Ombra porpra

El conopeu papal a les basíliques.

Fa uns tres mil anys de res, la civilització fenícia vivia a la costa oriental de la Mediterrània, més o menys on ara es troba el Líban. Aquella gent era espavilada com ella sola. Tant és així que s’adonaren que hi havia un caragol marí d’allò més bufó que treia una mucositat que amb els dies, i segons l’espècie, esdevenia de color porpra fosc o més vermellós. Però per obtenir-ne prou per a tenyir una peça de roba, calia recollir uns milers de caragols i deixar-los podrir uns quants dies. Imagina la insuportable ferum. De fet, el mot fenici deriva del grec i vindria a dir ‘homes vermells’.

Color de la reialesa

El porpra es convertí en un pigment molt preuat i només a l’abast de butxaques farcides. De fet, a la civilització romana només la túnica de l’emperador podia ser completament d’aquest color. Com a símbol de poder, l’Església també feu seu el porpra. D’aquí venen els cardenals. Al segle IV el papa Dames I fou un dels primers a adoptar aquest simbòlic color com a distintiu del poder eclesial. Però la producció era tan costosa que a partir del segle XVI decidiren canviar-ho pel vermell, obtingut a partir d’insectes. En aquell moment, el papa de torn decidí continuar vestint de blanc com l’orde al qual pertanyia, mentre que els cardenals anaven de vermell, simbolitzant la sang de Crist.

Blanc o groc?

Fins a principi segle XIX, abans de ser blanca i groga, la bandera de la Ciutat del Vaticà era vermella i groga. Això era, diuen, perquè aquests eren els colors tradicionals del senat —el porpra— i del poble romà, tot i que la gent de carrer vestia teixits de llana sense tenyir, és a dir, de color blanquinós. Així que no sé pas d’on surt el groc.

Fos com fos, arribats al segle XIX, tenim que Napoleó convertí Roma en part del seu imperi. El papa, per evitar confusions amb els soldats que encara li eren fidels els manà canviar el distintiu pels colors blanc i groc. Però vermell i el groc encara quedaren en alguns elements de l’església catòlica, com l’escut i el conopeu papal. El què? Ara t’ho explico.

Sota pal·li

El conopeu és una mena de para-sol on simbòlicament s’aixopluga el pontífex romà. Antigament, la reialesa i els alts dignataris —i també algun dictador que altre— anaven sota un pal·li o un para-sol quan sortien del palau, com a símbol de dignitat i autoritat. Als frescos del segle XIII que decoren la capella de Sant Silvestre de Roma hi ha una escena on l’emperador Constantí lliura la tiara al papa Silvestre I. Entre ambdós, un portador —signífer, si ho hem de dir amb propietat— sosté un conopeu, donant a entendre que l’Imperi Romà és —era— el protector de l’església. 

Quan aquell govern convertí el cristianisme en la religió oficial, aquest i molts altres símbols es conservaren, tot i que amb un nou significat adaptat a la nova fe. Per cert, també s’anomena conopeu la tela amb què s’acostuma a cobrir el calze quan es desa dins del sagrari.

Ombra papal

Fou el papa Alexandre VI qui al segle XV convertí l’umbracle o ombrel·la basilical en un símbol del poder temporal del papat. De fet, quan la seu del Vaticà no està ocupada, l’escut oficial incorpora el conopeu papal, de franges vermelles i grogues.

El mot conopeu deriva del llatí el qual el prengué del grec i vindria a significar una mena de tela mosquitera que es penjava del llit. El conopeu papal també rep el nom d’umbraculum —umbracle—, que té una mica més de sentit, ja que ve de l’arrel llatina per designar l’ombra.

Temples especials

És probable que aquest curiós element l’hagis vist en alguna església, i que normalment se sol situar al costat o a prop del’altar major. Però no està a qualsevol temple. Només és present en aquells que ostenten la categoria basilical. El conopeu serà obert en el cas que el sant pare es digni visitar aquella seu o bé se celebri algun acte molt especial o relacionat amb la figura del papa. Fixa’t bé, perquè al costat de l’umbracle hi ha també un pal amb una campaneta. S’anomena tintinacle i serveix per anunciar l’arribada del papa.

Actualment, es considera basílica una església —catòlica— que és rellevant per algun motiu i gaudeix d’algun privilegi especial atorgat pel papa de Roma. Potser es deu a la seva importància històrica o com a centre espiritual O bé perquè conserva tombes o relíquies rellevants de sants. D’entre les més de mil cinc-centes basíliques que hi ha escampades pel món, a Catalunya hi ha trenta-dues, nou de les quals són a la ciutat de Barcelona. A més de les catedrals, que també són basíliques, segurament et sonarà la basílica de la Mercè, la de Santa Maria del Mar, el Sagrat Cor i la Sagrada Família.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

• El misteri del porpra de Tir, per Judith Casaprima
• El color púrpura imperial, per Carlos Berbell
• Los colores que vestían los soldados romanos: mundoantiguo44.com
• Bandera pontificia: vaticanstate.va – es.wikipedia.org
• Què és una basílica: aciprensa.com
• Conopeu: ca.wikipedia.org