Has fet mai amb cotxe l’antiga carretera N-II que passava pel coll del Bruc? Si és així, recordaràs el suplici que representava fer els aproximadament deu quilòmetres de revolts, pregant perquè no et vingués un autocar de cara. Com és que van trigar tant a solucionar-ho amb el túnel? Doncs reculem en la història.
Des del melic
El 1701 Felip V es desplaçava des de Madrid fins a Barcelona per tal de ratificar el seu matrimoni amb María Luisa de Savoia —s’havien casat diguem-ne que a distància. Dedueixo que el trajecte degué ser dur pels glutis del monarca, ja que els camins eren això, camins. Seixanta anys més tard, regnant el seu fill Carles III, s’elaborava per primera vegada un projecte estatal de carreteres radials.
El projecte fou dissenyat per l’enginyer militar Pedro Martín Cermeño. Com que aquest senyor no et sonarà de res, et diré que el seu pare —Juan— és qui planificà el barri de la Barceloneta. Tots dos treballaren en el castell de Sant Ferran, però ell solet projectà l’església de Sant Miquel del Port a la Barceloneta i la Seu Nova de Lleida, entre altres obres.
Afavorir el comerç
El pla radial era en un important intent de millorar el sistema tradicional de transport estatal dels vehicles amb rodes així com la circulació de persones i mercaderies. Eren sis vies que unien la capital amb els punts geogràfics més estratègics i es coneixien amb el nom de carreteres reials. Una d’elles passava per Barcelona on, ajuntant-se amb la que venia des de València, arribava fins a la frontera amb França.
Un dels objectius de cada carretera era el d’unir les poblacions amb més moviment comercial. Altres poblacions igualment industrials quedaven però, al marge. Per aquest motiu, també es planificà una xarxa de carreteres secundàries per arribar, per exemple, a Vic, Ripoll, Manresa, Tremp o Solsona.
Millores viàries
L’obra es dugué a terme amb una lentitud exasperant. No fou fins a mitjan segle XIX quan es considera que quedà conclosa. De fet, més que una obra feta de bell nou, es pot dir que en molts trams simplement es rehabilità el camí ral per tal de convertir-lo en carretera. El tram amb forts pendents que salva els grans desnivells del coll del Bruc, són lluny del que es podria considerar una carretera moderna.
L’arribada de l’automòbil, que s’imposa a partir de 1960, suposà un canvi radical en el plantejament de la xarxa viària. Però el coll del Bruc era tot un repte pel qui conduïa, en especial per camions i autocars, els quals se les veien i desitjaven per girar pels tancats revolts sense sortir volant de la carretera ni endur-se els vehicles que venien de cara.
En temps de l’imperi romà, les ciutats de Saragossa i Mèrida estaven unides per la Via 25, un històric camí que en part fou la base pel camí reial que menava a Barcelona. Cap als anys quaranta del segle XX, prendria el glamurós nom de N-II i, finalment, després de diversos intents per millorar una mica el traçat, deixaria de tenir ús i esdevindria l’A-2.
Inaugurat el 1975, el túnel de l’A-2 ha permès evitar una pujada de més de sis-cents metres sobre el nivell del mar de l’antiga N-II. Enrere quedaven els sis perillosos revolts en paella del coll del Bruc que durant molts anys havien ocasionat nombrosos accidents. El 1959 Josep Maria Espinàs havia publicat l’obra Combat de Nit en la qual relatava les penoses condicions dels camioners que es jugaven la vida recorrent els ports del Bruc durant els anys cinquanta del segle XX.
Ajuda divina
Doncs bé, on comença la collada que, resseguint l’antiga N-II es dirigeix a Can Massana, hi ha una antiga benzinera. L’interessant edifici ara resta mig abandonat. Dic mig perquè fa tot l’efecte que hi viu algú. Encara perdura el rètol mig tronat de grans lletres vermelles. A un costat hi ha la silueta feta amb ferro d’un remot dispensador de benzina. A l’altre costat hi ha el perfil del timbaler del Bruc, de qui parlaré més avall.
En un mur exterior de la benzinera hi ha una font que els anys han assecat. Mig aixoplugat per una mena de capelleta, encara es pot veure un plafó ceràmic amb la imatge de Cristòfol fent servir una palmera a manera de gaiata i amb l’infant a les espatlles. Als seus peus es pot veure un automòbil que ja era antic quan es col·locà el plafó.
En aquell estratègic punt començava el temible rosari de corbes i era on, sense cap mena de dubte, qui anava al volant s’encomanava al sant per arribar d’una peça fins a la Panadella. En una societat profunda i imposadament religiosa com la dels anys de la postguerra, qui conduïa un vehicle no dubtava a encomanar-se a la protecció de sant Cristòfol.
El transportista
Diu la tradició catòlica, que no la història, que un tal Reprobus va néixer suposadament al segle III al poble jueu de Canaan —altres afirmen que va ser a Lícia, a l’actual Turquia. Abans de continuar cal aclarir que, com a mínim hi ha quatre versions de la vida d’aquest gegant, a quina més surrealista.
La seva poc documentada vida és barrejada amb episodis fantàstics que fan dubtar de la seva existència. Per exemple, ens diu que era un home forçut i més alt que en Pau Gasol, que fou capturat i obligat a servir a l’exèrcit romà. Més tard es convertí al cristianisme, li tallaren el cap i fi de la història.
No obstant això, la llegenda explica que ell buscava servir l’amo més poderós i valent. Per aquest motiu serví un important rei. Quan va veure que es persignava en sentir parlar del diable, Cristòfol deixà el rei i serví el dimoni. Però com que aquest tenia por de Crist, també l’abandonà. Llavors es dedicà a transportar gent a coll, passant un riu.
Un dia, un nen li va demanar de passar a l’altra riba. El pes de l’infant augmentava a cada passa, fins que l’home quasi que no podia arribar. Al final, el nen li digué que era Crist i que ara ja sabia el que era portar el pes de món al damunt. D’això se’n diu pedagogia pràctica. Per aquest motiu, algú el va rebatejar com a Cristòfor, que en grec vol dir qui porta Crist. A partir del segle XV esdevingué patró de les persones que viatjaven i fou especialment invocat per qui havia de fer un viatge per mar.
El ceramista
El plafó ceràmic de sant Cristòfol —o Cristòfor— és obra de Modest Casademunt i Giralt. De fet, pots veure un pràcticament idèntic al carrer de Sant Cristòfol de Sabadell, signat pel mateix artista. Nascut a Barcelona el 1881, estudià a la Llotja de Barcelona. Tenia disset anys quan entrà a treballar en una foneria artística. En aquella època dissenyà reixes, llums i diversos elements aplicats al mobiliari.
A continuació, deixava aquesta feina i es donava a conèixer com a dibuixant d’exlibris i il·lustrador. A partir del 1921 encetava la faceta de ceràmica decorativa de temàtica religiosa en un estil clarament noucentista. Seguidament, obrí una botiga de ceràmica a Barcelona i iniciava una nova època amb obres ornamentals més properes a l’art-déco.
De fora vingueren
I ara anem pel timbaler. Les insaciables ànsies de poder de Napoleó el dugueren a ensarronar Espanya per —suposadament— envair Portugal. La veritat és que quan les tropes entraren a la península el 1808, les intencions eren unes altres. En els llargs sis anys que ocuparen el territori per la força, va passar de tot. Una de les històries que sempre s’expliquen és la de les dues batalles del Bruc.
Com que la ciutat d’Igualada s’havia rebel·lat contra l’invasor, cap allà que es dirigiren les tropes. Per on? Doncs per l’antic camí reial, futura N-II. El que no s’esperaven era l’atac sorpresa de la defensa a l’altura del coll del Bruc. Durant el combat se sentí el so d’un tambor el qual, amplificat per l’eco de la serralada, feu l’efecte que s’apropava un gran exèrcit. Les tropes franceses s’hagueren de retirar. De fet, dies més tard ho tornaren a intentar, però aquesta vegada es trobaren una defensa encara més ferma i hagueren de retirar-se amb la cua entre les cames.
Identitat dubtosa
Meitat llegenda, meitat realitat, el cas és que el timbaler està basat en un personatge real. Isidre Lluçà —o Llussà— i Casanoves nasqué a Santpedor el 1791 i, per tant, el vailet tenia disset anys quan ocorregueren els combats. Tanmateix, sembla que la realitat és que la victòria succeí per l’atac sorpresa dels emboscats. El timbaler hauria arribat posteriorment, de manera que la seva actuació hagués estat menys rellevant del que la llegenda ha escampat.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Planificació, construcció i mobilitat: la modernització de la xarxa viària a la regió de Barcelona. 1761-1969, per Teresa Navas i Ferrer
- La Nacional II al segle XIX: quinalafem.blogspot.com
- Modest Casademunt: museus.sabadell.cat
- Sant Cristòfor: festes.org
- Timbaler del Bruc: elbructurisme.cat – wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: