La noia només tenia divuit anys i estava a punt de donar a llum. Juntament amb el seu marit, vivia al costat de l’ermita de Sant Mateu, al terme de Premià de Dalt —Maresme—, un solitari indret de la serralada de Marina a una altitud de prop de cinc cents metres.

En Josep
Imagina que potser aquell u d’agost de 1860, la jove es trobava sola i decidí anar a peu, entre camps i boscos, a casa dels seus pares a Vallromanes, a uns set quilòmetres. Però no havia fet més que cinc cents metres que ja va tenir el fill. La trobaren molt debilitada i va morir al cap de poques hores. L’endemà, la mare fou enterrada i batejaren el nadó amb el nom de Josep.

Carrera meteòrica
El noi va ingressar al seminari i més tard es convertí en mossèn Josep Mas i Domènec que, a més, va tenir importants càrrecs. Una de les tasques més rellevants fou la d’arxiver de la Catedral de Barcelona, escrivint nombrosos treballs de divulgació.Curiosament, també va ser prior de la Casa dels Infants Orfes de Barcelona, potser perquè ell ho havia estat. Vés a saber.
Coses de la vida, la casa dels seus pares ha estat convertida en allotjament rural, amb tota mena de comoditats. Tot un luxe al mig del camp.

Una ermita al bosc
L’indret és de somni: boscos, camps verds, fonts, una ermita… La capella és només un tros de l’edifici romànic inicial. Sembla que al segle XVI es va mig enrunar i van escurçar la nau, posant una paret per façana i un minúscul campanar de cadireta de gairell. La resta de què havia esta la nau ara és un pati empedrat. Podria ser en aquesta data quan es va construir la casa dels ermitans on, segles més tard, va néixer el Josep.
Durant l’edat mitjana, l’església fou abandonada i l’edifici començà a enrunar-se. Expliquen les cròniques d’una visita pastoral que a final segle XV estava tan destrossada que no s’hi podia dir missa, tot demanant-ne la reconstrucció. També se sap que uns pocs anys després, la propietat la tenia el priorat de Sant Miquel del Fai —anteriorment havien estat els castells de Vilassar i de Burriac— i probablement ja hi vivia quelcom a la casa. Tot i així, no finalitzava el segle XVI que la capella era objecte d’una altra reparació, probablement, quan s’escurçà la nau.
Donant la volta a l’edifici podràs veure al mur les filades de carreus diferents que indiquen les diverses etapes constructives. La part de més avall correspon a l’etapa romànica, probablement del segle XIII. És possible, com eera habitual en aquells temps, que la capella fos bastida per tal de sacralitzar un indret on hi havia algun culte pagà.

Domini episcopal
Tanmateix, l’indret ja surt esmentat al segle X quan el comte de Barcelona Borrell II empenyorà l’ermita al bisbe Vives —també de Barcelona. Empenyorar vol dir donar quelcom a canvi de diners, amb la possibilitat de recuperar-ho quan aquests es torni. Per entendren’s, ara en diríem hipotecar.
Tingues en compte que aquest bisbe —molt espavilat ell— es destacà per l’adquisició de béns per l’església i també per a ell mateix, com vinyes i altres propietats. També impulsà la legitimació de l’autoritat episcopal davant dels senyors que tenien esglésies pròpies —aquesta capella formava part d’un mas. En fi, que el regne de cel primer es fa a la terra.

Restauracions dubtoses
L’interior del minúscul temple, aviat està vist. Sorprèn un absis mig emblanquinat, fruit d’una tasca de manteniment, duta a terme el 2013 que sembla no haver estat massa respectuosa. Aquell mateix any la façana fou repicada, desapareguent l’arrebossat anterior i cobrin-t’ho tot amb una fina de capa de ciment que n’ha deslluit l’aspecte.
Entaforat dins una finestreta, pots veure el sant amb l’evangeli que va escriure. A diferència de com se sol representar, aquí no té cap àngel al peu que li dicti què escriure. Fa un temps en tenia un a cada costat, però actualment només resten uns ramets de flors seques.

Decoració política
Del sostre penja una làmpada de ferro, adaptada als nous usos, amb bombetes. Ignoro si es tracta d’una peça original, però si t’hi fixes, té un penjoll amb forma d’àliga de dos caps —bicèfala, si ho hem de dir com cal—, símbol austriacista. Probablement és un record de quan a la Guerra de Successió s’enfrontaren els partidaris de Felip V —de la casa dels borbons— i l’arxiduc Carles d’Àustria.

Sense identificar
A l’interior de l’ermita de Sant Mateu hi ha diversos elements que tenen un cert interès. Per exemple, la pica de pedra que, amb ben mala fortuna fou emblanquinada com la resta de la nau. Així mateix, damunt de l’altar hi ha un interessant element de fusta decorada amb pàmpols que estaria bé saber d’on ha sortit. Finalment, cal parar atenció als canelobres de ferro, prou ben treballats com per que constin en algun inventari patrimonial.

Els voltants
Per acabar, com he dit abans, més que per l’edifici, l’encant de l’ermita de Sant Mateu de Premià de Dalt ve donat especialment per la natura que l’envolta. No deixis d’anar a veure la font de Sant Mateu. Situada a pocs metres d’aquí en un ombrívol indret, conté un plafó ceràmic executat per Joan Baptista Guivernau.

INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Mossèn Josep Mas: quimgraupera.blogspot.com
- Ermita de Sant Mateu: scarqueologia.com
- Ermita de Sant Mateu: romanicodigital.com






En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: