Primera part de l’itinerari per conèixer el barri de Dalt la Vila de Badalona.
Per començar, un micaco és una paraula japonesa que en algunes poblacions catalanes, com Badalona, s’utilitza com a sinònim de nespra. En japonès micaco significa tres llavors, tot i que allà a la nespra l’anomenen d’una altra manera. És possible que aquest fruit arribés a la costa catalana a través del continent americà i de la mà dels primers cristians d’aquelles terres llunyanes. I per això, un refrany popular diu que “a Badalona, micacos i badius”. Un badiu és una mena d’eixida, però en el cas badaloní sembla que es refereix a un indret situat a dalt de la vila des d’on es vigilava el litoral. O bé pot ser que tothom a Badalona qui tenia un petit hort —badiu— tenia plantat un micaquer —nesprer. Tot són hipòtesis.
Sigui com sigui, al barri de Dalt la Vila de Badalona ja quasi que no queden horts, badius, nesprers ni micaquers. Això no obstant, és un reducte ple d’història que es resisteix a ser oblidat. Per això el proposo fer-hi una passejada. T’adonaràs que hi ha molt per descobrir.
Una nova vila
Prou que s’ha parlat del pas dels pobles laietans a Badalona i encara més de la inesborrable petjada romana a la Bètulo. Per cert, tothom explica d’on ve el topònim d’aquesta ciutat però ni una paraula del possible significat. Doncs bé, obviant un bon grapat d’etapes històriques, ens plantarem al segle X, quan passades guerres, invasions i reconquestes del territori, el nucli urbà es torna a configurar damunt l’antiga ciutat romana.
Tan ben planificada que la tenien, amb els seus carrers rectes i ordenats i va la nova població i munta un galimaties de carrerons estrets i mal fotuts que, ves per on, ara són un encant. Al voltant de la primitiva església les cases s’apinyaren en un dèdal de passatges per tal d’aprofitar l’espai. És el que es coneix com a sagrera, un espai sagrat i inviolable sota la protecció eclesiàstica on el senyor feudal no tenia jurisdicció ni podia fer-ne de les seves.
Tanmateix, les viles romanes esdevingueren masies i durant molt de temps es mantingué un equilibri entre la vila i la zona rural. És a partir del segle XVII que el nucli medieval pren la configuració que ha arribat, com ha pogut, fins als nostres dies amb el nom de barri de Dalt la Vila. El que ara et proposo és un breu itinerari per tal de descobrir petites històries d’aquest centre que fa mans i mànigues per conservar les seves arrels.
Aroma a Roma
En primer lloc, com ha de ser, és imprescindible entrar al Museu de Badalona, probablement un dels millors museus arqueològics que he visitat. Tant les restes conservades com l’acurada museïtzació el converteixen en tot un referent del passat romà.
Fundada de bell nou un segle abans de la nostra era —fins i tot abans que Barcelona—, la ciutat romana de Bètulo ocupava unes onze hectàrees, és a dir, 110.000 metres quadrats, que venen a ser com dos estadis junts del Camp Nou. Aquella pròspera ciutat s’emmurallà i tot foren flors i violes durant uns cinc-cents anys, quan les economies feren llufa i l’imperi romà se’n va anar en orris.
Llar feudal
A continuació, surt del museu i enfila pel carrer del Temple, una via oberta al segle XIX on hi havia terrenys de conreu. Un espai a la teva dreta és la plaça de Font i Cussó —nom d’un historiador badaloní—. El tram final del carrer s’anomena plaça de Barberà. A la teva dreta, abans d’arribar a l’església, s’alça la Torre Vella. Fa gràcia el nom perquè, certament hi havia una torre del segle XVI que un mal dia del 1967 a algú li feia nosa allà al mig del carrer i no va tenir cap problema a enderrocar-la.
Doncs bé, aquest edifici fou la residència dels senyors feudals de Badalona allà pel segle XIII. Amb el pas del temps, es modificà de tal manera que ara sembla un mostrari d’estils gòtics i renaixentistes. A l’entrada llueix l’escut del segle XVI amb el senyal heràldic d’una campana pertanyent als Santcliment. Aquest rellevant llinatge de mercaders i funcionaris ocuparen importants càrrecs municipals.
Castell de fantasia
Enfront hi ha Can Frias, coneguda també com el Castellet, un edifici de final segle XIX. Segons s’esmenta arreu, s’edificà segons la idea del marquès de Barberà, que és qui dona nom a la plaça. Quin marquès era? Dedueixo que es tracta de José Ramón de Sarriera qui, a més, ostentava una bona col·lecció de títols com el de comte de Solterra. Fos com fos, poc devia gaudir d’aquest casalot amb aires de fortalesa medieval, ja que l’home va morir el 1870, un any després d’acabar les obres.
Per cert, aprofita que estàs aquí i treu el nas pel costat dret de Can Frias. Al número quatre hi ha un estret habitatge de dues plantes. A la part superior veuràs un gran rectangle amb un cérvol esgrafiat. L’obra, evidentment casolana i que es podria considerar com a art insòlit, presenta un cap desproporcionadament gran. Qui la va fer i per quina raó? Ho sento, però no tinc cap resposta.
El centre espiritual
Presidint tot aquest espai s’alça l’església parroquial dedicada a Santa Maria i documentada al segle X, al voltant de la qual es creà el barri de Dalt la Vila. Al segle XVIII s’edifica un nou temple més gran per encabir la feligresia, la qual hagué de suportar un impost extra i traginar de franc la pedra i els materials per la seva construcció. Per cert, el campanar se situa on hi havia el cementiri o Fossar Xic. El 1940 l’església hagué de ser refeta en bona part després de les destrosses de la Guerra Civil. L’interior, d’un polit estil neoclàssic, presenta uns interessants vitralls, tant a la rosassa com a les finestres laterals.
Navegant pel sostre
Si trobes la porta oberta, entra i observa la maqueta d’un veler dessota del cor. Conegut com a Maria Assumpta, aquest vaixell —el real— fou construït el 1858 per comerciar amb Amèrica. Anys més tard anà canviant de propietaris i de ports i feu el darrer viatge el 1995 després d’haver sortit fins i tot en pel·lícules com ‘Robinson Crusoe’ o ‘Dràcula’. Finalment, naufragà lluny d’aquí. Poc abans, es feu aquesta maqueta com a exvot.
Sense sortida
Seguidament, passa pel carrer de l’Oli, a la dreta de l’església. A mig carrer observa un estret passatge a mà dreta, És un dels culs-de-sac que han sobreviscut d’aquell caòtic entramat medieval. Durant l’itinerari en veuràs uns quants més. L’origen d’aquests carrerons sense sortida comença al segle XVII quan té lloc un augment progressiu de la població i s’anaren ocupant els horts al voltant de la sagrera.
Trencaclosques
Aviat arribaràs a la plaça de l’Oli que deu el nom a un suposat molí d’oli que en temps oblidats hi havia aquí. Impossible no veure Can Rocasalva, un edifici documentat al segle XVIII. De fet, el que ara contemples és una imaginativa idealització de la masia que havia estat. Només és autèntica una finestra gòtica. La resta és una recreació duta a terme els anys vuitanta del segle XX. Però queda d’allò més bufona aquí, oi?
El batlle
Al costat mateix s’obre un jardí i una galeria envidrada que té un gran encant. Es coneix com a Can Renom. En Pere Renom i Riera fou un escriptor i polític nascut a Badalona el 1850, qui arribà a ser l’alcalde de la seva ciutat. Col·laborà amb diverses revistes de tendència republicana i fins i tot n’edità una, L’Esparvé. Protagonitzà també una discutible actuació contra la gentada partidària del seu homòleg conservador que s’estava manifestant a la porta del Consistori.
Ceràmica decorativa
Tot seguit, només entrar al carrer de Fluvià veuràs un altre dels culs-de-sac tan característics del barri de Dalt la Vila. Uns metres més enllà, al número vint-i-cinc, aixeca els ulls per veure dos interessants mosaics aixoplugats sota una mena de capelletes. Un representa la Indústria i l’altre l’Arquitectura. De fet, aquests plafons formen part d’una sèrie de set figures femenines al·legòriques. El conjunt estava pensat com a arrimador per col·locar en una sala o una escala, tot i que els pots trobar als llocs més insospitats, com a Sant Joan de les Abadesses. Foren dissenyades cap al 1910 per José Coral Guasch de la Casa Coral de Barcelona i produïdes per Cerámicas Abad a d’Onda.
Un carrer de pas
En temps pretèrits el carrer de Fluvià menava cap als camps de conreu. Es coneixia popularment com a Costa del Meco per la proximitat de la masia de Cal Meco. A partir de mitjan segle XIX el carrer és batejat amb el nom de Fluvià, família que tenia un mas i propietats pels voltants. Clar, que com que aquest era el camí fins al cementiri, també se’n deia “camí dels morts”. Excavacions arqueològiques en aquest indret tragueren a la llum restes romanes.
La casa del director
Continua carrer avall i atura’t al número quaranta-tres. Aquest antic mas, pulcrament rehabilitat, es coneix com a Cal Meco. Fou adquirit al segle XVII per Ildefonso Cazorla qui, procedent de Toledo, no se sap com és que vingué a parar aquí. De mica en mica anà adquirint més terrenys i, probablement per un error de transcripció, als documents consta com a Cassola i així es quedà. Es casà amb una xicota d’Alella i la propietat anà passant de mà en mà. Finalment, l’adquirí Joaquim Folch i Torres i la seva esposa, els quals feren una important reforma. Més tard, els hereus vengueren l’habitatge.
Nascut a Barcelona el 1886, Folch i Torres fou principalment un museòleg, historiador i crític d’art. És l’artífex d’haver salvat l’art romànic del Pirineu. Ostentà, entre altres, el càrrec de director dels Museus d’Art de Catalunya. També publicà un bon grapat d’estudis i monografies sobre l’art i els artistes.
Aigua corrent
Quan arribis al final del carrer gira a l’esquerra i, creuant un impersonal espai amb el nom de plaça de la Medicina, enfila cap al carrer de Pujol. Encastat enmig d’un despropòsit de blocs oblidables, treu el nas una arcada i mitja feta de maó i pedra. Es tracta de les restes d’un aqüeducte del segle XVIII que abastia d’aigua la Torre Vella. He llegit que el tram que havia de quedar paredat entre els dos edificis s’ha conservat, però no ho he pogut comprovar. La resta desaparegué els anys seixanta del segle XX. Coses del progrés.
Urbanisme històric
En canvi, a l’altra vorera del carrer Pujol sí que s’ha conservat tot un seguit d’habitatges ben interessants. Es tracta d’un projecte urbanístic executat el 1830 per Josep Pujol, propietari dels terrenys i qui dona nom a aquest carrer. Amb bona vista, encara pots entreveure el seu nom sota la teulada d’una de les cases. Com és habitual al Maresme, cada habitatge disposava d’un hort al davant que va desaparèixer en obrir el carrer.
A més, el conjunt inclou un safareig i un dipòsit que proporcionava aigua només per aquest veïnat, tot un luxe en aquell temps. Són especialment rellevants els esgrafiats —en un preocupant estat de conservació— amb motius geomètrics que decoren la meitat superior de les façanes. He hagut de manipular i contrastar la imatge per tal que puguis apreciar millor la decoració.
Retorn al passat
Uns metres més enllà, el carrer s’estreteix i passa a nomenar-se de Lladó, nom dels propietaris d’aquests terrenys. Tot i que el carrer està documentat el 1746, en realitat, ja hi vivia gent fa vint-i-dos segles. De fet, enderrocant diversos habitatges han aparegut restes d’una casa romana —domus, si ho hem de dir amb propietat—, mosaics i un tram de carrer dels temps de l’escudella. Actualment, degudament museïtzat el jaciment, es coneix com a “Casa dels Dofins” i “Casa de l’Heura” i es poden visitar des del Museu de Badalona.
Esborrant la vila
Per acabar aquest primer itinerari, quan arribis al final del carrer Lladó fixa’t en un conjunt d’habitatges de planta baixa i una finestra. En realitat, només queda la façana, són conegudes com a “cases del Pou” i daten del segle XVIII. De fet, enfront n’hi havia més, però van desaparèixer sota l’especulació dels anys vuitanta del segle XX. Un dels portals havia estat una barberia i encara es pot veure el distintiu vermell, blau i blanc tan característic d’aquests establiments.
Aquestes cases fan cantonada amb el carrer de la Quintana Alta. En època romana una quintana marcava el límit habitat de la ciutat. Totalment remodelat, el carrer ha perdut el traçat irregular que tenia. Aquí hi havia el parc de Bombers, el primer escorxador de la ciutat i la presó, fet que el dona una idea de la importància d’aquesta via.
En aquest punt aturem l’itinerari pel barri Dalt la Vila de Badalona i el continuarem al següent article. No t’ho perdis!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Aclariment definitu del vocable d’origen japonès Micaco, per Francesc Verdura Campeny
- Museu de Badalona: rondaller.cat
- Badalona. Història gràfica d’una transformació: Tot Badalona
- Carrer de Dalt: imagina.diba.cat
- Tots els carrers de Badalona, per M. Abras, M. Carreras i M. D. Nieto
- Part de la informació d’aquest article ha estat recollida de les diverses edicions del butlletí La Costa del Meco
Gràcies, rondaller, per aquest apunt sobre una vila amb tanta història a les seves espatlles i als seus carrers. Gràcies per “fixar” la mirada del lector en detalls que a un ull “normal” solen passar desapercebuts o sense bellesa aparent; el “cul-de-sac al carrer de l’Oli” o els “comerços desapareguts” són només dos exemples extraordinaris. Un plaer llegir-te.
Agraeixo molt el teu comentari. Certament, hi ha moltes petites històries quotidianes esperant a ser explicades. M’agrada descobrir-les.