Rajola amb la Mare de Déu del Roser al Parc Dalmau de Calella.

Càrrec vitalici

La Mare de Déu del Rosari alcaldessa perpètua?

Fa temps vaig veure un plafó ceràmic a Vilassar de Mar (Maresme) que diu: ‘Ntra. Sra. del Rosario alcaldesa honoraria-perpetua’. De fet, encara diu San Juan de Vilasar, topònim que li van posar a la vila en aquells temps foscos.

Dins una banda, un text diu: ‘Patronato provincial de la Fiesta del Árbol de Exma. Diputación de Barcelona. I Fiesta del Árbol’.

Quina va ser la meva sorpresa, quan després vaig trobar el mateix a altres indrets, tot i que amb petits canvis de text, com la inclusió de ‘Repoblación forestal’. En què consistia aquesta celebració i per què era la Mare de Déu del Rosari alcaldessa perpètua? Comencem pel principi.

Rajoles de la festa de l'arbre a Vilassar de Mar.
Carrer del Roser. Vilassar de Mar. 1959.

Els orígens de la festa

Des de la nit dels temps que hi ha hagut arbres i boscos considerats sagrats per la majoria de cultures. Tot i que, com un record ancestral, a la vora d’ermites i cementiris sempre hi ha algun arbre, en realitat, mai s’arribà a cristianitzar del tot. Potser l’arbre de Nadal és un dels pocs exemples pagans que el cristianisme va fagocitar.

Sempre resulta complicat trobar informació fiable de fa més d’un segle. Des del 1898 i durant prop de quaranta anys, se celebraren moltes a la península i probablement van ser les festivitats laïques més populars. Va ser ben vista per tots els bàndols polítics i religiosos i a més, va sobreviure a les guerres i dictadures. És el cas més important de concienciació ambiental en la història d’aquest país.

Naturalment, un esdeveniment tan acceptat, era molt llaminer i, per tant, utilitzat com a eina propagandística pels diversos governs i de manera especial, per la darrera dictadura. Malgrat que, ja des de principis del segle XX les forces polítiques dedicaren cada vegada més pressupostos. Una fita important va tenir lloc el 1925, quan el comte Esteban de Salazar llegà la seva fortuna per tal de fer repoblacions forestals. A dia d’avui, la Fundació que gestiona aquest llegat, encara és ben activa.

Malgrat que les festes celebrades a Barcelona i a Madrid foren les més importants, en realitat es tracta d’un esdeveniment eminentment rural i és als pobles on se celebrà amb més consciència.

Celebrant la llibertat

A mitjans del segle XVIII va tenir lloc el que es coneix com a Revolució dels Estats Units que desembocà en la Declaració d’Independència del país. En aquell temps es plantaren els Arbres de la Llibertat, tot un símbol de la lluita per la independència, que els anglesos tallaven sempre que els trobaven.

Poc després, aquest costum era adoptat durant la Revolució Francesa, que a més establí la festa de l’Arbre de la Llibertat, en què es plantava un arbre viu en algun indret destacat de la població. Era una manera de representar que s’havien deslliurat de l’opressió de l’antic règim i vivien en igualtat. Aviat, la festivitat va traspassar fronteres i alemanys, italians i anglesos se sumaren a la celebració. I finalment, també se’n plantaren a la península, només que, després de l’ocupació del país per part de les tropes napoleòniques, la idea no era acabada de veure amb bons ulls.

A partir de 1820, es va perdre el mal rotlle contra l’Arbre de la Llibertat i es convertí en senyal d’identitat, especialment republicana. És així com a la plaça Universitat de Barcelona es plantà un gran roure el 1869 i aviat la província de Girona se’n plantaren un munt i posteriorment a altres ciutats de l’estat. Precisament pel simbolisme d’aquests arbres, molts van ser posteriorment talats o cremats.

Rajola de la Festa de l'Arbre de 1959 a Sant Andreu de Llavaneres.
Plaça del Poble. Sant Andreu de Llavaneres. 1959.

Festa cívica

De mica en mica, el contingut polític de la festa s’anà perdent, però restà la celebració popular de plantar arbres. Així doncs, la primera Festa de l’Arbre del món, ja sense connotacions polítiques, va tenir lloc a Suècia el 1818. No obstant això, l’expansió de la festa a tenir lloc el 1872 arran de la seva implantació als Estats Units d’Amèrica, on es plantaven arbres -més d’un- amb la participació de mestres i alumnes. El 1891 s’instaurava també a França.

El 1954, la FAO considerà oportuna aquesta celebració a nivell global per tal de concienciar la gent envers la conservació dels recursos naturals. El 1971 aquest mateix organisme dedicava el vint-i-u. de març al Dia Forestal Mundial.

Al país on vivim hi ha diversos possibles i disputats orígens de la Festa de l’Arbre. Tria l’opció que et sembli més adient. Jo només exposo els fets.

Opció A

L’any 1805 a la població extremenya de Villanueva de la Sierra tenia lloc el que passa per ser la primera Festa de l’Arbre, denominada en aquell moment “plantación del Árbol de la Libertad”. Segons aquesta versió, que sembla prou verídica, va ser el capellà i l’alcalde qui van promoure una festa per tal de fer una plantada d’arbres. Diu la llegenda que es va fer per commemorar l’alliberament de la dominació francesa, fet totalment impossible, ja que això va passar després del 1808.

Tot i això, sembla que aquesta no va ser l’única població a celebrar-ho en aquells anys, malgrat que no han quedat registrades. Anys més tard, hi havia casos aillats similars de festejos amb plantació d’arbres a altres poblacions de l’estat. Cal recordar que la industrialització i l’agricultura al segle XIX van comportar talades i cremades massives de boscos.

El 1971 la Diputació de Barcelona va reconéixer oficialment que Villanueva de la Sierra va ser el primer municipi en celebrar aquesta diada. Sigui com sigui, entre els anys 50 i 70 era una festa prou estesa, fins i tot a l’Amèrica Llatina.

Al final de l’article trobaràs també l’exaltat discurs pro-ecològic, dirigit a la població argentina, amb motiu de la Festa de l’Arbre celebrada allà.

Rajola commemorativa de la Festa de l'Arbre de 1976 a Taradell.
Plaça de les Eres. Taradell. 1976.

Opció B

El cartaginès Ricardo Codorníu i Stárico i el tarragoní Rafael Puig i Valls van ser dos enginyers forestals molt implicats en la conservació de la naturalesa. Tant és així que no van parar fins a dedicar un dia per conscienciar les persones, tal com feien als Estats Units vint anys enrere.

Prenent com a model la idea nordamericana, decidiren desproveir-la de tota significació política, convertint-la en una festa cívica i escolar. Van formar a més, un societat per tal de mantenir-la i propagar-la. En un principi la idea no va ser molt ben rebuda per part de les esferes de la política del moment especialment a Madrid, on la tala d’arbres era a l’ordre del dia i de les crítiques burlesques.

No obstant això, es pot dir que el 1896 tingué lloc quelcom que pot passar per ser la primer Festa de l’Arbre del país. Tot i això, el descarat protagonisme d’organismes institucionals, va annular el caràcter popular que havia de tenir l’esdeveniment, motiu pel qual va ser molt criticat.

Opció C

A Catalunya, la primera diada va tenir lloc el 23 de març de 1899 a Sant Joan de les Abadesses (un altre document diu que va ser al parc de la Ciutadella de Barcelona un any abans). En aquesta ocasió, la festa va ser plantejada de manera diferent, més enfocada a involucrar les escoles i creant una opinió favorable per la recuperació dels boscos. Mestres, escoles, nombrosos organismes de tota mena i persones particulars, sense distinció d’orientació política o religiosa, la premsa així com el Consistori, es mostraren entusiastes amb la idea.

Es va ometre qualsevol ostentació de banderes així com d’autoritats polítiques, exceptuant l’Ajuntament. Un fet totalment inusual. Altres ajuntaments s’adheriren a l’esdeveniment, celebrant-ho durant la primavera de 1899. Cursiosament la de Barcelona s’anà retrassant fins al trenta d’abril. Per tant, no va ser la primera com estava previst.

Fou tan gran la repercussió, que aviat es va estendre per altres llocs de Catalunya, de la península i, fins i tot, per Europa. El 1904 un Real Decret acabava amb l’espontaneitat de la festivitat i reglamentava com s’havia de celebrar. Fins que el 1915 es va instaurar obligatòriament la Fiesta del Árbol a tot l’Estat, especialment durant la primera dictadura.

Mare de Déu del Rosari alcaldessa. Rajola al Parc Dalmau. Calella
Parc Dalmau. Calella. 1975.

Tot en ordre

La festivitat tenia un reglament molt estricte. Només podien plantar arbres aquells escolars majors de 7 anys, organitzats, juntament amb els mestres, en Agrupaciones Escolares de Cultivadores de Árboles. A més cadascú era responsable de tenir cura de l’arbre que hagués plantat.

El plantejament era senzill: plantació d’arbres, un berenar i algun discurs, però sense cap bandera, estendard o acte religiós o mostra de patriotisme que pogués dividir la població.

Tanmateix, l’esquema marcat per Barcelona era massa laic, fet que va motivar els recels de l’església. Aviat en alguns llocs passà a ser organitzada per una empresa privada o per l’església, fins a arribar a ser una festivitat plenament religiosa. I sempre amb l’interès dels polítics locals que volien aprofitar l’ocasió com a eina propagandística. L’exèrcit no va trigar a ficar-hi cullerada incorporant l’himne a la bandera.

En fi, bàsicament la diada consistí en el fet que els escolars plantessin molts arbres, algú recités una poesia carrinclona, es digués un discurs d’adoctrinament, es fes una missa i la gent anés a peu a les ermites del voltant (els aplecs).

Només va faltar quan el 1904 Alfons XIII va plantar amb les seves reials mans un arbre a la festa que tingué lloc a Barcelona. Qui s’atreviria a dubtar a partir d’aquell moment del sentit polític i religiós de l’acte? Això, no cal dir-ho, va ser motiu d’importants dasavinences organitzatives des d’aquell moment.

Una nova etapa

La darrera dictadura va començar eliminant la festa i obligant a replantar boscos com a prestacions gratuïtes de treball; és a dir, per amor a la pàtria.

Fins que el 1945, amb un parell d’allonses, a Moià van celebrar la Festa de l’Arbre Fruiter, tot i que no exempta de presència política i militar. Aquell mateix any tornava a existir la Diputació Provincial de Barcelona, organisme que va fer revifar la festivitat creant el Patronato Provincial de la Fiesta del Árbol. D’aquesta manera, Barcelona es convertí en la única provincia que, durant tot el que va durar el règim, celebra l’esdeveniment amb el recolzament institucional. Tot i això, finalment acabà essent una festa escolar i poc més.

A partir dels anys seixanta del segle XX hi hagué un discret intent a la resta de l’estat per tal de rescatar la festa. Després de la mort del dictador, sorgiren grups ecologistes que li van donar un altre plantejament. Però aquesta ja és una altra història.

Mare de Déu del Rosari alcaldessa. Rajola a Santa Agnès de Malanyanes.
Església de Santa Agnès de Malanyanes. 1954.

La verge victoriosa

Deixarem de banda la confusió que en català comporten les paraules rosari i roser. El cas és que el 1571 tothom va creure que la Mare de Déu del Roser va intervenir per guanyar la Batalla de Lepant i el sant pare va reconfirmar-ho més tard, dedicant el 7 d’octubre com a dia de culte universal. Amb el temps rebria el sobrenom de Mare de Déu de la Victòria. Potser per això el franquisme l’utilitzaria com a una subtil -o no tant subtil- forma de recordar la fi de la guerra civil, quan va declarar el 1939 el ‘Año de la Victoria’.

Pots imaginar la de Roses, Rosers, Rosaris, Rosós i mil variants que van sorgir els segles posteriors, especialment a Catalunya on crearen confraries, construïren capelles i proliferaren les processons i festes a aquesta verge. Potser la més coneguda és la Festa del Roser de maig (la d’octubre no va agradar massa).

Parc Dalmau. Calella. Mare de Déu del Rosari alcaldessa

Però, i l’alcaldessa?

En aquest país ens ve de lluny barrejar política amb religió. Però en l’època de què parlem, que se’ns governava per la gràcia de Déu, era un tot indivisible. Tant és qui fos el patró o patrona de la vila, la del Roser acabava amb el màxim guardó, ajuntant el poder eclesiàstic i el polític.

Tot i que la Constitució estableix el caràcter aconfesional de l’Estat, encara ara els ajuntaments -fins i tot d’esquerres- segueixen nomenant alcaldes i alcaldesses celestials. Ho pots comprovar fent una cerca a internet.

Hi ha qui acusa els consistoris de fer aquests nomenaments per motius electoralistes, ja que són actes multitudinaris on l’alcalde real és el protagonista absolut. Durant l’acte se sol donar un ceptre de comandament a la imatge. Pel que sembla, hi ha també a la Constitució una frase ambigua que no ajuda, ja que diu que “l’Estat reconeixerà i cooperarà amb l’Església Catòlica“.

Així doncs, cada vegada que algú ha interposat alguna denúncia, s’acaba arxivant, ja que jurídicament no es pot rebatre. Tal com va passar el 2014 quan el Ministeri de l’Interior va concedir la medalla al mèrit policial a la Virgen del Amor de Màlaga.

La ceràmica

En un racó d’algunes rajoles apareix la denominació ‘Industrial Cerámica Vallvé, S.A.’ El propietari d’aquesta empresa, instal·lada a Barcelona, encara era activa fins fa ben poc, era Narcís Vallvé Asenjo. Anteriorment, duia el nom de ‘Cerámicas Pujol y Baucis‘, i havia estat comandada pel seu pare. Penso jo -acudit meu-, que deu haver tancat pel fet que a la Festa de l’Arbre ja no es posen rajoles amb la Mare de Déu del Rosari alcaldessa perpètua.

L’artista

Joan Baptista Guivernau era un ceramista que va treballar segons la manera tradicional catalana. Als anys 50 li van encarregar molts plafons amb motius d’oficis i de sants que trobem a fonts, esglésies i museus.

En algunes rajoles de la Mare de Déu del Rosari alcaldessa perpetua, apareix la seva signatura. Pel que he pogut observar, Guivernau va signar rajoles només durant els anys cinquanta. M’inclino a pensar que les que no la porten, són còpies fetes posteriorment per altres artesans, que van aplicar el disseny original.

Una de les característiques de l’obra de Guivernau són els núvols amb forma de coliflor. Ve a ser com la seva segona signatura. Fixa’t que, les que no va fer ell, els núvols són ben diferents.

Can Peguera. Nou Barris. Barcelona. Guivernau. Festa de l'Arbre. Mare de Déu del Rosari alcaldessa
Plaça Sant Francesc Xavier. Can Peguera. Barcelona. 1956.

La festa a altres poblacions

A Moià (Moianès), les coses van anar una mica diferents. El 1904, el tenor Francesc Viñas Dordal va instaurar a la seva vila natal la Festa de l’Arbre Fruiter, fet que recorda una inscripció dedicada per l’articulista Joan Salvatella.

Però no et perdis el text de la inscripció “Remembrança” col·locada el 1964, on ens diu que Moià va ser “El primer municipi de Catalunya d’Espanya i àdhuc del món que s’honrà en proclamar a la Santíssima Verge del Rosari Alcaldessa Honorària Perpètua“. Sorprèn que no hagi patit encara cap bretolada.

Plafó ceràmic del 1954 amb una dedicatòria a la Verge del Rosari a la plaça de Sant Sebastià de Moià.
Plaça de Sant Sebastià. Moià. 1963.

Joan Salvatella Parellada va ser durant aquells anys el secretari assessor del Patronat Provincial de Barcelona de la Festa de l’Arbre i va tocar el voraviu tant com va poder, per tal que el Rosari fos alcaldessa perpètua també de Manresa -i imagino que d’altres poblacions. Repartia l’home un inflamat poema patriótic que fa plorar. Més avall et poso l’enllaç.

Agraeixo en Tomàs Fernàndez qui m’ha enviat la fotografia del plafó que hi ha a Sant Feliu de Llobregat. En aquest cas hi ha dues dates diferents. Potser es va celebrar en diverses ocasions. De moment, la de 1951 és la més antiga que he localitzat.

Festa de l'Arbre. Sant Feliu de Llobregat. Mare de Déu del Rosari alcaldessa
Carrer Joan Batllori, 8. Sant Feliu de Llobregat. 1957.

Si a la teva població també tens una “Mare de Déu del Rosari alcaldessa perpètua“, fes-m’ho saber i envia’m una fotografia.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

Article relacionat: La pregària de l’arbre