Murals ceràmics a l’autopista AP-2.
Les autopistes modernes foren la solució creada cap al 1920 per donar resposta al ràpid creixement de l’ús de l’automòbil. La principal diferència entre una carretera i una autopista és que aquesta té dos carrils per sentit, ben separats per evitar sorpreses i vorals amples per si et cal apartar el teu cotxe perquè fa llufa. A més, les corbes són molt obertes i no hi ha altres vies que la puguin creuar al mateix nivell. I fins fa poc, aquí les teníem totes de pagament. Apa!
Les primeres
Sembla que hi ha desacord en la data i el país que va construir la primera autopista. Hi ha qui diu que foren els americans els primers a crear-ne una el 1908. En canvi, altres fonts asseguren que en realitat, els italians en feren una de dos sentits els anys vint per unir Milà i Varese. Això sí, només tenia cinquanta quilòmetres.
Fos com fos, al país que ens ha tocat viure, el progrés trigà encara quaranta anys. Com era d’esperar, la primera autopista espanyola sembla que es construí el 1964 per unir Madrid i Barajas. Però que ningú s’enganyi, la primera autopista de pagament s’obria cinc anys més tard entre Barcelona i Mataró. Que a pagar no ens guanya ningú!
El primer gran impuls de les autopistes tingué lloc els anys setanta, malgrat que fou necessari fer-les de pagament, perquè —diuen— el cost de construir-les era desmesurat, com el tram de Barcelona fins a Alacant. A mitjans dels anys noranta hi hagué una nova embranzida gràcies als fons europeus, tot i que no et causarà cap sorpresa si et dic que fou el centre peninsular qui en sortí d’allò més beneficiat.
Descans en ruta
Al llarg de les autopistes es crearen àrees de servei on, a més d’emplenar el dipòsit i fer un pipí, podies fer un mos i comprar coses per regalar que no serveixen per a res, però amb les que quedaves la mar de bé. Algunes d’aquestes àrees tenien la particularitat de ser un pont cobert des d’on podies estar menjant mentre veies passar la riuada de cotxes a sota teu.
En altres països, com Itàlia, les àrees de servei o de descans són molt habituals —i no necessàriament en bon estat—, però a casa nostra són una raresa, pràcticament inexistent fora de les autopistes que són o havien estat de peatge. Actualment, algunes d’aquestes àrees han desaparegut, com la de Montserrat a la C-16, o bé s’han reduït fins a tal punt que només hi ha unes màquines expenedores, com a la del Gironès a l’AP-7. Tanmateix, totes gasten uns preus que esgarrifen.
El cas és que sembla que aquestes àrees devien semblar fredes i poc atractives a ulls de la gent que hi circulava. Per aquest motiu, el 1974 es convocà un concurs d’escultures que es col·locarien al llarg de l’anomenada Autopista de la Mediterrània o, més tècnicament, AP-7. La innovadora iniciativa degué tenir bona acceptació, de manera que, dos anys després, es convocava un nou concurs, aquesta vegada de murals ceràmics a l’autopista AP-2. En aquest punt cal fer un breu incís per parlar d’on varen sortir els diners.
Un banc de molts bancs
El 1963 es fundava amb seu a Barcelona, la Unió Industrial Bancària —Bankunion—, formada per un important grapat d’accionistes nacionals i estrangers. Les autopistes foren la primera gran inversió d’aquest nou banc, centrada en les autopistes catalanes, fundant la concessionària ACESA. Després d’una intensa activitat inversora —alguna una mica polèmica—, arribà una etapa de crisi econòmica i el 1982 Bankunion fou absorbit pel Banco Hispano Americano.
El principal accionista de Bankunion fou el Banc Atlàntic el qual, juntament amb Bankunion, constituirien la Fundación General Mediterránea —inexplicablement amb seu a Madrid i molt relacionada amb l’Opus Dei. Dita fundació duia a terme una àmplia obra social i fou qui convocà el concurs d’escultures per l’autopista, una acció que no sempre va ser ben interpretada. La notícia, publicada per La Vanguardia el 1974, sobre la convocatòria del concurs d’escultures fou objecte d’una dura crítica per part d’un grup d’artistes, els quals qüestionaven el pretès vessant popular del concurs així com de la suposada humanització de l’asfalt.
El concurs
La convocatòria concretava que havien de ser murals ceràmics per decorar els edificis de les àrees de servei de l’AP-2, que és la que enllaça l’AP-7 amb Lleida i Saragossa. Pensa que era un moment políticament i econòmicament delicat, ja que aquest país tot just encetava una etapa de transició després d’anys de dictadura. Començaven a córrer aires de modernitat.
De les prop de tres-centes propostes que es presentaren, guanyaren dotze projectes corresponents tant a artistes novells com altres de reconeguts. Es col·locaren dues obres a cada àrea de servei, una en sentit Saragossa i l’altra en sentit Mediterrani. Per exemple, ara només en parlaré de tres. Dues d’elles es troben a l’àrea de servei de Lleida i la tercera a la de les Garrigues. Curiosament, totes les obres d’aquesta autopista se situen a l’exterior, exceptuant les de Lleida, fet que les hi resta la vivor de la llum natural.
Tàndem d’artistes
En primer lloc, Joan Vila-Grau i Jordi Aguadé crearen un mural principalment de tonalitats blaves, verdes i marrons. Tot i que l’obra és completament abstracta, la imaginació et pot fer creure descobrir una lluna o fins i tot la sortida d’una cova. Tristament, malgrat situar-se en un lloc de molt de pas al peu d’unes escales, el mural passa completament desapercebut. Només quan baixes, gaudeixes d’una bona perspectiva del conjunt.
D’una banda, la trajectòria de Joan Vila-Grau va començar amb una pintura figurativa que, a partir dels anys setanta derivaria cap a l’abstracció, amb obres mixtes, és a dir, pintura-escultura. El mural del Col·legi de Metges és un bon exemple. En l’elaboració de vitralls seguiria una evolució similar, que acabaria amb la desaparició de la iconografia, treballant només el color i la llum. La culminació d’aquesta etapa és l’execució dels vitralls del temple de la Sagrada Família de Barcelona.
De l’altra banda, deixeble de Llorens i Artigas, Jordi Aguadé i Clos feu de tot. Com a mostra, pots veure l’auca del Senyor Esteve al carrer de Petritxol, uns meravellosos gerros a diversos museus europeus o les ingènues figuretes decoratives amb noies, sants i nens, a les pàgines de col·leccionistes. Després d’haver fet una llarga estada a Suècia, Aguadé va crear vaixelles amb innovadors i sobris dissenys que encara avui semblen moderns.
El brau retallador
A continuació, un dels murals ceràmics a l’autopista, fou executat per Arcadi Blasco. L’obra està formada per un mosaic abstracte de peces irregulars de tonalitats ocres i marrons que modelen formes i relleus d’allò més interessants. També està situat a l’àrea de servei de Lleida, però a l’accés oposat al mural de Vila-Grau i Aguadé.
La brillant i polifacètica trajectòria artística d’Arcadi Blasco Pastor ha produït obres rellevants en diversos camps. Vitralls, dibuixos, mosaics, murals ceràmics i escultures són algunes de les seves creacions. Principalment dedicat a l’art sacre, Blasco també deixà la seva empremta en façanes i interiors d’edificis i també en escultura pública. Nascut el 1928 a Alacant, on es troba bona part de la seva obra, tenia prop de seixanta anys quan se n’anà a viure a Madrid, on desenvoluparia la seva etapa de maduresa.
Gravat en una cantonada del mural ceràmic, juntament amb la seva signatura, es pot llegir la intrigant descripció: “Proyecto ornamental para el toro-cercenador del dedo decisorio vergonzantemente agigantado”. Pel que he llegit, era una crítica a la dictadura. Si observes l’obra atentament, veuràs el cap d’un brau. De fet, algunes de les seves obres tardanes duien títols molt explícits, sovint marcats per la seva radicalització política, que finalment motivaren que no rebés cap altre encàrrec religiós.
Abstracció de gran format
En tercer lloc, ens aturem a l’àrea de les Garrigues per contemplar un altre dels murals ceràmics a l’autopista AP-2. En aquesta ocasió es tracta de la creació feta per Pilar Monner Solá, nascuda a Barcelona el 1949. Molt poca informació he trobat sobre ella. Només que, després d’estudiar a l’Escola Massana, compartí al Poblenou un taller amb diversos artistes. De fet, aquest mural fou el treball més gran que va fer. Després de rebre el premi tot foren peces més petites, de les quals no he trobat cap documentació.
A la seva obra de formes arrodonides predominen els colors ocres, marfils, negres, grisos i també verdosos. El conjunt pot recordar una tela o un paper esquinçat on apareixen quelcom que poden semblar teules. Finalment, en tractar-se d’una obra de gran envergadura, l’artista hagué de contractar els serveis d’una fàbrica de Molins de Rei on coure les peces.
Agraïment
Vull donar les gràcies a Albert Esteves del blog Pobles de Catalunya per haver-me parlat del mural de l’àrea de les Garrigues, tot facilitant-me les fotografies fetes per l’Anna Corcoll.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Autopista: es.wikipedia.org
- Autopistas de peaje: transportes.gob.es
- Arcadi Blasco. Art, arquitectura i memòria. Museu de la Universitat d’Alacant
- Bankunion: enciclopedia.cat
- Primer concurso internacional de esculturas…, per Juan Ramírez de Lucas
- Crítica del Servei Premanent de Resposta a la Premsa: macba.cat
- Arte en la autopista, Fundación Abertis, abril 2007
- Los murales cerámicos de la AP-2. Un patrimonio cultural a conservar, per Amparo Lozano
