Amb clero i govern, el món és un infern

L’escut de Tamarit de Mar (Baix Gaià).

Vet aquí una vegada, allà pels temps de les divinitats egípcies, que Set, el déu de la violència, enganyà el seu germà Osiris. El tancà en una caixa que segellà amb plom i la llençà al Nil. Que bonic és tenir germans! Doncs bé, riu avall, aquella mena de taüt topà amb un tamariu. Amb el temps, l’arbust va créixer fins a embolcallar el sarcòfag. Finalment, l’esposa d’Osiris aconseguí recuperar el cos. La història continua, però la deixem aquí.

Gelosia mítica

La mitologia grega que tampoc té rival explicant històries, ens diu que hi havia un xicot que era fill d’una nimfa i net d’Apol·lo. Tamiris, que així es deia, era com una mena de trobador. Un dia conegué Jacint, un príncep espartà que estava com un tros de pa acabat de fer, i allà mateix s’encengué la passió. Ah, però resulta que Zèfir, el déu del vent, també estava enamorat de Jacint i, cec de gelosia, el matà. És, amb tota probabilitat, el primer relat d’una relació homosexual. Diuen que aquell jove Tamaris donà nom a l’arbust que ara coneixem com a tamariu.

Jurament bíblic

Com que no hi ha dos sense tres, aquí tens un altre relat narrat al llibre de Gènesi. Ens diu que Abraham es queixà per un pou d’aigua que havia excavat ell i que li havien pres els servents del rei Abimèlec. Sembla que el monarca no en tenia ni idea i ambdós feren un jurament on es reconeixia el dret d’Abraham sobre el pou. Per segellar el pacte, el profeta plantà un tamariu (Gn 21, 22-34).

L’arbre irreductible

Hauràs vist que totes tres narracions tenen el tamariu com a denominador comú. Conegut també com a tamarit —no confondre amb el tamarinde—, és considerat un arbust gran o bé un arbre petit. És tan resistent als canvis climàtics, a la sequera, a la salinitat i a les plagues, que s’usa en zones enjardinades a la vora del mar o bé per fixar dunes. Sovint el veuràs als passeigs marítims.

Toponímia vegetal

Aquesta planta ha donat nom a uns quants indrets. Per exemple, et sonarà la platja de Tamariu a Palafrugell, la cala Tamariua al Port de la Selva i, no cal dir-ho, Tamarit de Mar, al Baix Gaià. Però hi ha més, com Tamarit de Llitera a Osca.

D’on ve aquest nom? Doncs mira, mitologies a part, ningú ho sap dir amb seguretat. Una teoria afirma que el nom d’aquesta espècie vegetal —Tamarix— prové del riu Tamaris —actualment es diu Tambre—, que es troba a la província d’A Corunya i que els romans l’anomenaren així perquè, diuen, allà hi creixien molts d’aquests arbusts. Sigui com sigui, a l’escut de Tamarit de Mar apareix la representació idealitzada d’aquest vegetal que, mal mirat, podria recordar una palmera o una carxofera.

Ara és teu, ara és meu

Tot i que hi ha qui apunta que el castell de Tamarit té un origen islàmic, sí que queda clar que aquest territori fou ocupat pel comtat de Barcelona al segle XI. La intenció era conquerir la ciutat de Tarragona, tot i que això encara trigaria un temps. L’indret tindria una certa importància arran d’una intensa activitat pesquera i comercial del seu port. De fet, fou un dels pocs de la costa catalana que podia cobrar l’impost de lleuda, el qual gravava l’entrada de mercaderies.

Al llarg dels anys, la possessió del castell canviaria de mans diverses vegades, fins que a final segle XIII, un tal Arnau de Tamarit fundà la parròquia de Santa Maria. Era un bon moment i al nucli hi vivien vuitanta famílies. Pensa que, tot i que encara ara tothom ho coneix com a castell de Tamarit, en realitat era una vila closa que fou fortificada al segle XIV. De fet, la muralla tenia quatre portes i a l’interior hi havia set carrers i tres places.

Tot i això, la vila va patir diverses ocupacions a més dels atacs corsaris dels segles XV i XVI que feren minvar el pròsper tràfic mercantil. Més tard, el governador de Tarragona, Francesc de Montserrat i senyor de diverses baronies, compraria el castell i a més, Carles II li concediria el títol de marquès de Tamarit, heretat pels seus successors fins al dia d’avui.

Domini diví

Com que no n’hi havia prou amb tot aquest embolic de propietaris, cal afegir el domini eclesial, que ja pots comptar que també volia sucar d’una possessió tan llaminera com aquesta. A l’edat mitjana es coneixia com a mitra de Tarragona el poder eclesiàstic i territorial de l’arquebisbe d’aquesta ciutat. La mitra representava la màxima autoritat en aquella època.

El seu emblema era la tau, també conegut com a creu de santa Tecla, i era present en cada edifici que li pertanyia. La tau és una lletra de l’alfabet grec que, per la seva similitud amb una creu, fou adoptada pel cristianisme. Segurament et recordarà a la creu ansada o anj, un jeroglífic egipci que significa vida. Per aquelles coses que passen, resulta que Antoni Abat, qui nasqué precisament a Egipte, es feu seu aquest símbol per identificar l’orde dels franciscans.

Millor dues que una

Veuràs que la tau apareix obsessivament a les llindes de les cases, a l’església, a les reixes i portes i fins i tot a la llar de foc de la nova mansió que es feu el darrer propietari. Sovint, a més de la libèrrima interpretació d’un tamariu, l’escut de Tamarit de Mar incorpora dues taus.

Ja sabem que una correspon a la mitra o arquebisbat de Tarragona. Però, d’on surt la segona tau? Doncs resulta que la vila, a diferència d’altres del seu voltant, estava sota un doble domini: la jurisdicció baronial i l’eclesial. L’arquebisbe i el castlà nomenaven un batlle cadascun, que, ja t’ho pots pensar, havien de combregar amb qui els havien triat. I si els interessos dels candidats no concordaven amb els dels amos, aquests prenien directament les decisions. Aquesta doble jurisdicció fou efectiva fins al segle XIX.

Fi d’una etapa i inici d’una altra

Durant el segle XIX la gent abandonà la vila. Tot i que no hi ha unanimitat, es pensa que ho motivaren les febres palúdiques sorgides arran de l’entollament de l’aigua del Gaià i també de les pluges. Gent entesa creu que la desaparició de Tamarit com a municipi fou la manca de diners. La reduïda població d’un terme extens, sota el domini de terratinents que no hi vivien allà i que només es preocupaven per les seves rendes, motivaren que els dèficits fossin cada vegada majors. 

La vila closa i el castell quedaren buits i s’anaren deteriorant sense remei. Finalment, el 1916, l’empresari i col·leccionista d’art Charles Deering comprava el castell i el poc que quedava del poble enrunat. Però aquesta és una altra història que t’explicaré en un nou article.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: veure el mapa

Saber més

• Tamiris: es.wikipedia.org
• Origen y significado del nombre Tamariz: tamariz.es
• Onomàstica del terme antic de Tamarit de Mar, per R. Amigó, M. T. Muntanya i M. Santmartí
• Ball de Coques: carrutxa.cat – pradesonline.wordpress.com
• Castell de Tamarit: enciclopedia.cat
• Revista La Móra-Tamarit, núm. 21, 21.12.2019
• Les ànimes de Tamarit: antropologiaimes.blogspot.com

Què veure a prop

• Torredembarra
• El Catllar
• Catedral de Tarragona