Sant Pere de Riu, a Tordera (Maresme).
La Vall de la Riera de Pineda de Mar ofereix interessants descobertes, tant de natura com de patrimoni. Si circules per la C-32 direcció Girona pots veure, un cop passada la sortida de Calella, a la muntanya a mà esquerra, una església envoltada de boscos. Tanmateix, pertany al municipi de Tordera.
Temple fortificat
Es tracta de Sant Pere de Riu, un edifici força transformat però molt ben conservat, que comprèn a més, el cementiri, la rectoria i la torre mirador on s’ubica el comunidor. El temple, documentat al segle XII. Tanmateix, l’aspecte actual és el resultat de diverses reformes i afegits en segles posteriors, com la portalada barroca del segle XVIII.
D’aquella mateixa època és un dels dos rellotges esgrafiats en una de les façanes. Cap al segle XV se sobrealçà i s’afegiren espitlleres —per armes de foc— que encara pots veure en alguns llocs, per tal de dotar-la d’un sistema defensiu.
En els primers temps depenia del monestir de Sant Salvador de Breda, tot i que posteriorment passà a dependre de la catedral de Girona. En excavacions recents es descobrí una necròpolis medieval. Algunes de les lloses sepulcrals trobades fan de graons del temple i unes altres es mostren davant de l’edifici. Actualment, la rectoria funciona com a casa de colònies.
El modista
El 2014 fou enterrat en aquest cementiri el dissenyador de moda Manuel Pertegaz. Nascut el 1917 en un poblet aragonès, aviat es traslladà a Barcelona i treballà en una sastreria. Quan tenia vint-i-cinc anys, obrí la seva primera botiga d’alta costura. Obtingué diversos premis i ràpidament fou conegut arreu, presentant les seves col·leccions també al continent americà. Els darrers anys passava llargues temporades al mas Sant Jaume de Tordera —actualment és un restaurant.
Rituals contra el mal temps
En aquest país, on sempre estem preocupats tant si plou com si no, hem pensat solucions metafísiques perquè plogui quan hi ha sequera i per foragitar les males tempestes que tot ho fan malbé. L’església, també sol·lícita pel que fa al benestar de la seva feligresia —com més bé està, més bona recaptació—, a finals del segle XVI van dotar alguns temples d’un petit porxo per conjurar els esperits malignes que provocaven les tempestes.
És així com apareixen aquestes petites construccions amb obertures als punts cardinals, on el capellà s’aixoplugava per tal de realitzar una cerimònia que, mal mirat, tenia una mica —o molt— de superstició. En realitat, l’origen d’aquests rituals es perd en la nit dels temps, només que el cristianisme els va reaprofitar a la seva manera. Cap als segles XVII i XVIII la cerimònia s’enriquí amb més invocacions i oracions.
El porxo on tenia lloc la cerimònia de comunir —és a dir conjurar o foragitar—, rep el nom de comunidor. Aquest pot estar en una torre adossada o propera a l’església, sempre més baixa que el campanar, o bé en un petit cobert davant o al costat del temple, com aquí. El ritual no es feia al campanar perquè les campanes atreuen els llamps i el mossèn podia quedar fregit.
Protectora del camí
A pocs metres de l’església, en un camí molt freqüentat per ciclistes hi ha un petit oratori encalat de blanc amb una peculiar arquitectura. Antigament, era costum col·locar aquestes capelles o oratoris a la sortida de les poblacions i en determinats punts dels camins que podien coincidir amb el límit del terme municipal o bé en un indret especial per qualsevol motiu. Els caminants feien una breu aturada per encomanar-se al sant i garantir així, un bon viatge.
En aquest cas està posada sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser, tot i que era més habitual dedicar-les al Sant Crist. Documentada ja al segle XV, la devoció del Roser és una de les més esteses a Catalunya. Van contribuir diverses tradicions, l’aparició de la pregària del rosari, el culte promogut pels dominics i fins i tot pel papa.
Tanmateix, amb la suposada intervenció d’aquesta marededeu a la batalla de Lepant —1571—, el culte arrelaria amb força a tota la península. A Catalunya es crearen confraries, construïren capelles i proliferaren les processons i festes a aquesta verge. Potser la més coneguda és la Festa del Roser de maig —la d’octubre, amb més connotacions polítiques, no va agradar massa.
A prop també hi ha un molí fariner i un forn de calç, però t’ho explico en aquest altre article.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el plànol
Saber més
- L’església: quimgraupera.blogspot.com
- El ritual de comunir per Joan Arimany
- La Vall de la Riera de Pineda
Rondaller,
Just he descobert el teu bloc i m’ha encantat. Quina meravella! uns itineraris molt interessants farcits de petits detalls i descobertes, amb una informació pràctica espectacular i de gran ajuda i per acabar-ho d’arrodonir unes fotografies precioses…. que me n’he enamorat vaja!
Pel que fa a aquesta ruta només un petit comentari a tall de curiositat. En el cementiri hi ha enterrat el que fou gran dissenyador de moda, Manuel Pertegaz.
De la Viquipèdia: “Morí el 2014 d’un refredat mal guarit que es complicà per l’edat, i fou sebollit a Sant Pere de Riu (Tordera), on tenia el mas Sant Jaume i passava molt de temps”.
Gràcies!
Mercè, moltes gràcies pels elogis. M’alegra saber que t’ha agradat.
Desconeixia que hi hagués la tomba de Pertegaz. El dia que hi vaig anar, el cementiri era tancat. Llàstima! Però posaré una nota al blog. Gràcies!
El dia que hi vam anar també era tancat i no sé com ens en vam assabentar…. surt a la foto que vas fer. És la pedra blanca que hi ha a terra sota el xiprer….
Realment, hi he estat moltes vegades, però mai m’havia fixa en el que comentes. Molt bona l’entrada.
Gràcies. En aquesta zona hi ha moltes més coses per veure, petites però interessants.