A la població maresmenca de Caldes d’Estrac conviuen dos barris que cadascú defensa amb orgull: una cosa és el carrer Major i una altra ben diferent el Camí Ral. No barregem! En aquesta primera part et parlaré de la part alta, nascuda el segle XIII al voltant de l’església parroquial.
Des del principi
Per començar, puja per la carretera de Sant Vicenç —la que mena a Sant Vicenç de Montalt— fins al carrer del Remei, el segon més antic del nucli. Al principi, aquí vivien els pescadors, tot i que després es confiaren i anaren més a prop del mar.
En primer lloc, al revolt s’aixeca Can Casasses, un edifici del 1850 d’estil neoclàssic que s’ha hagut d’adaptar al fort desnivell. Es tracta d’una de les primeres cases d’estiueig que s’edificaren a la vila. Aquí hi visqué l’advocat i polític barceloní Joaquim Xicoi i Bassegoda, qui entre molts altres càrrecs, va ser president del Parlament de Catalunya del 1988 al 1995.
El carrer Major
Passat el revolt puja unes escales que et duran al que queda d’un antic forn de calç del segle XVII, record d’un passat previ a la industrialització.
Al número 44 s’alça Can Bonis. He llegit que el nom li ve perquè aquí visqué un pintor figuratiu que va estudiar amb Picasso. Tot i que no he trobat cap informació, he de suposar que es tracta de Lluís de Bonis Isern, de qui tampoc he trobat com pintava o qui va ser.
Malgrat que a diversos llocs s’esmenta que el mosaic de la façana representa la Verge del Remei, patrona de la vila, jo m’atreviria a dir que en realitat es tracta de la Mare de Déu del Carme, protectora de les persones que es dediquen a la pesca. En aquest cas és una obra signada per Joan Baptista Guivernau, ceramista barceloní que els anys cinquanta del segle XX recuperà la manera de fer plafons ceràmics de temps anteriors. Són característics els núvols en forma de coliflor.
Cases amb història
Al número trenta-vuit del carrer Major veuràs Can Sans, un habitatge molt ben conservat que arribà a ser la seu de l’ambaixada de Costa Rica durant la Guerra Civil. Se sap que al segle XVI el propietari produïa i comercialitzava els seus vins, fins que al segle XIX tot se’n va anar en orris a causa de la fil·loxera i les vinyes foren abandonades.
Aprofita per veure al final del carrer la torre de guaita d’en Busquets perquè després queda tapada per les cases. Fou edificada al segle XVII com a protecció dels atacs pirates i, juntament amb el mas que hi ha adossat, ocupa una extensa finca. Encara que et costi de creure, t’has d’imaginar aquests terrenys plens de vinyes fins a mitjan segle XX. Diuen que un camperol de Can Busquets és qui trobà la imatge de la Mare de Déu del Remei.
Al número trenta-u del mateix carrer tens Can Bastos i deu el nom al metge que en va ser propietari. Dedueixo que es pot tractar de l’aragonès Manuel Bastos Ansart, eminent cirurgià que treballà al servei de l’exèrcit i dirigí diversos centres hospitalaris. De la peculiar vida d’aquest doctor nascut a Saragossa el 1887, en parlo en un altre article sobre la finca que tenia a Òrrius. A Can Bastos també hi visqué el cònsol francès de Barcelona durant la Guerra Civil.
Defensant el territori
El carrer Major continua, però et recomano baixar a mà dreta per veure la Torre Verda, nom que li ve de les heures que l’envolten a la primavera. Tal com has vist a Can Busquets, als segles XVI i XVIII s’aixecaren torres com aquesta per vigilar i defensar la costa del Maresme de les invasions pirates i berbers.
Al voltant de l’Església
Seguidament, continua per la baixada de l’Església, un carreró ple de sorpreses. Al número cinc hi ha una façana amb rellotge de sol, popularment anomenada la Casa del Rei. Sembla que el 1312 el rei Jaume I es passà per aquí per signar uns documents. A més, segons diuen, l’esposa de Jaume II hi va fer estades per prendre banys. Vuitanta anys més tard, Joan II emetia un decret afavorint els banys d’aquesta població.
A continuació, hi ha la senzilla capelleta del Sant Crist, del segle XIX, una de les set que pots trobar al municipi, tot i que de formes i dimensions bastant diferents. Durant molt de temps aquí tenia lloc una de les aturades de la processó de Setmana Santa.
Al final de la rampa gira a mà dreta per veure Ca la Regina, un dels casals més antics de la vila. És remarcable la bonica finestra gòtica del segle XV que ningú s’explica si ja era aquí o bé procedeix d’una altra edificació anterior. En els relleus hi ha representacions de persones, animals, una creu i unes tisores. Amb aquesta eina s’identificaven els paraires, concretament els abaixadors, que tenien la tasca més delicada dins de tot el procés de fabricació tèxtil medieval.
Llinatge de militars
Al xamfrà pots veure Can Milans, una gran casa pairal del segle XVI molt reformada en segles posteriors. Com que no m’emociona com l’han restaurat, prefereixo fotografiar la façana del costat, més autèntica que, de fet, crec que té el mateix nom.
Pel que fa a la llarga nissaga dels Milans del Bosch ja documentada al segle XV, és coneguda per haver donat destacats militars de tots bàndols. Els dos primers foren de tendència lliberal. Un lluità contra els francesos a principis del segle XIX. L’altre va ser home de confiança del general Prim. A finals del mateix segle, un tercer es tornà absolutista i esdevingué capità general de Barcelona, arribant a ajudant d’Alfons XIII. Un darrer Milans té el dubtós honor d’haver passat a la història per la seva implicació en el cop d’estat del 1981.
Centre espiritual
Segueix avall per veure l’església dedicada a Santa Maria. El temple medieval del segle XIII ha sofert un munt de canvis, destruccions i reformes al llarg dels segles. A la façana, una petita làpida del segle XVI procedent de l’antic cementiri parroquial és dels pocs elements originals que es conserven. L’edifici que ara veus es bastí a principis del segle XIX amb el campanar d’estil neoclàssic. Poc després les tropes napoleòniques el fortificaren per utilitzar-lo com a base militar. Al segle XX l’església resultà molt malmesa durant la Guerra Civil i va haver de ser restaurada.
Un edifici amb molts usos
Al costat, hi ha Can Gili —o casa Bellavista. Aquesta antiga masia medieval fou remodelada el 1910 per l’arquitecte noucentista Francesc de Paula Nebot. Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de Paula va deixar en aquesta ciutat una gran estesa d’edificis, entre els quals segurament et sonarà el cinema Coliseum. A mitjan segle XX s’instal·là un seminari marista i uns anys després esdevingué escola parroquial. Actualment, és la seu d’una residència de persones grans.
La baixada
Passa pel costat de l’Ajuntament, un edifici del segle XIX d’estil neoclàssic reformat anys més tard que ha tingut diversos usos. Per exemple, als baixos hi havia una botiga de navalles i durant una reforma aparegueren restes arqueològiques. Actualment, a més de les oficines consistorials, també hi tenen cabuda altres institucions municipals. S’explica que el 1933 hi anà el president de la Generalitat per dirimir sobre la discussió sobre si el nom de la població havia de ser Caldetes o Caldes d’Estrac.
A mà esquerra del carrer de l’Església hi ha una petita entrada que et durà a la capella del Remei, patrona de la vila. S’explica que la imatge la van trobar dos bous —o dues vaques, segons la versió— que, tossuts, sempre bramaven aquí. El pagès de Can Busquets que has vist més amunt, desenterrà en aquest indret la imatge de la Mare de Déu del Remei la qual esdevingué patrona de Caldes d’Estrac.
Dona la volta a l’Ajuntament i, aiiii! Però què és això? Un espantós edifici hoteler és el fruit de l’especulació dels anys seixanta que va permetre canviar vinyes per immobles. Sortosament, l’actual empresa propietària l’ha pintat tot de blanc, eliminant les jardineres vermelles i els tendals grocs que hi havia, de manera que ara queda més neutre.
Aigua calenta
Millor passa de llarg i ves a veure els banys termals de Caldes d’Estrac edificats al segle XIX. Tot i que es pensa que els romans ja gaudien de l’Aquae Calidae, no fou fins al segle XIII que s’aprofitaren aquestes aigües amb finalitats medicinals. Cinc-cents anys més tard, després d’alguns litigis, s’arribà a l’acord que la gent de la vila podria beneficiar-se gratuïtament de l’aigua. A partir del segle XIX les termes passen a ser de titularitat municipal i comença a venir gent de fora per gaudir-ne. Per acollir la clientela, es crea la urbanització Santema i s’edifica el balneari que pots veure actualment.
Per un preu baix et pots fer un tractament, com van fer Jaume II o Joan Maragall. En cas que vulguis saber la temperatura sense haver de pagar, al costat brolla una font d’aigua a trenta-vuit graus, amb un munt de propietats i indicades per diverses malalties.
Les vil·les d’estiueig
Paral·lel a la Riera, però més elevat, hi ha el carrer Santema, obert cap al 1900. Observa com transcorre molt més elevat damunt de la riera i està protegit per una balustrada. Com he comentat abans, en els seus inicis es va crear una urbanització pensada per acollir la clientela dels balnearis de Caldes d’Estrac.
Els anys vint es van aixecar magnífiques residències, com la de Ca l’Arqué al número 15. Al costat, Can Roqué també és una bona mostra. I altres mansions que aniràs trobant a la vora. Així mateix, fixa’t a més, amb els picadors de les portes, alguns dels quals són veritables obres d’art.
Després d’això arribaràs a la Casa de les Monges, actualment seu de la Fundació Palau a Caldes d’Estrac, un referent pel que fa a obres de Picasso i d’altres artistes de l’Avantguarda. Durant anys, Josep Palau i Fabre, un especialista sobre la vida i la producció de Picasso, va fer una acurada recopilació de documentació molt diversa de l’artista, que el 2003 es materialitzà en aquesta institució.
Racons amb encant
Més endavant, al costat hi ha un passatge i una placeta batejada com a Racó del Lledoner. Puja-hi per observar un interessant —i degradat— mural. Estaria bé conèixer l’autoria. No obstant això, aprofito per comentar-te que el lledoner —almez en castellà—, és un arbre que tradicionalment s’ha usat per fer eines agrícoles, com forques, mànecs, jous. De la seva fusta també s’obtenia llenya i carbó. El fruit és dolç i comestible, del qual sovint es fa melmelada. Les propietats medicinals d’aquest arbre el fan indicat com a astringent, antidiarreic i estomacal. I, si encara et sembla poc, de les arrels s’extreia un colorant groc per tenyir la seda. Apa!
Jardins entre el cel i el mar
Segueix amunt i entraràs al parc Muntanyà de Caldes d’Estrac, ocupant una part del Puig Castellar. De fet, eren els jardins d’un indiano que va tornar de Cuba. D’una banda, trobaràs una porxada amb bones vistes. Mig amagada entre els pins hi ha la cabana de Doña Cary, una curiosa caseta de fusta feta bastir a principi segle XX per Caridad Urquijo, neboda del marquès de Urquijo, qui fou ambaixador espanyol a Cuba. En conjunt, la resta del parc és una muntanya mig salvatge, amb camins, pins, cactus i algun estany, tot deixat de la mà de déu. La torre de guaita que pots veure al capdamunt pertany a Arenys de Mar i no es pot accedir des d’aquesta banda.
El centre de tot
A continuació travessa la Riera i para atenció a un estret passatge, que més aviat és un atzucac o cul-de-sac, on sembla haver-se aturat el temps. El mot atzucac és una antiga herència de l’àrab i vindria a dir pas estret entre parets. El mur del final correspon al palauet neoclàssic de Can Cabanyes, un edifici de mitjan segle XIX fet edificar per un americano que tornà a la seva terra després de fer fortuna. És de les primeres cases d’estiueig de la vila.
Tot seguit trobaràs el mercat —de color salmó—, una construcció modernista del 1905. Inicialment, va ser concebuda com a seu d’una agrupació catalanista que hi feia les seves trobades, així com activitats culturals. El 1918, aquesta agrupació s’establí en un altre lloc i l’edifici es reconvertí en mercat municipal, tot i que a la planta superior hi ha habitatges particulars. El projecte es deu a Joaquim Sallés i Codina, arquitecte que tothom repeteix, però de qui no he trobat ni així d’informació.
La font de l’alcalde
A l’altre costat del carrer tens la font del Carreró o de la Riera. Fou bastida el 1928 i l’aigua provenia de la finca de Can Milans que has vist abans. Una polèmica restauració va malmetre part del disseny original. Sembla que el disseny original el va fer en Domènec Comas Grau, qui, a més d’empresari del ram de la construcció, també fou alcalde de la vila. Per cert, només per fer safareig, et diré que aquest senyor fou denunciat per no complir la legislació sobre les vacances pagades als treballadors.
Per acabar, a Caldes d’Estrac només ens queda pujar per les escales fins a dalt del pont i tornar a l’aparcament. Aprofita per fixar-te per exemple, amb les boniques mènsules que suporten els balcons al número 14 del Camí Ral.
Finalment, si t’has quedat amb ganes de més, no et perdis la segona part per Caldes d’Estrac!
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- El balneari: caldetes.cat
- Els principals edificis: caldetes.cat
- Ajuntament: wikiwand.com
- Inventari del patrimoni: patrimonicultural.diba.cat
- Parc de Can Muntanyà: poblesdecatalunya.cat
- Fundació Palau: fundaciopalau.cat
- Joaquim Xicoi: parlament.cat
- Manuel Bastos: galeriametges.cat
- Can Gili: patrimonicultural.diba.cat
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: