El cementiri Vell de Calella (Maresme)
Quan va ser la darrera vegada que vas visitar un cementiri? Potser enterraves algú proper o bé feies costat a una amistat que havia perdut un ésser estimat. També és possible que fos el passat u de novembre i anaves a portar unes flors. Fins i tot és possible que simplement n’hagis visitat un perquè era bufó i feien una visita guiada.
La mort arriba amb l’oblit
A més del vessant sentimental o artístic, els recintes funeraris ens ensenyen modèstia. Un proverbi italià diu que “un cop acabat el joc, el rei i el peó tornen a la mateixa caixa”. Pots haver estat un mort de fam o una celebritat, però el final serà el mateix. Potser un tindrà un panteó amb escultures d’angelets bufadors i l’altre anirà a un nínxol sense epitafi, però d’aquí a cent anys, a dins de tots dos només hi haurà un munt d’ossos.
Passejant pel cementiri Vell de Calella he reflexionat sobre això. He vist un munt de nínxols, alguns amb bonics relleus de flors i creus i també alguns mausoleus a la zona central amb inscripcions i busts. Però, quan he intentat esbrinar qui van ser, de la major part dels difunts ni la Viquipèdia en parla.
Tot i no tenir res que el faci especialment destacable, hi ha alguns sepulcres interessants que cal observar amb atenció. Així doncs, aquest serà un breu itinerari per tombes i nínxols que, malgrat haver-hi el nom de la persona finada, no sabem què van fer ni com van ser les seves vides. Com va dir Isabel Allende, “les persones només moren quan les obliden”.
Cementiri de Mar
Per començar, parlem del recinte. Fou inaugurat el 1899 arran de les disposicions higièniques del segle XIX que obligaven a construir els cementiris als afores de les poblacions. Cal deduir que els enterraments que hi havia al cementiri parroquial de la sagrera foren traslladats fins aquí, ja que les dates de molts d’ells són anteriors a la d’inauguració.
D’aquesta manera, el que hi havia al voltant de l’església es clausurà i aquell espai esdevingué una plaça. També conegut com a cementiri de Mar, el recinte original té forma de rectangle amb les cantonades fent xamfrà. L’espai està travessat per dos camins que es troben al centre formant una creu simbòlica. En un dels extrems es bastí la senzilla capella dedicada al Sant Crist amb un interessant treball de forja de les làmpades.
De la terra al cel
La forma vuitavada que presenta el cementiri també té el seu simbolisme. El nombre quatre representa la Terra, amb els quatre elements —terra, aire, aigua i foc— i punts cardinals. El cercle, en canvi, per la seva perfecció —no té angles—, és la representació del cel, d’allò que és diví. Per tant -raonament lògic medieval-, l’octàgon és el pont entre l’un i l’altre, la unió entre el celestial i el terrenal. Molt utilitzada a les cúpules i cimboris de les esglésies medievals, la forma octagonal servia per passar del quadrat del creuer —la Terra— al cercle de la cúpula —el cel.
En un cementiri, l’octàgon encarà pren més sentit. Després dels set dies atribuïts a la Creació, el vuitè es considera un nou inici, ja que més tard va tenir lloc la resurrecció de Crist. En realitat va ressuscitar el primer dia de la setmana, és a dir, el vuitè. Un embolic numèric, ho sé. El cas és que el nombre vuit té molta càrrega simbòlica a les Escriptures.
L’apotecari
Un dels primers nínxols que crida l’atenció és el que conserva la llosa feta de ceràmica cuita. Tot i que el temps ha passat factura, encara es pot llegir que el 1851 s’enterrà un apotecari —el que ara diem farmacèutic. Sota el dibuix d’una desapareguda calavera hi ha el text que explica que Francisco Có de vuitanta-vuit anys era ajudant de farmàcia de l’exèrcit el 1794. Aquest calellenc, era descendent d’una llarga nissaga de mariners i botiguers. Francisco Có i Viñes fou també alcalde de la vila a més de regentar una farmàcia.
L’alcalde
Sense cap mena de dubte, el panteó més gran, que no el més interessant, és el dels Dalmau. D’aquest llinatge, el nom més rellevant és Jaume Dalmau i Llibre. Nascut a Calella el 1883, aquest industrial tèxtil ocupà el càrrec d’alcalde de la vila durant la primera dictadura. Fou l’artífex de la gran transformació urbanística del municipi, modernitzant la població amb tot un seguit d’infraestructures.
El diputat
La resta de panteons semblen tallats pel mateix patró: dins d’un espai envoltat d’una tanca de ferro, s’aixeca un bloc rectangular aixecat damunt de tres graons. A cada una de les cares s’han anat afegint les lloses amb la llista de residents. El conjunt sol estar coronat amb una creu de més o menys altura i generalment amb poca decoració. Un d’aquests enterraments correspon a Francesc d’Assís Bartrina i Roca. Nasqué a Calella el 1870 en una família conservadora i de bones economies. Estudià Dret i fou diputat provincial i a continuació, senador en representació de la Diputació de Girona, entre altres càrrecs. Gràcies a les seves negociacions, és considerat un dels artífexs de la Mancomunitat de Catalunya. Malgrat tot, també va tenir el seu costat fosc, que ara no tinc intenció de treure a la llum.
Pluralitat
És poc usual veure enterraments d’altres ètnies als cementiris catalans. Cada cultura té les seves creences i els seus rituals que no sempre poden conviure amb les nostres legislacions. Per exemple, la prohibició d’enterrar directament a terra i sense taüt com és habitual en la cultura musulmana. D’altra banda, hi ha la condició de no voler ser enterrats entre infidels, és a dir, no musulmans. Per aquest motiu, sovint repatrien els cossos. El gran cost d’aquest tràmit acostuma a ser assumit per la família o fins i tot solidàriament per la mateixa comunitat a la qual pertany la família.
Tot i que a Catalunya hi ha espais destinats a inhumacions de la comunitat musulmana, sorprèn trobar un cas aïllat al cementiri Vell de Calella. Els difunts són dos germans, un noi de setze anys i una nena de tres mesos que van morir amb només un any de diferència. Les tombes, recobertes de rajola, estan orientades cap a la Meca.
Alguns casos curiosos
Observant els escrits i les decoracions pots descobrir curiositats en alguns dels enterraments. Per exemple, resulta certament sorprenent el text d’una sepultura de paret amb ossari, del 1899 on s’indica que la junta del cementiri no en permet l’obertura per cap motiu. Què devia passar? Misteri.
En una altra làpida es fa esment d’un matrimoni. A la part inferior pots veure un relleu amb els deu fills que tingueren, agenollats. Dessota pots llegir: “Sus hijos postrados al pie del sepulcro lloran su irreparable pérdida”. La llosa està signada per Franz Herming, potser un marbrista alemany establert aquí de qui no he trobat res de res.
Ben peculiar és el nínxol d’una família que té com a fons de la làpida un cel blau amb núvols i la fotografia d’un dels difunts amb la samarreta i la gorra del Barça. I més estrany és el del 2013 format per un tauló de fusta dipositat a terra amb el nom gravat casolanament i unes petxines incrustades.
Una mica críptic és l’epitafi de Miguel M. O. mort el 1855 que diu: “Si piensas que eres formado / del polvo a que volverás / no dudo que me dirás: / Dios te haya perdonado”. Quina cosa tan dolenta va fer aquest senyor que ara demani perdó?
Puntualitat mortal
Normalment, a les inscripcions de les làpides només s’indica el dia i l’any de la defunció. De vegades, també s’inclou la data de naixement. Però el que resulta més inusual és puntualitzar que la persona morí “a las siete y media de la noche”. Per què seria tan important aquest detall?
Símbols eterns
Observa els elements típics del cementiri Vell de Calella que, a més de la creu, serveixen per donar un missatge a cada enterrament. Per exemple, les calaveres remeten directament a la mort. Les flors i el rellotge de sol amb ales ens fan pensar en la brevetat de la vida. La llàntia i la flama simbolitzen la llum de la vida. La flor del cascall té a veure amb el son etern. En canvi, l’heura, com que sempre està verda, és un símbol de l’eternitat, tot i que també representa l’afecte i la fidelitat.
El centre espiritual
Alguns nínxols mostren la imatge del Sagrat Cor. Sobre aquest símbol catòlic n’he parlat en un altre article, però et faré un resum. Tot i que originat al segle XIII, el culte al Sagrat Cor prengué una embranzida a França al segle XVII i, de la mà dels jesuïtes, arrelà amb força a la península. Cent anys després Felip V oficialitzava el culte, esdevenint un concepte fortament polititzat. Com a prova, et diré que el 1919 Alfons XIII erigí un descomunal monument al Cerro de los Ángeles i el declarà el centre geogràfic d’Espanya.
Records clàssics
El mausoleu de Francisco Texidor fet el 1856 incorpora un relleu amb el retrat del finat. La part superior del monument, suportat damunt de quatre urpes de felí, reflecteix el gust neoclàssic per estils passats. A les cantonades pots veure els acroteris que són unes decoracions dels temps dels grecs. Fixa’t en les quatre torxes cap per avall. Fan esment de la mort o d’una vida extingida en contraposició a una torxa dreta que seria la llum que il·lumina la vida. Malgrat la suposada importància d’aquest senyor, sembla que ha estat totalment oblidat, ja que no he trobat cap dada sobre ell. Potser era el fill d’un llaurador de Pineda al segle XVIII amb el mateix nom i cognom.
Hi ha altres làpides i monuments amb un relatiu interès, però per tenir un petit tast d’aquest ben cuidat cementiri Vell de Calella, penso que n’és suficient. Tanmateix, penso jo que els difunts no deuen poder descansar massa tranquils entre el soroll dels trens i els cotxes, per una banda, i l’aldarull dels turistes que mengen i es banyen al costat mateix.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer d’Anselm Clavé, 199. Calella.
Saber més
- Cementiri Vell: o de Mar: patrimonihistoriccalella.org – patrimonicultural.diba.cat
- Visita virtual del cementiri: cabrejunqueras.cat
- Francisco Có: patrimonihistoriccalella.org
- Jaume Dalmau: bibliocalella.blogspot.com
- Espais de mort i diversitat religiosa. La presència de l’islam als cementiris i tanatoris catalans, per Jordi Moreras i Ariadna Solé
- Francesc d’Assís Bartrina: diputatsmancomunitat.cat
Ben interessant aquest apunt. Gràcies, Rondaller, per aquest recull de detalls curiosos que podem trobar en uns llocs on solem acudir molt esporàdicament. M’ha agradat molt l’apartat dedicat als “símbols eterns”.
Moltes gràcies pel comentari. M’alegra saber que l’has trobat interessant.