Potser et pensaves que amb el primer article que vaig publicar sobre les plaques de carrer a Vilassar de Mar, ja les havies vist totes. Greu error! Perquè aquesta vila encara ofereix més sorpreses, amb peces que pretenien passar desapercebudes. Però les he descobert!
Per començar, situa’t a l’altra banda de la carretera d’Argentona —pujant a mà dreta. És un barri que sovint hom pensa que pertany a Cabrera de Mar. Marededeusantíssima, on anirem a parar! Una part d’aquest peculiar entramat de carrers, dels quals poca gent recorda els noms, es coneix com a barri dels Cargols, tot i que en desconec la raó. Doncs aquí hi havia alguns masos que només perduren en les plaques de carrer.
De tintorer a batlle
Al segle XIX hi havia un tintorer a Barcelona que, casat amb una tarragonina, s’establí a Vilassar de Mar. Dels tres fills del matrimoni, en Joan Batalla i Reig, nascut el 1875, continuaria el negoci familiar de tints i blanqueig de filats. La fàbrica, que estava a tocar de la carretera d’Argentona, es mantingué dempeus —que no activa— fins al 1994.
El 1924 en Joan vendria l’empresa i començaria la seva carrera dins la política local —molt monàrquic ell—, ocupant, diversos càrrecs en institucions vilassarenques, com el Casal de Curació. A més, esdevindria regidor i alcalde de la vila en dues ocasions durant els anys vint del segle XX. Juntament amb el seu amic Vicenç Martí, constituí la mútua promotora de la construcció de les ‘Cases Barates’.
El 1971, pocs anys després del seu traspàs, el Consistori aprovà homenatjar Joan Batalla batejant amb el seu nom i càrrec aquest carrer, proper a la finca on havia nascut.
Preservar el record
Els anys setanta del segle XX s’enderrocava Ca l’Avellà, una altra casa de camp que tot just devia haver complert els cent anys. Se situava on actualment aquest carrer es troba amb la carretera d’Argentona, dins els terrenys de Feliu Bartomeu de Cabrera. A més, tenia una gran bassa on s’estovava el cànem.
El conreu del cànem durant el segle XIX tenia certa importància en l’economia local. Després de collir-lo, es deixava macerar, s’assecava i es filava. S’utilitzava com a matèria primera en la indústria de corderia, especialment pel que fa a la construcció de velers, així com en el sector tèxtil, activitats que arribaren a ocupar una bona part de la població.
El nom del carrer li fou posat el 1985 per tal de conservar el record d’aquesta masia que, a més, ha acabat per donar nom a tot un barri de Cabrera de Mar. Observa, de pas, com aquest model de placa és diferent de tots els que he ressenyat, tant en aquest article com en l’anterior.
Conreu, restaurant i futbol
Un altre dels ja incomptables models de plaques de carrer a Vilassar de Mar, ens indica l’existència del desaparegut mas de Ca l’Amell.
De fet, malgrat el nom, la família propietària eren els Pinós, vinguts del mas de Ca n’Amell —que no l’Amell— de Premià de Mar, on ara hi ha una coneguda —i polèmica— residència per a la gent gran. Sembla que el mot Amell era un renom, tot i que desconec la raó. D’una banda, pot derivar d’ham i també d’ametller —ameller, segons alguna pronúncia—, que podrien haver definit l’activitat del primer propietari. Però això són només hipòtesis meves.
En algun moment, els Pinós entroncaren amb els Pallés, llinatge que encara viu a Vilassar de Mar. Aquest mas també disposava d’una bassa on remullar el cànem.
La lletra de la placa del carrer, que ni feta amb plantilla aconsegueix estar alineada ni ben pintada, és de què s’anomena tipografia stencil, paraula anglesa que, precisament, vol dir plantilla. El dibuix, complicat de desxifrar, pretén mostrar l’edifici de final segle XVIII que fou enderrocat cap al 1983 i del qual només resta el pou. Al seu lloc, el darrer propietari del mas, feu bastir el restaurant Ca l’Amell a l’estil d’una masia catalana, tot aprofitant les teules de l’antic mas. Passà el temps i aquest lloc, adquirit per una coneguda empresa de conserves, esdevingué el punt de trobada de la penya Pericos de la vila.
De la mateixa manera que amb Ca l’Avellà, el nom del carrer s’aprovà el 1985 per tal de recordar aquesta masia. És clar que, només amb cent metres de carrer, trobo que el record és ben poc generós. A més, la casa no estava en aquest carrer, sinó uns cent cinquanta metres més avall, aproximadament al número vint-i-quatre del torrent del Porxo.
Conducció d’aigua
Finalitzem aquesta breu descoberta del barri dels Cargols al torrent del Porxo. Rep el nom d’un cobert del segle XVIII que havia servit per guardar carros i estris de pagès. En realitat, duia el nom de torrent del Porxo d’en Verivol, ja que es trobava dins de la propietat d’aquesta nissaga de Cabrils, l’origen de la qual es remunta al segle XV. Es pensa que el torrent podria haver estat una conducció d’aigua des del seu molí fins a una bassa que hi havia a Ca l’Avellà.
El llegat del sabater
Ara et proposo fer una breu parada a un dels punts més antics de la població. Des de la torre d’en Nadal, un estret i pintoresc passatge desemboca en una placeta batejada com a Pati del Cumu de les Noies. El 1805, un sabater assignà els beneficis de les seves propietats a favor de la parròquia i de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. A canvi, demanà que aquestes institucions vetllessin per donar ensenyament als infants de famílies modestes de la vila. Com que abans hi havia separació per sexe, els nois se n’anaren al carrer Sant Joan i les noies, menys considerades, estaven en una casa rellogada al carrer Sant Roc. Elles hagueren d’esperar fins al 1901 per passar a un nou edifici al Camí Ral.
En aquell temps, els centres d’ensenyament es coneixien com a Escola Nacional Comú de nois o de noies. Popularment, aquí tothom les anomenava el Cumu —sense accent. Alumnes de totes les edats s’amuntegaven com podien a les classes, on rebien nocions bàsiques de lletra i càlcul. L’escola va estar en actiu fins als anys setanta. La placa d’aquesta placeta recorda l’espai d’esbarjo a la part posterior de l’escola, on les noies jugaven. Més tard, l’edifici esdevindria escola bressol municipal.
L’empresari mataroní
A continuació, ens desplacem al barri del Barato, un conjunt de casetes baixes amb jardí bastides per allotjar les famílies treballadores d’una empresa tèxtil. Aquí hi ha una estreta plaça dedicada a Vicenç Martí Oliver. La placa, tot s’ha de dir, d’una execució una mica matussera, està signada per Josep Tur. L’artista, de qui ja vaig parlar a l’article anterior, no calculà prou bé la longitud del text i hagué de comprimir les darreres lletres, tot eliminant part de la sanefa. En una cantonada hi ha una il·lustració que evoca el món de la indústria tèxtil.
Nascut el 1874 a Mataró, Vicenç Martí Oliver, popularment conegut com a Vicentó, era fill d’un contramestre —un oficial de marina. Es casà amb la filla d’un empresari tèxtil vilassarenc, per a qui havia treballat d’aprenent. En morir el seu sogre, assumí la direcció tècnica i la gerència de la fàbrica juntament amb el seu cunyat. L’empresa, que arribà a ocupar tres-centes persones, produïa teixits de lli i cotó i n’exportava a diversos països.
A més, en Vicenç s’implicaria en la vida social i política de la vila, esdevenint regidor i alcalde, membre la junta del Casal de Curació i de la mútua que durant la dècada del 1920 promouria la construcció de les cases del Barato. El 1960, se li dedicà aquest espai urbà.
La plaça de l’enginyer
Seguidament, passa la riera de Cabrils per anar fins a la plaça del costat de l’Escola Nàutica. Veuràs una altra placa feta amb bon gust, dedicada a Joan Monjo i Pons. Nascut a Maó el 1818, quan tenia quinze anys es traslladà a Arenys de Mar amb la seva família. Exercí de mestre i obrí una escola privada. Obtingué el títol de mestre i el d’enginyer mecànic i dirigí diverses empreses comercials. També col·laborà amb Narcís Monturiol en la construcció de l’Ictíneo II.
Després de casar-se, dirigí la Reial Escola Nàutica d’Arenys de Mar. Quan aquesta institució tancà, Monjo va triar Vilassar de Mar per instal·lar-ne una de pròpia. A més d’un sistema d’ensenyament molt avançat, aquest col·legi disposava, entre altres instal·lacions, de gimnàs, teatre i habitacions per a alumnes.
Va de romans
En aquest mateix barri hi ha un parell de carrers amb noms dels quals ningú s’explica la raó. Per exemple, no et sona un xic estrany que a Vilassar de Mar hi hagi una Via Octaviana? Sona a cosa romana, no trobes? Curiosament, el projecte d’aquest carrer ja apareix amb el mateix nom en un plànol executat el 1878. Com que jo soc com soc, t’explicaré una hipòtesi de collita pròpia i si l’encerto, l’endevino.
A Roma hi ha una Via Ottaviano. Està dedicada a Gai Juli Cèsar Octavià, el primer emperador de l’Imperi Romà. Un altre exemple més proper és la plaça d’Octavià de Sant Cugat del Vallès, dedicada al mateix personatge. Recorda que aquella població té el seu origen romà en el “castrum Octavianum”, és a dir, el castell de l’Octavi.
I què té a veure aquest emperador amb Vilassar de Mar. Doncs res de res. Però com a mínim, aquí tenim un mil·liari romà, que ja és alguna cosa. Potser aquest fora el motiu de batejar un carrer amb un nom de reminiscències romanes. Això sí, el mil·liari fa trenta anys que es floreix en un racó, tot esperant que es reobri el Museu de la Marina. Però això són figues d’un altre paner.
La santa desconeguda
I ara, un altre enigma. T’has preguntat mai qui caram és aquesta “santa” que dona nom a un torrent? A Vilassar de Mar passen de la trentena els carrers dedicats a personatges del santoral —catòlic, no cal dir-ho. Llavors, qui era aquesta santa? Potser teníem gelosia de Mataró que tenen dues santes com a patrones? O bé teníem por de deixar-nos alguna màrtir sense nomenar, i per això li entaforaren aquest genèric?
Antigament, aquest torrent era un brancal de la riera de Vilassar que en algun moment es devia desconnectar amb un mur de contenció. Se sap que a mitjan segle XIX rebia el nom de torrent de la Sínia i més tard, de Can Pinyàs, masia que ningú sap on era. Arribats als anys seixanta del segle XX, i sense cap raó justificable, es batejà com a torrent de la Santa. Hi ha qui apunta que va ser una mala transcripció de ‘sínia’, que també m’ho crec.
La casa del corsari
En algun moment, algú va tenir l’encertada idea de fer unes plaques de carrer senzilles però molt dignes al barri de la Xinesca. Eren de terra cuita amb el text esmaltat de color blau. Una llàstima que la iniciativa no hagi tingut continuïtat. Entre aquestes plaques, tens la del Torrent d’en Cuyàs. Aquest rial, molt urbanitzat en els darrers tres-cents metres abans d’arribar al mar, deu el nom al mas de Can Cuyàs, que té una interessant història.
L’Antoni Cuyàs i Sanpere —Sampere segons la font consultada—, fou un mataroní que, com a pilot i capità de bucs —i corsari—, tingué un protagonisme durant la guerra del Brasil a mitjan segle XIX. Establert a l’Argentina, va fer negocis importants i prengué part activa en la política d’aquell país. El 1868 havia tornat pels nostres verals amb les butxaques plenes. Es casà —per segona vegada— amb una vilassarenca i adquirí diversos terrenys a Vilassar de Mar. Uns camps foren plantats amb vinyes de la varietat Carinyena i uns altres, de ‘raïm joanenc’ —una varietat primerenca. Per aquest motiu, la riera unes vegades era coneguda com de les Caranyenes i altres, dels Santjoans.
Una dècada més tard —1868—, ho va vendre tot a Juan Antonio Zulueta Fernández, qui havia estat advocat a Cuba i residia a Barcelona. Zulueta es feu construir una casa de camp que ha passat a la història perquè el pianista i compositor Enric Granados hi passà l’estiu de 1915.
Fins que el 1956, un nou propietari adquirí la finca i reedificà completament l’edifici, de manera que ja no queda ni el record d’aquell admirable mas. Tanmateix, la propietat i la riera han perpetuat el nom de Can Cuyàs.
Lluitar contra l’adversitat
Per acabar aquest recull de plaques de carrer a Vilassar de Mar, ens n’anem fins on gairebé acaba la població. Una placa ceràmica situada en un lloc que ningú veu, recorda Beniamino Farina.
Nascut el 1887 en un poble de la Llombardia, Beniamino Farina Ferrari era fill de pagesos que es dedicaven al conreu de clavells. Després d’emigrar a Amèrica del Nord, tornà amb la seva família on millorà el conreu del clavell. Arran de la Primera Guerra Mundial i de desavinences familiars, s’establí a la província de Múrcia, on encara no es coneixia el clavell com a flor tallada, sinó com a planta ornamental en testos.
El 1921 adquirí un terreny a Vilassar de Mar, on ara hi ha el Mercat de la Flor. Després de mil contratemps, sembrà esqueixos de clavellina i dos anys després que n’obtingué la primera collita. De mica en mica, els pagesos, que se’l miraven amb recel, s’adonaren que aquell producte tenia bona sortida i començaren a plantar clavellina.
L’infortuni de Bienamino no acaba aquí. Amb la Guerra Civil, se n’anà a Itàlia i quan, tres anys més tard tornà, no quedava res del que tenia aquí, així que hagué de començar de nou. Passà el temps i tot anava bé, fins que el 1962 una nevada ensorrà tots els hivernacles. Així doncs, dugué les plantacions a Màlaga on hi ha un clima menys advers. Finalment, l’esforç i la visió comercial de Farina li obriren un mercat que representaria tota una revolució.
El 1971, la llarga via que havia d’unir la carretera general amb la d’Argentona, estava dedicada a aquest emprenedor italià. Però l’home s’ha de conformar amb només dos-cents metres de carrer. La resta ha esdevingut la ronda de Vilassar.
Agraïments
No puc acabar aquest article sobre plaques de carrer a Vilassar de Mar, sense donar les gràcies a l’Ascensio Barba perquè sempre em dona pistes per on estirar el fil o bé em posa en contacte amb les persones adients. També agraeixo en Jordi Pallés la seva amabilitat per facilitar-me informació sobre Ca l’Amell.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Diccionari fabricants i industrials de Vilassar de Mar, pàg. 75
- Joan Monjo: ca.wikipedia.org
- Carrers i gent de Vilassar de Mar, per Damià Bas. 1997
- Antoni Cuyàs: ca.wikipedia.org
- Beniamino Farina: ca.wikipedia.org
