Palau Episcopal de Barcelona.

De sants i bisbes

El primer edifici que el vianant del segle XII trobava només entrar al recinte murallat de Barcelona, era el Palau Episcopal (molt diferent de l’actual). Ampliat i remodelat mil vegades, no sempre amb encert, encara resulta enigmàtic, perquè no és fàcilment obert a les visites. Avui només ens fixarem en una paret, la que dóna a la plaça Garriga i Bachs.

Si els turistes i els arbres us deixen badar a gust (i molt de compte algú no us pispi la cartera), mireu amunt, fins a escoltar un crec a les cervicals. Veureu una façana que, si no fos per uns (descuidats) esgrafiats, no tindria massa interès.

Façana d'Enric Sagnier amb esgrafiats.
La façana de Sagnier.

Al segle XVIII l’edifici es va modificar profundament en estil barroc. En aquesta cantonada hi havia unes sales que s’enderrocaren pel seu mal estat i es construí una nova ala on s’integraren les habitacions del bisbe, que després resulta que no li van agradar i va ocupar unes altres. La placeta on ara us trobeu no existia, sinó que hi havia un edifici i tot devia ser molt fosc i trist.

Però justament aquesta façana, va ser redecorada el 1928 segons el projecte d’Enric Sagnier.

Dos sants de la ciutat

L’esgrafiat de l’esquerra representa Pacià de Barcelona (o de Barcino), bisbe del segle IV. Pel llibre i la ploma que agafa, veiem que també va ser escriptor. És considerat un dels Pares de l’Església, grup d’escriptors i bisbes que fonamenten la fe catòlica.

Esgrafiat amb Sant Pacià. Palau Episcopal de Barcelona
En Pacià.

A la dreta tenim Sant Oleguer, també nascut a Barcelona i bisbe de la ciutat al segle XI. A la mà porta la catedral de Tarragona perquè va ser arquebisbe d’aquesta ciutat. Però, si la façana d’aquesta catedral és del segle XIII! Sí, però no oblidem que els esgrafiats són del XX i per tant, l’edifici era com el coneixem.

Esgrafiat amb Sant Oleguer. Palau Episcopal de Barcelona
L’Oleguer.

Un bisbe ambivalent

Una mica més a l’esquerra es pot veure mig amagat, un escut amb molts elements. Sabem que és el distintiu d’un bisbe pels elements que el voregen: el barret, la creu llatina i els cordons que acaben amb sis borles a cada banda. També veiem els atributs episcopals: un bàcul (el bastó amb mànec amb forma d’espiral) i una mitra (el barret acabat amb punxa).

En aquest cas correspon a Josep Miralles Sbert, nascut a Palma, Mallorca, el 1860. Després de ser bisbe a Lleida va passar a Barcelona on va exercir entre el 1926 i el 1930. El seu caràcter autoritari li valgué que fos traslladat a Mallorca. Tot i que va defensar l’ús del català a l’església, durant la Guerra Civil va ser molt criticat per decantar-se pel bàndol franquista.

Miralles va adoptar el lema “Sibi, non tibi”, que vol dir ‘per a ells, i no per a tu’ (és a dir, ‘no vaig venir a ser servit, sinó a servir’).

Ara, seieu als bancs de la placeta i deixeu descansar les vostres cervicals, mentre preneu un gelat. Podeu aprofitar per llegir (a ‘rondaller’, és clar), què representa el monument que ocupa tota la paret de la plaça.

Esgrafiat amb une escut de bisbe. Palau Episcopal de Barcelona
L’escut del bisbe.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: plaça Garriga i Bachs. Barcelona

Saber més

Què veure a prop