Itinerari per Escaldes-Engordany descobrint el patrimoni d’aquesta parròquia Andorrana.
Si hi ha futbol, no podràs veure Rondaller.cat
Sabies que LaLiga bloqueja aquest blog quan hi ha partit?
Tristament, el comerç i l’edificació descontrolada, han esborrat qualsevol rastre d’encant del nucli urbà d’Escaldes Engordany i d’Andorra la Vella. Els enlluernadors aparadors ajuden a amagar la lletjor d’unes ciutats que ara —una mica massa tard—, intenten recuperar una imatge que ja ningú recorda.
Tot i això, encara és possible trobar petits tresors amagats o, més ben dit, eclipsats pel trànsit, les multituds i les botigues. Aquest serà un breu tomb pel barri més antic d’Escaldes-Engordany, dos nuclis urbans que el 1978 s’ajuntaren per crear una nova parròquia a Andorra. Cal aclarir que el terme parròquia és l’equivalent a municipi, és a dir, una agrupació de diversos nuclis de població. Malgrat que pot semblar que es tracta d’una administració eclesiàstica, també té jurisdicció civil. Tanmateix, l’organització territorial en aquest país va néixer lligada al Bisbat d’Urgell i es dividia per unitats de poblament i de culte, és a dir, parròquies.
Habitat des del segle II a.n.e, Engordany és la parròquia més antiga. Durant l’època medieval, els seus habitants es dedicaren a la ramaderia i també eren paraires, petits artesans dedicats al treball de la llana.
Per començar aquest itinerari per Escaldes-Engordany, et proposo pujar per l’avinguda Carlemany fins a la plaça de l’Església on ens estarem una estona, per observar-ho tot amb deteniment.
Imitant el romànic
En aquesta cruïlla de carrers destaca l’església de Sant Pere Màrtir, inquisidor italià del segle XIII a qui li van clavar una ganivetada. L’edifici va ser projectat el 1956 per Josep Danés, arquitecte que ha passat a la història especialment pel seu complet estudi de les tipologies de masies. L’estil és el que se’n diu neoromànic, ja que Danés era un amant de l’arquitectura popular de muntanya. L’home va morir un any abans de veure acabada la seva obra.
El 1981 s’afegí el porxo i diverses decoracions, com els esgrafiats amb les benaurances, com també uns mosaics executats per Sergi Mas Balaguer, artista pluridisciplinari que va deixar Barcelona per venir a viure a Andorra. Les vidrieres de les finestres i òculs són obra de Joan Vila Grau, més conegut per ser l’autor dels vitralls de la Sagrada Família de Barcelona.
Dues millor que una
Al mig de la plaça, hi ha una puntaire que sembla una mica desubicada i aliena al sorollós trànsit. L’escultor Josep Viladomat es va inspirar en un poema de Maragall i és un homenatge a les dones del litoral català que feien puntes al coixí mentre esperaven el retorn dels pescadors. L’escultura és en realitat un duplicat de la que Viladomat va fer el 1972 per als Jardins Costa Llobera de Barcelona.
Nascut a Manlleu el 1899, Viladomat reaccionà contra el modernisme amb escultures inspirades en la tradició grega. Després de l’exili de la Guerra Civil va arribar a Andorra, on restaria fins a la seva mort el 1989. De vegades, l’artista va haver d’acceptar tota mena d’encàrrecs, com l’estàtua eqüestre del dictador. A pocs metres d’aquí, hi ha un museu dedicat a la seva obra.
Maquillatge urbà
Com si fos influència de les nombroses perfumeries que hi ha arreu d’aquest país, sembla que hi ha un intent de millorar la imatge trista i grisa d’edificis anònims.
A un costat d’aquesta transitada cruïlla, s’obre un aparcament que deixa veure les acolorides façanes d’uns blocs que, fins fa ben poc oferien un oblidable panorama. La iniciativa ha tingut acceptació i altres edificis de la ciutat també s’han sumat a la campanya estètica.
Noucentisme a la paret
Una mica més amunt veuràs una altra façana decorada, només que en aquest cas té més solera. Es tracta de Cal Fusilé, coneguda també per Casa Santuré, ja que aquí hi va viure Adolf Santuré, excònsol de la parròquia. Va ser edificada el 1935, per la qual cosa es pot inscriure dins el corrent noucentista. Aquest estil que sorgí com a reacció als excessos modernistes, tot i que aquí va tenir una incidència una mica menor. No obstant això, pels carrers pots trobar algun altre exemple d’esgrafiat modernista amagat sota una bona capa de pols.
Marcar el límit
A pocs metres hi ha la plaça de Santa Anna que, encara que no ho sembli, és un indret amb una gran càrrega històrica. És aquí on cada vint-i-sis de juliol té lloc el Ball de Santa Anna, una dansa del segle XVII.
En una cantonada hi ha la creu de terme, una reproducció que ha perdut la seva base original i ara és un cub de ciment. Es tracta d’una talla gòtica del segle XVII que, com és habitual, delimitava un territori cristianitzat o una població. A un costat es troba representat Crist crucificat. A la banda no visible contra la paret, hi ha la Maria amb el nen. A la base de la creu hi ha diversos màrtirs i l’arcàngel Sant Miquel.
Aigua calenta
Seguim l’itinerari per Escaldes-Engordany per la mateixa avinguda fins a trobar la font del Roc del Metge, situada en un indret ben poc glamurós, sota l’ultramodern edifici del Centre d’Interpretació de l’Aigua. El principal interès radica en el fet que l’aigua brolla a una temperatura de 70°, passant per ser una de les més calentes d’Europa. Aquesta afirmació tan contundent i que apareix a totes les guies, em fa pensar en la font del Lleó de Caldes de Montbui, que brolla a 74°.
El nom prové d’un metge francès que l’adquirí per construir casa seva, però hi havia massa roca i l’home desistí i la va vendre al Comú el 1953. Fins al segle XVIII el Comú era el nom per designar les poblacions independents. Durant el regnat de Felip V, s’obligà a canviar-ho per municipi, excepte a Andorra, on encara s’usa en lloc d’Ajuntament.
A causa del seu cabal, l’aigua calenta s’usa com a dipòsit d’aigua termal que abasteix la majoria d’establiments hotelers, d’oci i fins i tot particulars d’aquesta parròquia. Entre molts altres, Caldea n’és un. El ràpid creixement d’Escaldes-Engordany va molt lligat a l’ús lúdic i turístic de l’aigua calenta a partir dels anys trenta del segle XX.
El pes del granit
A la vora d’aquí destaca l’Hotel Carlemany, un edifici acabat de construir el 1953, de dimensions més que considerables, que aprofita la proximitat de l’aigua calenta per oferir serveis termals. Per raons òbvies s’engloba dins l’anomenada arquitectura de granit, un estil que utilitza aquest material tan abundant aquí i que té lloc entre 1930 i 1960, coincidint amb el turisme balneari, l’electrificació i la contribució de joves arquitectes. No té uns trets definits, només l’ús d’aquesta pedra.
El què tothom sembla passar per alt en descriure l’edifici és el magnífic treball de forja a portes i finestres.
Llaminadura escultural
A la petita placeta que hi ha aquí mateix, s’alça una original escultura. Es tracta d’un gran caramel amb els colors de la bandera andorrana. Fou executat el 2017 per Laurence Jenkell, durant una exposició de la seva obra pels carrers d’Andorra. En acabar la mostra, aquest es plantà aquí i s’ha convertit en una llaminera icona. Això sí, amb un cost de quinze mil euros de res.
Jenkell és una artista francesa que ha fet fortuna amb aquests ‘bonbon wrapping‘ que en diu ella, fruit de la frustració que té de petita de poder endrapar totes les llepolies que li venien de gust.
Després de la riada
Darrere la plaça hi ha un passatge vora el riu Valira d’Orient que et menarà fins al pont d’Engordany. El viaducte es va construir el 1785 per substituir un altre que s’endugué un aiguat tretze anys abans i del qual encara es pot veure l’arrencada.
Travessa el pont i entraràs a l’antic nucli d’Engordany. L’especulació ha fet desaparèixer pràcticament tot el patrimoni d’aquest centre històric. Pots observar algun petit detall, com una pedra gravada, totalment desubicada, al punt on arrenca el costerut carrer La Drecera.
Baixa fins al passeig Valira i ressegueix el riu. Quedaràs horroritzat de veure fins a quin punt s’ha pogut destruir un indret que podria ser una meravella.
El poeta excursionista
Continuant amb aquest itinerari per Escaldes-Engordany, arribaràs al parc de la Mola, un petit oasi amb aigua i arbres —i ciment—, que dulcifica una mica la punxeguda i descomunal visió de vidre de Caldea.
Resulta especialment interessant l’escultura de la sirena executada per Judit Gasset, com també la col·locada el 2002 per commemorar el centenari del traspàs de Jacint Verdaguer. Va ser feta pels artistes de Sant Julià de Lòria, Sergi i Roger Mas —pare i fill—, els quals representaren el mossèn segons la seva imatge més llegendària: amb sotana, barret de teula, paraigües i maleta. És així com l’estiu de 1883 Verdaguer entrava a Andorra pel complicat pas de Creussans, a prop d’Arcalís.
Titularitat compartida
Baixa pel carrer del Copríncep François Mitterrand. A Andorra hi ha un grapat de carrers dedicats als coprínceps. Què vol dir això? El cas d’aquest país és ben curiós. Fins al segle X, el senyor feudal era Borrell II, comte de Barcelona. En aquell moment, intercanvià Andorra amb la diòcesi d’Urgell, a canvi de terres de la Cerdanya. Un segle més tard, sembla que el comte s’ho devia repensar i arribaren a un acord: el territori seria regit conjuntament pel bisbat i pel comtat. D’aquesta manera naixia la figura del copríncep fins al dia d’avui. Això no obstant, segles més tard, diversos successos polítics motivaren que el títol passés al Regne de França. Així doncs, els presidents de la República Francesa són coprínceps d’Andorra, juntament amb els bisbes d’Urgell.
Fumant t’espero
Per acabar, acosta’t fins a l’avinguda Carlemany on t’espera una visita anecdòtica. Al segle XVII Andorra va iniciar el conreu del tabac, coincidint amb el monopoli estatal d’aquest producte a la península. Ràpidament, tenia lloc el contraban, un negoci molt rendible pels pagesos i una important font d’ingressos. Malgrat les pressions i el control dels països veïns, aquest negoci continuà durant tot el segle XIX.
Però arribà un moment en què proliferen els petits tallers que esdevindrien importants fàbriques, beneficiades per l’esclat de diverses guerres. Més endavant s’estableixen convenis per a la importació de tabac, en funció de la producció nacional, generant una gran riquesa. Les limitacions publicitàries que regnen a casa nostra, semblen ignorades a Andorra, on encara ara, pots veure publicitat molt directe.
En ser breu, l’itinerari per Escaldes-Engordany que acabes de fer és, probablement, poc representatiu de tot el que pots trobar en aquesta parròquia. De fet, bona part dels límits inclouen una rellevant extensió de territori natural, sense botigues ni turisme. En aquest cas, volia ajudar-te a veure que, a més de comerç i trànsit sorollós, hi ha retalls d’història amagats que cal descobrir.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Història d’Escaldes-Engordany: e-e.ad
- Josep Viladomat i Massanas: enciclopedia.cat
- Creu de terme de Santa Anna: lacocota.wordpress.com
- Notes d’arquitectura contemporània a Andorra per R. Casabella
- Font del Roc del Metge: ara.cat
- Laurence Jenkell: jenkell.com
- Pont d’Engordany: visitandorra.com
- Escultura Verdaguer: vilaweb.cat
- Verdaguer a Andorra: directe.larepublica.cat
- El tabac a Andorra: elcami.cat
Què veure a prop
- A Andorra: rondaller.cat
- A la Cerdanya: rondaller.cat
- A la Seu d’Urgell: rondaller.cat
