Segon itinerari pel nucli antic de Vilassar de Mar.
Del carrer Colom fins al mar.
Després d’haver vist la part alta de Vilassar de Mar, el passeig d’avui ens portarà a conèixer el rovell de l’ou de la població, des de les cases de pescadors, fins als esplèndids xalets dels navegants que van fer les Amèriques.
Algunes notes abans de començar
- Són pocs els carrers del nucli antic que no fan al·lusió a cap membre del santoral, un gran embolic si no els tens per la mà.
- A la part antiga, la majoria de carrers segueixen un traçat paral·lel a la línia de mar. Això és per aprofitar al màxim la llum i l’escalfor del sol.
- Les cases acostumen a ser de planta baixa amb una eixida a la part posterior, amb el safareig. Són el que s’anomenen cases de cós. Cada una tenia un hort a l’altra banda del carrer que l’especulació va fer desaparèixer.
- A final segle XIX molts van embarcar-se per fer fortuna a ultramar, coneguts com a indians. Alguns van tornar rics i van deixar un important llegat.
En marxa!
Per començar, situa’t a la cantonada del carrer de Montevideo amb Colom. Observa que hi ha més carrers amb noms de regust colonial: Cuba, Santa Rosa de Lima, Buenos Aires… Caldria afegir també el carrer de la Pau que, de fet, està dedicat a la capital de Bolívia —La Paz—, però en un excés de zel el traduïren erròniament al català. El carrer Colom va ser la primera gran avinguda residencial, amb xalets i jardins de principis del segle XX, alguns projectats per Eduard Ferrés, l’arquitecte municipal de l’època.
En primer lloc, al número 14 de Montevideo veuràs l’escola de les monges franciscanes on les nenes aprenien a cosir, a planxar i “lletra”. Tot i les destrosses de la Guerra Civil, l’edifici es conserva pràcticament igual que el 1904, quan es va inaugurar.
Tot seguit, tomba per Santa Rosa de Lima on veuràs Can Lari o Casa Marimon. El nom ve donat pel vilassarenc Hilari (Lari) Marimon i Surribas, industrial qui tenia uns importants tallers de fusteria a la Barceloneta. La seva activitat estava dirigida a la construcció i reparació d’embarcacions. Aquesta peculiar edificació de 1918 està inspirada en l’arquitectura de San Francisco, segons voluntat del propietari. Resulta curiós l’ús de la uralita, un material innovador en aquell moment. Obert el 1917, el carrer de Santa Rosa de Lima s’urbanitzà, a diferència de les cases de cós que veuràs a continuació, amb torres envoltades de jardí on estiuejava la burgesia.
Cases de cós
A continuació, al final del carrer gira a l’esquerra per la carretera de Cabrils i entra al carrer de Sant Ignasi, popularment conegut com “dels Balcons” format per cases de cós. Aquí s’hi van traslladar els pescadors al segle XVIII, quan les coses arran de mar anaren millor i els pirates deixaren de fer la guitza. Si vols veure un altre carrer similar, només cal continuar recte per entrar al carrer Sant Ramon.
Gira pel carrer de Santa Isabel i a la cantonada amb el de Montserrat —un dels pocs on les cases no tenien horts—, veuràs Ca l’Harinas, també conegut com a Ca l’Arines o Can Pa i Carbassa. Aquest edifici de mitjan segle segle XIX fou un dels primers quan s’obrí aquest carrer. Posteriorment seria reformat en estil modernista, decorant la façana amb un interessant esgrafiat i motius ceràmics. Aixeca la vista per veure els bonics merlets a la part superior que li atorguen un aire defensiu.
Nucli burgès
Passa pel darrere de l’església i entra al carrer Sant Joan, urbanitzat al segle XVIII, que és la via neuràlgica de la vila. Temps enrere conegut popularment com a Torrent de les Serps, que baixava des del cementiri, va ser protagonista d’importants riuades. D’altra banda, situada estratègicament a la cantonada, descobriràs la façana de Can Vicentó, habitatge bastit el 1863. El nom li ve del segon propietari, l’industrial tèxtil Vicenç Martí i Oliver, qui fou un dels promotors del Casal de Curació, edifici que t’explicaré a la quarta part d’aquest recorregut.
No cal ni donar dues passes que ja trobes Ca l’Amat amb singular una façana inspirada en l’arquitectura andalusí. Dedicada a la navegació, la família Amat feu unificar el 1890 dos edificis del segle XVIII. La façana presenta una profusió d’elements decoratius ceràmics d’estil neomudèjar.
El centre espiritual
Arriba’t fins a la plaça de l’església per observar el campanar, on veuràs un veler al parallamps, un dels elements que apareixen a l’escut municipal. Ells relleus amb motius mariners de la portalada barroca, juntament amb el campanar, són de les poques restes del segle XVIII que varen sobreviure a la destrossa de la Guerra Civil. El nou temple, concebut pel mossèn, fou dut a terme en un estil clàssic per l’arquitecte municipal Josep Maria Ribas i Casas. Com que segurament no et sonarà de res, et diré que Ribas és l’autor d’un parell d’edificis per a l’Exposició Universal del 1929 i que actualment són la Ciutat del Teatre i l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
Si ara gires l’esquena a l’església, tindràs una interessant vista de la part posterior de les eixides i xemeneies modernistes, que treuen el nas damunt les teulades.
Aprofito per animar-te a descobrir la gran varietat de xemeneies que podrien conformar per si soles una ruta patrimonial i de les quals ningú mai en parla.
Petits carrers, grans descobertes
Entra al carrer del rector Bartrina, i passaràs per Cal Gras (al número 33) que reconeixeràs per la façana esgrafiada.
Al número 26 veuràs una senzilla, però elegant façana posterior.
I també una antiquíssima casa al número 18.
En arribar a la cantonada amb l’avinguda de l’Escultor Monjo (més coneguda per la riera de Cabrils), trobaràs Can Bisa, una altra interessant mostra d’arquitectura colonial i que ara és un espai cultural.
El carrer del xocolater
A continuació, baixa un altre tram i entra al carrer Sant Roc, segons sembla en honor d’un xocolater anomenat Roc Batllori. La majoria dels edificis daten de final segle XIX i principi del XX
Els estiuejants barcelonins reconvertiren els antics horts en bonics jardins, dels quals només queda alguna entrada. Tot el carrer mereix ser vist amb cura. Si t’haig de destacar un habitatge, seria Ca l’Espinàs, al número 33, edificat cap al 1826 i reformat en estil modernista a principi segle XX. Observa els bonics esgrafiats amb motius vegetals, així com treballades barranes de ferro dels balcons.
Així mateix, observa altres romàntics detalls per tot el carrer. Per exemple, els trucadors de ferro, els panys, les baranes o els espiells.
L’Ajuntament
Continua pel nucli antic de Vilassar de Mar i entra al carrer Sant Joan fins a la carretera. A la cantonada hi ha el famós Espinaler, on podràs prendre l’aperitiu fent equilibris al tamboret, mentre els vehicles et passen a mig metre. Aquest establiment de final segle XIX era parada obligada dels traginers per fer la copeta.
Ara acosta’t a la plaça de l’Ajuntament que té la pinta d’estar inacabada, com així és i que ha tingut un munt de noms, segons l’ús i el govern. A principis del segle XX s’hi traslladà el mercat dels diumenges. Seguidament, destaca l’antic Casino, també conegut per Foment. Es tracta d’un edifici porxat, construït al segle XIX en estil neoclàssic que posteriorment fou reformat. Aquest era el punt de trobada dels naviliers i armadors.
El carrer de la burgesia
Vorejant el carrer de Sant Pau trobaràs tot un seguit de magnífiques mansions que no van perdre els horts davanters. Tanmateix, aquests habitatges es beneficiaren de la desaparició d’un carrer que tenien al davant. Al número 2 tens Can Pau Jover, un edifici del segle XVII reformat el 1902 per Eduard Ferrés per convertir-lo en casa d’estiueig d’un industrial del ram de la fusta. Fixa’t en la decoració a base de l’ús de la rajola, el maó vist i el trencadís.
Al costat, i encara que et sembli que no pot ser, del mateix arquitecte, hi ha Can Bassa, un edifici modernista amb una exuberant decoració, tant escultòrica, com d’esgrafiats. És el resultat d’una remodelació duta a terme a final segle XIX, Al relleu de la finestra descobriràs un català amb un porró i un americà bevent mate. Para atenció també a l’escut esculpit a la façana.
Per acabar, can Pepito Calafat —o també Can Joan Tusell— al número 8, és una curiosa barreja de modernisme —per la decoració— i estil colonial —per la tribuna. Es bastí el 1920 i està rematada per un elegant coronament ondulat. El sobrenom «calafat», probablement es deu a l’ofici que tenia, que consistia a garantir l’estanquitat d’una embarcació.
Finalment, aprofita per passar a l’altre costat de la via i passejar per la platja de l’Astillero, on estaven ubicades les drassanes. El passeig és només una ombra del que havia estat abans de l’ampliació de la carretera, però mirant l’horitzó entendràs per què tants s’hi varen embarcar per fer fortuna.
Però això no acaba aquí! Pots continuar amb la tercera part, on descobriràs més patrimoni i anècdotes del nucli antic de Vilassar de Mar.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el plànol
Saber més
- Església de Sant Joan
- Eduard Ferrés i Puig: viquipedia.org
- Sobre els indianos: pageseditors.cat
- Carrer de Sant Joan: raco.cat
- Hilari Marimon i Can Lari…, per Agustí Martín
Bibliografia
- El Maresme – Vilassar de Mar. Recull gràfic 1852-1965. Col·lecció L’Abans. Alexis Serrano Méndez
- Sant Joan de Vilassar. L. Guardiola i Prim. Indústries Gràfiques Garcia. 1955
Què veure a prop
- Altres indrets de Vilassar de Mar: rondaller.cat
