Els vitralls de Santa Maria d’Aiguafreda (Osona).
Allà pels temps del fricandó —més o menys al segle X— se sap que es consagrà una església dedicada a sant Martí, en un indret conegut com a Aqua Frigida, és a dir, Aiguafreda de Dalt —Osona. El topònim probablement es deu a la baixa temperatura de l’aigua que brolla de les fonts o que discorre pel Congost i pel torrent de Martinet. Però aquell paratge quedava al mig d’enlloc i la gent s’estimà més anar a viure a la vora del camí ral que unia Vic i Barcelona, per on passava tothom i on es podien fer diners.
Tant és així que s’instal·laren algunes ferreries i també hostals per atendre la gent que viatjava. D’aquesta manera s’anà formant un nucli on al segle XVII s’erigí l’església de Santa Maria d’Aiguafreda. Dos-cents anys més tard esdevenia parròquia de la població. Tot i que enlloc queda clara la raó, el cas és que l’antic temple fou enderrocat i el 1969 es consagrava l’actual. S’explica que el motiu és perquè l’església anterior s’havia quedat petita. Tot pot ser.
Un arquitecte poc conegut
He trobat que el projecte es deu a Juan Antonio Cendoya Martínez. La veritat és que poca cosa circula per les xarxes d’aquest arquitecte. El 1954 ell i els seus germans Pedro Eugenio i Javier prenen el relleu del pare qui, entre altres, havia dirigit la restauració de l’església de l’Arboç, cremada durant la Guerra Civil. Els anys seixanta, Juan Antonio signava el projecte d’una urbanització a Santa Coloma de Cervelló. I fins aquí puc llegir.
Modernitat religiosa
L’edifici es caracteritza per obviar la línia corba. Tot són línies rectes i angles per donar i vendre. Contrasta l’alt campanar que, per no desentonar del conjunt, està format per dos altíssims triangles d’on pengen les campanes. L’interior ve a ser com el d’una freda nau industrial, amb les encavallades del sostre a la vista.
Llum de colors
Tanmateix, d’entre les escadusseres concessions artístiques, cal destacar els acolorits vitralls que, com si es tractés d’una gelosia, alhora fan de finestrals i de murs.
Tret d’alguna referència cristiana, els dissenys dels vitralls de Santa Maria d’Aiguafreda són pràcticament abstractes. Una clau com a possible referent de sant Pere; un peix que probablement es apunta a l’acròstic grec que significa ‘Jesús fill de Déu Salvador’; la representació del triangle amb l’ull de Déu; i algun altre element que se m’escapa.
L’ull de la providència o ull que tot ho veu s’interpreta com l’ull diví que observa la humanitat. Molt utilitzat en la simbologia maçònica. Tot i que ja hi havia un antecedent a la mitologia egípcia —l’ull d’Horus— aquesta representació apareix al segle XVII envoltat de núvols. Més tard s’afegiria un triangle fent referència a la Trinitat.
Vidre i ciment
Els vitralls de ciment, com els de Santa Maria d’Aiguafreda, estan formats per plafons que primerament es preparen al taller i, seguidament, es col·loquen a l’obra on han d’anar. A diferència dels vitralls tradicionals emplomats, en aquest cas les peces de vidre són molt més gruixudes —s’anomenen dalles— fet que les atorga un color més intens. Normalment, les dalles de vidre són de colors monocroms i poden contenir aigües i bombolles.
El suport està format per formigó armat, reforçat amb una estructura de metall que es fixa directament a l’edifici. Aquest ha estat el gran problema en la conservació d’aquestes creacions, ja que quan el formigó s’ha degradat, ha donat pas a la corrosió del metall, motivant fissures i esquerdes.
Artesans, artistes i patents
Els primers vitralls de ciment es documenten a principi segle XX a França. Concretament, el 1925 uns vitrallers francesos presentaren a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París el que es considera el primer vitrall de formigó. Però fou un altre francès —més espavilat— qui patentà la innovadora tècnica.
En canvi, la primera patent espanyola de vitralls de ciment la feu Joseph Mauméjean el 1934 a Madrid. Per si no et sona, aquest reconegut artesà executà, entre molts altres, els vitralls de la Cova de Sant Ignasi a Manresa, els de l’antiga seu de Caixa de Catalunya de Barcelona i els de la casa Alegre de Sagrera de Terrassa.
Renovació artística
Això no obstant, la màxima esplendor d’aquest sistema tindrà lloc entre els anys cinquanta i seixanta i fins i tot els setanta. D’una banda, en aquell temps, una generació d’artistes reivindicaren l’aplicació de vitralls a l’arquitectura, com Ràfols Casamada, Domènec Fita, Llucià Navarro o Joan Vila-Grau. De l’altra banda, els aires renovadors del Concili Vaticà celebrat el 1962, potenciaren l’obertura de l’església a les noves arquitectures.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Vitralls de ciment, per Marta Golobardes
- Història d’Aiguafreda: aiguafreda.cat
- Conservació de vitralls de formigó. Llum aplicada al mur, per Jordi Bonet i Marta Golobardes. CRBMC Rescat. Núm. 39, 2022, pàgs. 42-48
Què veure a prop
Sempre s’apren dels teus escrits.
Moltes gràcies, Anna! 😘