Aquarel·la amb una panoràmica dels jardins de Mossèn Costa i Llobera.

“Plau-me avançar per un jardí desert”

Per començar, els jardins de Mossèn Costa i Llobera van ser un dels tres dissenyats a finals dels anys seixanta sota la direcció de l’arquitecte figuerenc Joaquim Maria Casamor i d’Espona. En aquella època Casamor era director de Parcs i Jardins de Barcelona i va ser el responsable de bona part dels parcs d’aquesta ciutat, com els jardins de Joan Maragall.

Formant part d’una acció per condicionar els voltants del castell de Montjuïc i per suprimir el barraquisme d’aquesta àrea, s’aprofitaren a més, les pedreres en desús. Tingues en compte que des dels temps dels romans i fins fa ben poc, s’ha tret la pedra per construir moltes de les edificacions de Barcelona.

Per exemple, el port, les muralles, la catedral, el saló del Tinell, el temple de la Sagrada Família, el Parlament o la Universitat central són només alguns dels edificis aixecats amb la pedra de Montjuïc, un gres de gran duresa.

Aquarel·la amb una panoràmica dels jardins de Mossèn Costa i Llobera.
Passejant pel parc.

“Dins la blavor altíssima”

En primer lloc, amb uns criteris molt diferents dels que existien fins a aquell moment, els jardins de Mossèn Costa i Llobera, inaugurats el 1970, van ser pensats com a un museu vegetal a l’aire lliure on les plantes eren les veritables protagonistes.

A diferència d’altres jardins anteriors, la idea central era la contemplació de les diverses espècies. Per aquest motiu, aquí no s’hi feren zones infantils i els espais per descansar van ser mínims. En aquest aspecte, cal destacar la bonica pèrgola amb una panoràmica al port, pavimentada amb grans medallons que formen l’escut de Barcelona.

Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Mosaic al paviment de la pèrgola.
L’escut fet mosaic.

“Un aquí troba la llum més clara”

Seguidament, la situació privilegiada d’aquest indret així com la temperatura sensiblement més alta que a la resta de la ciutat van ser determinants per triar aquest terreny com a jardí especialitzat en cactus i plantes suculentes.

De fet, ja feia un temps que Joan Pañella, especialista en aquest tipus de plantes, assajava la seva adaptació al clima barceloní. Així doncs, ja es disposava d’un important fons d’exemplars procedents de diverses ciutats del litoral mediterrani, tant de la península, com d’Itàlia.

Nascut a Barcelona el 1916, Joan Pañella i Bonastre va ser un jardiner, professor i especialista en cactus. Un botànic alemany li donà el seu nom a una planta en reconeixement de les seves contribucions a l’estudi d’aquestes espècies. Dins el parc es col·locà el 1991 un monument commemoratiu durant el 75è aniversari d’aquest jardiner.

Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Cactus anomenat seient de sogra.
Seient de sogra.

“Pura delícia de tot s’hi empara”

Les plantes crasses o suculentes -és a dir, sucoses-, són aquelles que es caracteritzen per emmagatzemar aigua. Això les permet sobreviure durant llargs períodes de sequera en climes àrids. Els cactus són aquelles espècies de suculentes que han modificat les fulles convertint-les en espines per tal d’evitar l’evaporació de l’aigua.

Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Detall d'una planta de cactus.
Suculenta identificada.

“Lo treball al cel acosta”

A continuació, dins del recinte tan sols s’inclouen tres escultures o monuments. Un d’ells, com he comentat abans, és el dedicat a Joan Pañella. Un altre porta per títol “La Puntaire” i està col·locat en un bonic indret amb vista a l’infinit -sempre obviant el port, és clar-.

L’obra va ser feta el 1970 per Josep Viladomat i Massanas, escultor nascut a Manlleu el 1899. Quan la família es traslladà a Badalona i més tard a Barcelona, en Josep estudià escultura amb destacats artistes. Va guanyar diversos premis i finalment s’instal·là pel seu compte. Un duplicat d’aquesta escultura es troba a Escaldes Engordany.

Després de l’exili de la Guerra Civil va arribar a Andorra, on restaria fins a la seva mort el 1989. Des d’aquest país continuaria fent escultures figuratives i retrats per als destins més dispars.

Hi ha qui assegura que l’alcalde Porcioles va voler amb aquesta comanda compensar Viladomat per haver fet a contracor l’estàtua eqüestre del dictador. L’artista, tot i que es diu que s’inspirà en el poema “La Puntaire” de Jacint Verdaguer (1888), va representar la puntaire vestida a la moda del moment i recolzant el coixí damunt d’un faristol en comptes de la tradicional cadira.

L’ofici de puntaire s’introdueix a Catalunya a mitjans del segle XVII. Aviat es convertí en un negoci familiar practicat especialment per les dones. Amb la industrialització, aquesta tècnica quedà en el saber de les puntaires que el transmeten a qui la vol aprendre.

Detall de les puntes al coixí de l'escultura La puntaire, de Josep Viladomat i Massanas.
Boixets i puntes.

“Oh dolç estatge de bellesa i pau!”

Els jardins estan dedicats a Miquel Costa i Llobera. Fill de bona família, en Miquel va néixer el 1854 a Pollença, una vila del nord de Mallorca. Mentre estudiava Dret a Barcelona conegué autors com Marià Aguiló i Jacint Verdaguer que l’influïren en les seves primeres composicions en català.

Continuà estudiant a Madrid, on es trasbalsaren els fonaments de la seva fe. En tornar a Pollença es despertà la vocació sacerdotal. Viatjà a Roma per estudiar Teologia i publicà el recull ‘Poesies’, on ja s’albira el sentiment pel paisatge. A partir d’aquell moment continuarà escrivint i publicant nombroses poesies.

Tots els títols d’aquest article, excepte el dedicat a La Puntaire, han estat extrets de poemes de Miquel Costa, com “Lo pi de Formentor”, “Dins un jardí senyorial”, “Primavera”, “Miramar”, “Demunt l’altura” i “Cala Gentil”.

Jardins de Mossèn Costa i Llobera. Escultura La puntaire, de Josep Viladoma.
La puntaire.

“Arrela dins l’altura”

El tercer monument està situat en una de les entrades del recinte. Duu per títol “Au dels temporals” i està inspirada en el poema “Lo pi de Formentor“, que Costa i Llobera escriví el 1875. El poeta mostra la seva admiració pel formidable arbre que coronava un penyal de la costa mallorquina. En realitat, el títol li posà quan el seu cosí el dugué a navegar i li mostrà l’enorme pi al lloc conegut com a Pedra Alta.

L’escultura mostra unes formes vegetals que una gavina sobrevola, potser -penso jo- recordant el vers que diu “del voltor que puja sent l’ala gegantina remoure son fullam“. No obstant això, pot ser una lliure interpretació de l’estrofa transcrita al peu del monument: “Amunt, ànima forta!”.

L’escultura és obra de Joaquim Ros i Bofarull. Nascut a Barcelona el 1906, ja de ben petit en Joaquim se la passava fent figuretes amb el fang d’una vinya propera. De més gran va estudiar diverses disciplines artístiques amb grans mestres, com Pau Gargallo, de qui aprendria escultura. Amb la primera dictadura va marxar a París.

Finalment, la segona dictadura el va inhabilitar com a professor i li va tocar atendre nombrosos encàrrecs d’imatgeria religiosa, ja que molta obra havia estat malmesa durant la guerra. A Mataró hi ha un bon llegat. També va fer altres escultures civils, amb la seva especial sensibilitat noucentista. A més, va treballar diverses disciplines, com joieria, pintura, gravat i ceràmica.

Escultura de Joquim Ros titulada l'au dels temporals.
L’au dels temporals.

“Suspès entre cel y terra”

Per acabar, després de dos durs hiverns -1985 i 1987-, els jardins de Mossèn Costa i Llobera van perdre prop del quaranta per cent de les espècies. Un mal moment del qual les plantes van trigar a recuperar-se.

Més tard, es tancà el recinte per tal de fer-hi unes inacabables reformes que van durar prop de cinc anys. No obstant la seva singularitat, aquest és un dels parcs menys visitats de la ciutat. Probablement, hi té alguna cosa a veure el fet de no disposar de bon transport públic i que no és molt adient per anar amb infants.

Em sembla recordar que anys enrere es pagava entrada. Així mateix, hi havia una plantilla més gran de persones treballant. Potser per aquests motius, tenia un aspecte molt més cuidat i les plantes no eren motiu de vandalisme. Una llàstima.

Detall de la pèrgola del parc.
La pèrgola.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carretera de Miramar, 38. Barcelona

Saber més

Què veure a prop