Castello d'Empúries, paraire, tisores, llinda, Alt Empordà, ofici

Ministre o menestral?

El gremi de paraires.

Resulta sorprenent esbrinar el significat que determinades paraules tenien en un principi. Per exemple, ministre deriva de ‘minus’, que significa, servidor, encarregat o ajudant. Qui ho diria, oi?

Llinda de pedra a Palafrugell, amb la data de 1701 i unes tisores.
Carrer de la Font, 38. Palafrugell.

Per començar, el mot va donar lloc a ‘ministerïum’, que en català antic es convertí en menester i significava ofici. De menester a menestral hi va un pas i és així com a l’Edat Mitjana, trobem una classe social dedicada a oficis manuals o mecànics. El menestral era qui exercia una professió mecànica i formava part d’un gremi o una confraria. Aquí tindríem els fusters, gerrers, sabaters o sastres.

Era tan gran la seva importància, que a Barcelona fins i tot participaven en el consell municipal, arribant a obtenir el càrrec de conseller.

Dues rajoles d'oficis pertanyents a la col·lecció del Museu Can Serra de Mataró.
Abaixador i teixidor. Museu Can Serra. Mataró.

Empresaris tèxtils

El gremi de paraires, que agrupava diversos oficis menestrals, va ser un dels més importants des del segle XIII i qui controlava la producció llanera. És en aquesta època on cal buscar els precedents de la important indústria tèxtil al segle XIX.

El paraire era l’empresari que comprava la llana i la donva a treballar a altres oficis subordinats, com teixidors, tintorers i abaixadors. Finalment, el paraire es responsabilitzava directament de l’aprest i la comercialització del teixit. L’aprest és un procediment per modificar l’aspecte del teixit, com donar-li llustre.

Tisores del gremi de paraires gravades en una dovella a Castelló d'Empúries, Alt Empordà.
Carrer de la Verge, 9. Castelló d’Empúries.

De la llana al fil

Un cop les ovelles eren esquilades, el paraire comprava la llana, que havia de seguir un llarg procés abans no esdevingués un teixit.

Tisores del gremi de paraires gravades en una dovella a Sant Julià de Vilatorta, Osona.
Carrer del Pont. Sant Julià de Vilatorta.

El paraire passava la llana a diversos artesans que estaven per sota d’ell, perquè la treballessin. El nom d’aquest ofici prové del fet de parar -estendre- la llana per a poder-la teixir posteriorment.

Rajoles amb l'ofici de cardador i el de cordoner.
Esquerra: cardador. Museu Vicenç Ros de Martorell. Dreta: cordoner. Monestir de Pedralbes.

Primer de tot, calia netejar-la acuradament amb aigua. A continuació es deixava assecar. Tal com quedava ja servia per fer matalassos o coixins. En canvi, si era per teixis, era necessari pentinar-la, és a dir, desembolicar -desembullar- i ordenar les fibres. Després es cardava o perxava, feina que consistia a netejar i individualitzar les fibres per tal de produir una metxa o cinta. El mot prové dels cards punxeguts que antigament s’utilitzaven. Més tard van ser substituits per estris amb unes pintes de ferro. Era una feina molt dura.

Rajoles d'oficis amb dues filadores dibuixades.
Esquerra: fent troques. Dreta: filadora. Museu Vicenç Ros de Martorell.

Seguidament, amb els flocs de llana es procedia a filar, que vol dir fer fils i enrotllar-los en cabdells aptes per a teixir. Era ben complex obtenir un fil de qualitat i resistent, que no es trenqués al teler. Tanmateix, l’ofici de filadora era un dels pocs que feien les dones, això si, amb uns sous més baixos -algunes coses no han canviat gaire-.

Amb els fils es confeccionaven les troques amb l’ajut d’uns pals creuats. Les troques permetien tenyir la llana.

Rajoles d'oficis amb dues filadores dibuixades.
Esquerra: fent troques. Dreta: filadora. Museu Vicenç Ros de Martorell.

Estri d’amor

Ja que parlem de la filadora, aprofito per parlar del seu instrument: la filosa. Consisteix en un bastó llarg que a la part superior hi ha un cap on es col·loca la floca de llana, cànem o lli. La filadora la subjecta per la cintura mentre estira la fibra cap al fus on l’enrotlla per formar el fil. Observa que en una de les rajoles de més avall, la filadora es llepa el dit, per tal de destriar millor la fibra.

A la imatge pots veure algunes filoses de fusta o canya procedents del Pirineu i conservades al Museu Etnològic de Barcelona. Sovint eren elaborades pels pastors com a obsequi o bé per encàrrec del nuvi per regalar a la promesa. Altra cosa era la roda de filar, que faiciltava la feina i permetia produir fils més llargs.

Imatge de tres filoses conservades al Museu Etnològic de Barcelona.
Filoses. Museu Etnològic de Barcelona.

Teixint el fil

A continuació, amb els cabdells, els teixidors elaboraven draps amb el teler de mà. Hi havia teixidors especialitzats en la llana, el lli, la seda o el cotó. A les ciutats, els teixidors de llana s’organitzaren en gremis a partir del segle XIV. Les primeres ciutats foren València, Vilafranca del Penedès, Barcelona i Mallorca. Temps després, començaren a ser freqüents els conflictes entre paraires i teixidors, arribant fins i tot, a generar vagues.

Amb la industrialització la seva feina es limità a canviar les bitlles dels telers quan s’acabava el fil. És en aquesta època que sovint s’utilitzaven dones en els delicats teixits de seda, perquè es pensava que eren més habils amb les mans.

Rajola d'ofici representant un abaixador.
Abaixador. Museu Can Serra. Mataró.

Donar color

Després, els tintorers tenyien els draps o bé els teixits de seda, segons la seva especialització. Els coneixements tècnics dels tintorers els situaven en una categoria superior a la dels teixidors. De fet, el Gremi de Tintorers de Barcelona es formà cap al segle XIII, arribant a establir un examen de mestr.

Un cop tenyida la tela, els tintorers li passaven als abaixadors. Aquests, amb unes grans tisores, igualaven -abaixaven- el pèl sobresortint dels draps.

Tanmateix, l’ofici d’abaixador que, per la seva importància el feia el paraire, és qui probablement ha donat lloc a moltes llindes de pedra que trobem a les portes de nombrosos habitatges arreu de Catalunya.

El gremi de paraires. Tisores gravades en una llinda del segle XVIII a Viladrau.
Carrer Arbúcies, 32. Viladrau.

Saviesa popular

Per acabar, un ofici tan important no podia deixar de tenir les seves dites. Aquests en són alguns exemples.

A darrere de maig, a parar llana me’n vaig. Durant l’hivern, la llana protegeix les ovelles del fred. S’esquilen quan finalitza la primavera i comencen les altes temperatures. És en aquest moment quan comença el cicle del paraire.

El gremi de paraires. Rajola amb un personatge en un teler. Museu Can Serra de Mataró.
Teixidor. Museu Can Serra. Mataró.

Anar per llana i tornar esquilat. Resultar perjudicat intentant fer alguna cosa en benefici propi.

Llana ben cardada, llana mig filada. Si el cardat es fa bé, és més probable aconseguir un fil de qualitat.

Uns tenen la fama i altres carden la llana. De vegades, la bona reputació se l’emporten els qui no han fet res per aconseguir-la.

A més, al Pallars tenen aquesta cançó popular:
Lo paraire no val gaire,
més poc val l’emborrador;
més m’estimaria un sastre
si no fos tan mentidor.

El gremi de paraires. Tisores gravades en una llinda a Seva, Osona.
Carrer de la Vila, 6. Taradell.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més