’Antoni Parera a Montjuïc.
Fixa’t que, com en un mirall, les quatre figures estan col·locades de manera similar al primer relleu que hem vist, però invertides, excepte la central.
A l’extrem dret, un home i una dona semblen petar la xerrada. Comencem per la senyora.
La missatgera divina
Cal observar de prop la petita i desgastada figura alada que apareix a la cantonada inferior dreta.
En la font consultada s’esmenta que es tracta de la deessa Iris. Segons la mitologia grega, és la missatgera dels déus i, conseqüentment del comerç.
Per diverses raons, Hermes va anar prenent més protagonisme i la pobra Iris quedà relegada a un segon pla.
La victòria alada
Però jo apunto que també pot ser Nike, la deessa grega de la victòria.
Ambdues poden semblar iguals a primer cop d’ull, ja que duen ales i unes vaporoses robes ondulades amb el vent.
El desgast no ho permet veure, però té un braç estirat on segurament duia una corona. Per aquest motiu, Nike es coneix també com a Victòria, pel fet que presidia les competicions atlètiques així com les baralles militars.
La bola damunt la qual la deessa es manté en equilibri simbolitzava el domini i el poder. Tota una declaració d’intencions.
Tant si és Iris (el comerç) com si és Nike (la victòria), totes dues encaixen en aquesta grandiloqüent publicitat feta pedra. I ambdues donen sentit a la senyora que sosté l’esfera.
Arreu del món
El senyor del costat amb una mà aixecada vindria a subratllar la idea de comerç. Com ho dedueixo? Pel globus terraqüi que es veu darrere seu al qual casualment, només s’entreveu Amèrica del Nord.
Suposo que es deu al fet que era considerada una gran potència amb qui mantenir relacions comercials.
Imatge d’innovació
A continuació, un senyor sembla estar construint un enginy mecànic. La contraposició entre una figura clàssica i un element contemporani es fa una mica estranya, oi?
La ciència i la indústria eren concebudes com el paradigma del progrés. Recorda que amb aquesta fira es volia projectar una imatge tecnològica.
Per acabar, tenim un home d’una certa edat que sembla estar fent una migdiada. Probablement, representa el pensament o el coneixement, la base per tal que un país progressi.
Ara, quan tornis a passar davant dels relleus d’Antoni Parera a Montjuïc, tindràs les claus per entendre tot el que va representar aquella important fira.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: escales de la plaça Carles Buïgas. Barcelona
Saber més
- Los reyes que dominaron el mundo: imagen simbólica del globo terráqueo…, per E. Rodríguez
- Iris, mensajera de los dioses, per M. I. Rodríguez
- Niké: worldhistory.org
- Hècate: worldhistory.org
- Demèter: mujeresdeempresa.com
- Els noms dels carrers de l’Eixample de Barcelona: ancvilanovag.wordpress.com
- L’origen del nom de les Glòries, per J. Morell
- Les 12 Glòries Catalanes del 92: elperiodico.com
- Els relleus: w10.bcn.es
- Antoni Parera: wikiwand.com
Gràcies per ensenyar-nos a “mirar” tantes coses que ni tan sols “veiem” passant-hi pel costat.
Gràcies a tu i a tota persona que ho llegeix, perquè doneu sentit al que escric 😉