Botiga Ca Mercadé de Valls.

La botiga Ca Mercadé de Valls (Alt Camp).

Per començar, el parlar de les comarques tarragonines és ben especial. Xec, fenya o valtros són diverses variacions que pots escoltar i llegir per aquests verals. De vegades, cau sense remei la consonant al final de les paraules, evolució coneguda com a afèresi. Així doncs, can o cal es queden en ca. Com Ca Mercadé, un habitatge al barri antic de Valls que cal observar de prop.

Aquesta és una història on conflueixen cinc artistes —en un sentit ampli de la paraula— que si no ets de l’Alt Camp no et sonaran de res.

Aquarel·la amb una vista la cantonada del carrer Major i el carrer Sant Antoni.

El pintor

En primer lloc, tenim en Jaume Mercadé i Queralt, nascut a Valls quan al segle XIX ja li quedava poc per acabar. El seu pare tenia una botiga on, entre altres articles, venia cristalleria i objectes de porcellana. Com tots els pares, aquest també tenia l’esperança que el xicot es fes càrrec del negoci. Així que, quan el fill decidí dedicar-se a pintar, a l’home li degué caure l’ànima als peus.

En Jaume es ben xopà del noucentisme que es respirava quan era jove. Tot i que la seva obra era realista —paisatge, figura, retrat, natura morta…—, també s’apuntà a les noves —i no tan noves— tendències artístiques. Però, a més de pintor, Mercadé era orfebre i els anys seixanta del segle XX elaborava joies, segons el gust del moment, un pèl abarrocades, tot s’ha de dir.

Plafons ceràmics noucentistes de la botiga Ca Mercadé de Valls.

L’historiador

A continuació, tenim en Pau Mercadé i Queralt, òbviament, germà d’en Jaume nascut tres anys després, el 1892. En aquest cas, tot i que seguí les passes del seu germà i se n’anà a Barcelona a aprendre l’ofici d’argenter, com a vocació trià el col·leccionisme i la investigació històrica. Entre altres, col·leccionava llibres, cartells i manuscrits històrics. Tanmateix, la passió per la història local el dugué a investigar exhaustivament tot de documents per tal d’esbrinar si el pintor i retaulista del segle XV Jaume Huguet realment havia nascut a Valls. I a fe de Déu que ho demostrà.

En Pau també pintava aquarel·les i a més, era aficionat a la fotografia, utilitzant la tècnica estereoscòpica, és a dir, captant una doble imatge amb la qual en feia una sola. I com que no hi ha dos sense tres, el seu fill Jordi també es dedicaria a la pintura i a la ceràmica.

Seguidament, i abans de nomenar els altres protagonistes, cal parlar de la botiga Ca Mercadé.

Plafons ceràmics noucentistes executats per Eduard Castells i el ceramista Pellicer.

Reformes a la llar

Els germans Mercadé vivien en una cèntrica cruïlla del barri antic de Valls. A una banda començava el barri jueu; a l’altra banda, s’obria l’entramat de carrers, placetes i carrerons medievals que rebien el nom de l’activitat desenvolupada: Draperia —ara carrer Major—, Carnisseria, Peixateria, plaça de l’Oli, del Blat o de les Escudelles. Probablement, en alguna ocasió has escoltat la cançó “El bandoler”, de Lluís Llach. Doncs es refereix al vallenc Joan Serrallonga qui, segons la tradició, fou esquarterat en aquesta cantonada a principi segle XIX. Ja veus, doncs, que és un indret carregat d’història.

El 1921 als baixos de l’edifici el pare dels xicots obria una botiga que seria coneguda com a “Ca Jaume dels plats”, on venia de tot. Vuit anys més tard, en Pau, el fill petit, es feia seu el negoci i instal·lava una joieria on també es venien objectes de regal. A tal efecte, s’executaren importants remodelacions, ja que s’uniren dos edificis contigus dels segles XVII i XIX.

Les façanes foren decorades amb esgrafiats i elements de forja. A més, l’exterior de la botiga Ca Mercadé s’embellí amb tot un seguit de plafons ceràmics que seguien l’estil noucentista del moment. I és en aquest punt on entren els personatges que ens falten per completar la història.

Element decoratiu fet amb ceràmica vidriada de color verd, representant una gerra plena de fruita.

L’arquitecte

El projecte de remodelació dels edificis fou dut a terme per Josep Maria Vives i Castellet. Resulta que aquest vallenc nascut el 1888, estudià a les Escoles Pies on precisament també anava en Jaume Mercadé. Més tard, marxaria a Barcelona on obtindria el títol d’arquitecte el 1914. Poc després seria arquitecte municipal de Valls on, a més de diversos edificis públics, dissenyaria bona part de la nova trama urbana de la ciutat. S’entén, doncs, que els Mercadé li encomanessin la reforma de la seva llar.

L’artista

Nascut —no cal dir-ho— també a Valls el 1898, Eduard Castells i Roca es formà durant sis anys amb el pintor i mestre Ignasi Mallol i Casanovas. Tenia vint-i-tres anys quan feu el projecte de la botiga Ca Mercadé. No cal que et digui que l’Eduard i en Jaume Mercadé es coneixien prou bé. De fet, fou el primer qui donà un cop al segon cercant pistes per l’estudi sobre Jaume Huguet que he comentat més amunt.

Vint anys més tard decidí marxar a Barcelona on canviaria bastant la seva manera de pintar. A la ciutat freqüentaria les tertúlies d’un variat nucli d’artistes d’arreu que donaria lloc a la creació del moviment Dau al Set el qual renovaria la pintura catalana de postguerra. Tot i que alguns plafons duen la seva signatura, no tinc clar si ell només va fer els dissenys o bé s’atreví a passar-los a ceràmica.

El ceramista

Finalment, la principal incògnita que no he pogut desentrellar, és qui fou el “ceramista Pellicer” qui tothom esmenta i ningú no dona cap altra pista de la seva vida. Certament, alguns plafons duen la seva signatura, però, qui va ser? És un misteri. Probablement, penso jo, a ell es deu l’execució dels plafons ceràmics de la botiga Ca Mercadé a partir dels dissenys d’Eduard Castells.

Això no obstant, sembla com que aquestes ceràmiques hagueren estat fetes per persones diferents. El resultat entre ells és bastant diferent. En general, l’execució és una mica maldestra, amb les figures desproporcionades i amb errades per no haver calculat els espais on posar els textos o encabir les figures.

Sembla que en algun dels plafons hagués estat necessari repetir la part superior on hi ha el text, potser perquè l’havien escrit incorrectament. De fet, fins i tot hi ha alguna part on fa tot l’efecte que la cocció els jugà una mala passada. Potser tot es deu al fet que tant l’artista com el ceramista devien ser joves i encara no tenien prou traça.

Publicitat a la façana

Els plafons pretenen mostrar els articles que estaven a la venda a la botiga. Tot i això, les imatges són més aviat decoratives i en poques ocasions tenen a veure amb el que s’anuncia. De tota manera, el resultat és certament efectista. El conjunt es completa amb diversos detalls vegetals fets amb ceràmica vidriada de color verd. Totes aquestes imatges responen als ideals noucentistes. Però, en què consistia aquest moviment? Te’n faig cinc cèntims.

Ordre clàssic

El 1906 coincidiren les publicacions de tres textos cabals que tothom coincideix com l’inici del noucentisme. Primerament, tenim que Eugeni d’Ors començà a publicar una columna diària a la Veu de Catalunya. Amb un estil culte, promogué la cultura clàssica davant del modernisme, i també mostrava els gustos estètics de què havia de ser el noucentisme.

Aquell mateix any, Josep Carner imprimia el poemari Els fruits saborosos amb tot un seguit de reflexions morals sobre les diverses fases de la vida. Aquests textos mostraven els principis essencials del noucentisme. En tercer lloc, apareixia l’assaig polític La nacionalitat catalana, d’Enric Prat de la Riba, que definia l’ideari de la Lliga Regionalista. I, si no en tenim prou, també el 1906 Pompeu Fabra participava en el I Congrés de la Llengua Catalana, que encendria la guspira per normalitzar la gramàtica catalana.

Entre els punts clau que definiren el noucentisme, tenim un acostament al classicisme mediterrani, la promoció de la cultura i del catalanisme, el gust per l’ordre i la funcionalitat i el rebuig a l’excés decoratiu.

En aquest sentit, pots comparar la decoració de la botiga Ca Mercadé amb altres ceràmiques fetes el 1917, tot just quatre anys abans. Per exemple, les de la font de Santa Anna de Barcelona, de Josep Aragay o les del celler del Pinell de Brai executades per Xavier Nogués.