La maledicció de la Medusa

Passejada per l’Hospitalet de Llobregat per conèixer la seva història.

Temps era temps, hi havia tres germanes nascudes de les profunditats i dels perills del mar. Eren monstruoses i dolentes fins a dir prou. Dins la mitologia grega es coneixien com a Gorgones. Dues eren immortals. Tanmateix, Medusa es devia quedar sense aquesta herència.

Però, abans d’arribar a aquest punt, Medusa era una atractiva sacerdotessa del temple d’Atena. Fins que un mal dia, Posidó es passà la noia per la pedra i la deessa s’emprenyà que no vegis. Com a càstig, Atena transformà el cabell de la jove en serps verinoses. Com que a més, tenia el poder de transformar en pedra tothom qui la mirés als ulls, Perseu, fill de Zeus, li tallà el cap i l’utilitzà com a arma. I aquí s’acaba la història d’aquesta Gorgona i n’encetem una altra.

La Medusa catalana

Allà pels temps dels carquinyolis, és a dir, uns quatre segles abans de la nostra era, se sap que els ibers ja es passejaven pel Barcelonès i més concretament, per la zona de l’actual Hospitalet de Llobregat. Seguidament, s’hi estarien els romans, dels quals ja tenim proves més concretes. Per exemple el cap de Medusa trobat a finals del segle XIX vora l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. L’original, que sembla no voler retornar mai al seu lloc, és exposat al Museu d’Arqueologia de Catalunya. El Museu de l’Hospitalet s’ha hagut de conformar amb una còpia. Però, tant li fa. En el darrer segle, el cap amb cabells de serp ha continuat transformant en pedra tot al seu voltant. Però m’estic avançant i d’això ara se’n diu fer espòiler.

De vila a ciutat

Cap al segle X ja es té constància d’un indret conegut com a Provençana, els límits del qual s’estenien fins al mar. No obstant això, la veritable història de l’Hospitalet de Llobregat podríem dir que comença dos segles més tard al voltant de dos punts molt concrets: l’església de Santa Eulàlia de Provençana i l’Hospital de la Torre Blanca. La passejada que et proposo té lloc en aquest segon indret. M’acompanyes?

L’indret es trobava en una important cruïlla de camins, alguns ja fundats en temps dels romans, que sortien o passaven per Barcelona. En una d’aquestes vies s’edificà un petit hospital. Cal entendre-ho no des de la mentalitat actual de lloc on les persones malaltes van per tal de curar-se, sinó des del concepte d’hospitalitat o acolliment. És a dir, era un lloc on els vianants i pelegrins podien descansar del viatge.

Al segle XVI es comença a perfilar el carrer del Xipreret, al llarg del qual s’establiran els edificis més rellevants. El municipi comptava en aquell moment amb uns cinc-cents habitants. Encara que et costi de creure, el paisatge d’aquesta ciutat no sempre ha estat una estesa de blocs, a quin més lleig, plantats a tort i a dret, amb polígons industrials i carrers de trànsit impossible. Aquesta és la veritable maledicció de la Medusa.

Augment de població

Antigament, era una vila eminentment agrícola que conreava principalment el blat de moro i la vinya. Però a final del segle XVIII s’instal·len les primeres fàbriques tèxtils i empreses de construcció que es multiplicaran amb la industrialització del segle XIX. Els camps van ser envaïts pel progrés.

Acabant el segle XIX ja hi havia una població de més de cinc mil persones. Durant la darrera dictadura, l’Hospitalet de Llobregat rep una forta immigració que no anà acompanyada de les infraestructures necessàries. Es muntà un bon sidral per tal de reclamar millors condicions de vida. A partir del 1979, amb el retorn de la democràcia la situació començà a millorar. Actualment, amb més de dos-cents cinquanta mil habitants ostenta el dubtós honor de ser la població que no és capital de província, més poblada de la península.

El passat que passa

Quan es tracta de parlar del passat d’aquest municipi, tothom nomena el carrer Xipreret. Ja he comentat més amunt que aquest és un dels punts on s’inicià el nucli. I més concretament, la Torre Blanca, el gran casal que motivaria la creació al segle XII del petit hospital de camí que donaria nom a la ciutat. Tot i que esmentat un segle abans, l’edifici d’estil renaixentista que ara pots veure és del segle XVI i pertanyia a la família dels Oliver. Ho pots comprovar parant atenció a la data i a l’escut que hi ha al primer pis.

Des del 1866 fins als anys trenta del segle XX era la seu de la societat l’Harmonia, nom amb el qual es coneix encara l’edifici. L’interior acull una part del Museu de l’Hospitalet. El més interessant que s’hi exposa són els retaules procedents de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida. Quan el vam visitar, la resta de l’edifici era buit. Resulta sorprenent que una gran ciutat amb un passat tan ric i amb tanta història no conservi o exposi més patrimoni. Suposo que l’especulació va fer-ne desaparèixer molt (però, tant?).

Passat gòtic

En aquesta passejada per l’Hospitalet de Llobregat m’hauria agradat seguir un ordre cronològic, però ja veus que m’embalo. A més, cada edifici ha tingut més d’una vida. Així doncs, aniré fent com un saltamartí, ara endavant, ara enrere.

Tornem a recular fins al segle XV. D’aquesta època tan sols es conserven uns finestrals gòtics encastats en un habitatge en un atzucac. Ningú sap si ja hi eren o si es reaprofitaren d’un altre lloc. Una reconstrucció duta a terme els anys seixanta del segle XX va acabar de desvirtuar l’estructura de l’edifici.

Una casa, tres famílies

El segle XVI va ser una època important pel que fa als masos que es distribuïen les terres. Per exemple, una mica més amunt de l’Harmonia, pots visitar la Casa Espanya, una altra seu del Museu de l’Hospitalet. Tal com consta a la llinda, l’edifici data del 1563, quan pertanyia a Antic Llunell, un personatge rellevant d’aquest municipi, ja que tenia molts terrenys en propietat.

Temps després, aquesta família s’emparentà amb els Molines, una altra família de nivell amb un Inquisidor General i tot. A les llindes pots veure l’escut dels Llunell -una lluna, no cal dir-ho- i dels Molines -una roda de molí-. Al segle XVIII, un nou matrimoni amb Ignasi d’España serà qui donarà el nom pel qual es coneix actualment el casal. No pensis que l’edifici estava encaixonat com ara el veus. El jardí era tan gran, que arribava fins a dos carrers més amunt, ocupant un parell d’illes que ara són farcides de blocs.

La torre viatgera

A continuació, baixa pel carrer Xipreret per veure un element del desaparegut mas Burguera, també conegut com a Modolell de la Torre. De fet, la torre, coneguda com la Talaia, és l’únic element que ha sobreviscut. Coses de la salvatge especulació dels anys setanta, la masia s’enderrocà i es decidí refer la torre a uns dos-cents metres del seu indret. La idea era consolidar el centre històric medieval format bàsicament pels edificis del carrer Xipreret. Tot i això, la reconstrucció no sembla haver estat molt curosa. Una llegenda urbana assegura que Santiago Rusiñol s’endugué les finestres gòtiques de la part alta.

Hospitalenc d’adopció

La plaça on es troba la Talaia està dedicada a Josep Bordonau i Balaguer. Nascut a Barcelona el 1919, de ben petit va anar a viure a l’Hospitalet de Llobregat, a uns cinc-cents metres més avall d’aquí. Treballà com a mecànic i més tard com a fuster, muntant i decorant escenaris per a la Televisió Espanyola. Menció especial va ser la seva vinculació amb l’Ateneu de la ciutat. Aquesta entitat cultural, nascuda el 1932 i clausurada amb la Guerra Civil, va ser novament reoberta el 1978 gràcies a Bordonau i dos socis més, motiu pel qual és recordat.

Seguidament, quan arribis al final del carrer Xipreret, veuràs un espai que vol ser una placeta, guanyada en enderrocar alguns habitatges. Para atenció al grandiós ficus. M’hauria agradat saber la raó d’aquest arbre aquí i conèixer l’edat.

Pel camí de la creu

Continuem la passejada per l’Hospitalet de Llobregat. Ara pren el carrer Major en direcció a la plaça de l’Ajuntament. A l’esquerra, només entrar, atura’t davant l’habitatge número quaranta-sis. A dalt del portal veuràs un plafó ceràmic de l’antic viacrucis o calvari amb una escena de la passió de Crist. És un dels quatre que encara es conserven dels catorze que hi havia. Es col·locaren poc després de finalitzada la Guerra Civil. Estan situats a una alçada de tres metres, situació poc habitual per aquestes peces. La raó sembla que és causada pel fet que havien de ser prou visibles per tothom qui seguia la processó de Divendres Sant.

Mentre es passejava una imatge de Crist, la congregació s’aturava davant de cada una d’aquestes escenes, anomenades estacions, i el mossèn dirigia tot un seguit d’oracions. La manca de protecció, les reformes urbanístiques, la desídia de tothom i la pèrdua de feligresia, han acabat propiciant la desaparició d’aquestes peces. Si no vaig errat, veient l’estil pictòric, penso que poden haver estat fetes en algun obrador de terres valencianes.

El rector erudit

Pocs metres més endavant, veuràs que a mà dreta hi ha una plaça. Està dedicada a mossèn Homar. Josep Homar i Duran nasqué a Horta el 1886. Després de ser ordenat sacerdot, exercí a diversos indrets, fins que, quan tenia seixanta-dos anys entrà com a regent de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, que després visitarem. El rector tenia més de set mil llibres que el 1963 donà en vida a la ciutat per formar la biblioteca que duia el seu nom. Actualment, la col·lecció forma part de la biblioteca Central Tecla Sala.

Per cert, arran d’unes obres que he de deduir que van tenir lloc cap a mitjan del segle XX, es localitzaren les restes de la primitiva rectoria entre altres troballes. Més endavant, el 2001, la construcció d’un aparcament subterrani van treure a la llum noves restes de l’església de Santa Eulàlia consagrada el 1600.

Des d’aquí ja pots veure l’edifici de l’Ajuntament o Casa de la Vila, següent aturada en aquesta passejada per l’Hospitalet de Llobregat.

El consistori

Pel que fa a aquesta institució, cal aclarir que ha canviat tres vegades de domicili. Aquest edifici que tens al davant n’és el tercer. El 1883 es duia a terme el projecte d’eixample de la ciutat. Dos anys després, en uns terrenys donats per Rossend Arús i Arderiu, s’edificava la nova seu consistorial. Fill d’un hospitalenc, Arús fou un periodista i dramaturg que col·laborà en un bon grapat de publicacions. Republicà, catalanista i maçó, publicà un diccionari sobre maçoneria. Segurament et sonarà la Biblioteca Pública Arús a Barcelona, especialitzada en francmaçoneria.

El projecte de l’edifici va recaure en Francesc Mariné i Martorell, qui en aquella època era l’arquitecte municipal d’aquesta ciutat. Fou autor de les Escoles Pies de Sarrià, així com de diversos xalets i edificis. A més a més, com que tothom nomena Ramon Puig i Gairalt, qui esdevingué també arquitecte municipal, dedueixo que va fer alguna intervenció en la seu consistorial, tot i que no he esbrinat quina va ser la seva aportació. A la seva ciutat cal destacar la fàbrica Cosme Toda i el gratacel de Collblanc, una interessant obra racionalista.

Poc espai, gran comerç

A tocar de l’Ajuntament hi ha un peculiar habitatge que sembla encaixat per força entre els edificis adjacents. Va ser projectat el 1912 per Puig i Gairalt, de qui acabo de parlar unes línies més amunt. Es coneix com a Botiga Nova i és un dels pocs exemples que resten dempeus de la trajectòria modernista d’aquest arquitecte, tot just acabada la carrera. L’home se les va veure i desitjar per pensar en una solució per tal de, amb molt poc espai per la façana, disposar d’un gran aparador. Amb l’objectiu de potenciar l’atractiu, resolgué una façana arrodonida, decorada amb ceràmica de colors i amb esgrafiats. 

En el moment d’escriure això, l’edifici fa més por que goig, motiu pel qual m’he permès restaurar una mica la fotografia. I és que la Medusa continua fent malbé tot allò que veu.

En aquesta passejada per l’Hospitalet de Llobregat no podem obviar un indret tan significatiu -que no atractiu- com l’església parroquial. Però, per no cansar, t’ho explicaré al següent article. No te’l perdis!

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

• Medusa: worldhistory.org
• Història de l’Hospitalet: enciclopedia.cat – l-h.cat
• Casa Espanya: patrimonicultural.diba.cat
• El cap de Medusa de l’Hospitalet: provenzana.blogspot.com
• Els retaules conservats al Museu de l’Hospitalet: patrimonicultural.diba.cat
• Modolell de la Torre: lhospitaletdellobregat.wordpress.com
• Casa dels finestrals gòtics: patrimonicultural.diba.cat – lhospitaletdellobregat.wordpress.com
• Josep Bordonau: inventariarxiu.l-h.cat
• Josep Homar: bibliotequeslh.cat
• Ateneu de cultura popular: ateneulh.cat
• Plafons ceràmics del viacrucis: perseulh.wordpress.com – ireneu.blogspot.com
• Casa de la Vila: patrimonicultural.diba.cat
• Puig i Gairalt: enciclopedia.cat
• Botiga Nova: patrimonicultural.diba.cat

Què veure a prop

• Església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet de Llobregat
• Parc de Can Buxeres
• Aqüeducte de Can Clota
• Parc de Can Mercader
• Claustre de Montsió