Un poema, cent autors

Potser en alguna ocasió heu vist un plafó ceràmic amb un dibuix que podria ser un taronger, acompanyat per la ‘Pregària de l’Arbre‘. És un poema que, si l’heu llegit, té un regust carrincló i innocent, amb un rebuscat llenguatge, ja en desús. Però abans de jutjar-lo a la lleugera, convé saber-ne alguna cosa.

A tot arreu

Efectivament, no només trobarás aquest poema a Catalunya, sinó a la resta de l’Estat (en castellà, és clar!), amb variants estilístiques i també altres poemes de temàtica similar. Però gairebé sempre anònims.

La col·locació normalment coincidia amb la celebració de la Festa de l’Arbre, una diada que acostuma a tenir lloc a la primavera i que sembla que va néixer a finals del XIX i es va estendre per la península i també per Europa. Ho pots consultar en un altre article que he publicat.

Pregària de l'arbre. Cerdanyola del Vallès

Qui va ser l’autor?

Per començar, aquest és un tema delicat. He trobat un article on Josep M. Contijoch comenta aquest poema. Contijoch va ser un escriptor nascut a Montblanc que, a més de treballar en unes oficines bancàries, va alternar amb altres tasques de tipus cultural i va escriure nombroses publicacions literàries.

Però de l’autor, ni paraula. En canvi una altra font indica que és de la mà de Domingo Faustino Sarmiento, un polític i escriptor que arribà a president d’Argentina a finals del XIX.

També he vist alguna versió amb notables diferències que li adjudiquen l’autoria de la Pregària de l’Arbre a Ángel González Muñiz, poeta asturià, pertanyent a la Generació del 50 (la de Goytisolo, Marsé i Matute). En aquest cas, el poeta utilitza un llenguatge apocalíptic. Per exemple, aquí tens unes mostres:

“Tú que levantas contra mi tu brazo armado,…”
“… no me mutiles, …”
“Cuando mueras, en forma de ataud seguirás necesitándome.”

Diverses fonts coincideixen en atribuïr al poeta indi Rabindranath Tagore, l’autoria del poema. És una possibilitat bastant creïble, però després de llegir uns quants poemes i llibres seus, encara no he trobat cap que em permeti afirmar-ho.

Més atribucions

Hi ha qui assegura que aquest sentit poema és obra del francès François-René de Chateaubriand. Nascut el 1768, aquest poeta del romanticisme va ser un amant declarat de la natura i va envoltar la seva mansió d’un immens jardí. Entre altres, va escriure un poema dedicat al bosc. Però, tot i què les xarxes franceses en van plenes i atribueixen el poema a Chateaubriand, tampoc he trobat cap referència fidedigne.

D’altra banda, diverses fonts franceses atribueixen el poema a un savi indoxinès i també a un poeta xinès anònim.

Per la seva part, els portuguesos també es fan seu el poema. Sota el títol ‘Ao viandante‘, asseguren que l’autor és Alberto da Veiga Simões, escriptor, polític i diplomàtic nascut el 1888.

I per rematar el tema, també existeix ‘La plegaria del pájaro‘, escrita el 1924 per Blas Infante, amb una estructura molt similar. Infante va ser un polític i escriptor andalús que morí assassinat i ara està oficialment considerat com el ‘pare de la pàtria andalusa’.

He trobat que el poema “El Árbol”, escrit pel malagueny Narciso Díaz de Escovar, conté sospitoses similituds amb aquest. Penso que podria haver estat publicat molt abans que el que estem analitzant aquí.

La ceràmica

Normalment, en un racó de la rajola apareix la denominació ‘Industrial Cerámica Vallvé, S.A.’. Aquesta empresa, encara activa fins fa ben poc, tenia la factoria a Esplugues de Llobregat, probablement on ara es troba el museu de Can Tinturé, dedicat precisament al llegat rajolaire de la població. Cal tenir en compte que l’empresa Cerámicas Pujol y Baucis S.A. era regentada per Narcís Vallvé. Imagino que alguna cosa tindrá a veure.

Taradell, Osona, ceràmica Vallvé, festa de l'arbre, Osona, poema,

Altres exemples

Vull agraïr en Tomàs Fernàndez qui m’ha enviat aquestes imatges del Parc Nadal de Sant Feliu de Llobregat:

arbre.T.Fernandez
Sant Feliu de Llobregat.

Com veus, l’estructura és la mateixa, només l’arbre és lleugerament diferent.

Darrere hi ha un altre plafó ceràmic amb l’escut del municipi -la graella on van rostir el sant-, el nom de l’alcalde que volia passar a la posteritat i la data: 3 de març de 1968. Per a la teva informació, Pere Miras va ser cap local de la Falange, el partit fundat pel dictador Primo de Rivera.

Seria un bon motiu per encetar el debat: es tracta d’art que cal respectar o és memòria històrica que s’ha d’esborrar?

T.Fernandez

Moià, un cas a part

A Moià hi ha el mateix poema, però el taronger presenta un tronc tan verd com les fulles.

Poema anònim de la Pregària de l'Arbre a la plaça de Sant Sebastià de Moià.
Plaça de Sant Sebastià. Moià.

De fet, a Moià celebren la Festa de l’Arbre Fruiter, promoguda el 1904 pel tenor Francesc Viñas, fill d’aquesta vila. A més del poema, hi ha un escrit recordant aquest fet i que afirma ser el primer municipi a celebrar aquesta festa. Només la paraula fruiter serveix per diferenciar i atorgar l’autoria moianesa d’aquesta celebració.

Resulta poc menys que sorprenent que tots aquests recordatoris hagin estat escrits en català en una època poc donada a concessions lingüístiques.

Plafó ceràmic del 1954 amb una dedicatòria a la Verge del Rosari a la plaça de Sant Sebastià de Moià.
Plaça de Sant Sebastià. Moià.

A la part inferior, veuràs una altra inscripció col·locada nou anys després, de part de l’articulista Joan Salvatella Parellada. En aquells anys. Salvatella era el secretari assessor del Patronat Provincial de la Festa de l’Arbre.

A més, una descomunal inscripció, recentment restaurada, resprodueix unes exaltades paraules pronunciades -suposadament- pel polític catalanista Francesc Cambó. Sorprèn molt que hagi perdurat després de dues dictadures.

Dedicatòria de Francesc Cambó a la Festa de l'Arbre Fruiter de Moià.
Plaça de Sant Sebastià. Moià.

Un altre plafó ceràmic reprodueix a la mateixa vila el principi de l’Himne de l’Arbre Fruiter, escrit expressament per a l’ocasió per Joan Maragall i amb música d’Enric Morera. Res a envejar a la Pregària de l’Arbre.

Estrofa del poema Himne de l'Arbre Fruiter de Joan Maragall a la plaça de Sant Sebastià de Moià.
Plaça de Sant Sebastià. Moià.

I per si això et sembla poca cosa, a la plaça Major de Moià pots veure el mateix vers damunt un petit conjunt de sis rajoles.

Estrofa del poema Himne de l'Arbre Fruiter de Joan Maragall a la plaça de Sant Sebastià de Moià.

A l’estiu i a l’hivern

Menció a part és el que trobem a la plaça Vella de Centelles (Osona), que sembla un resum de la Pregària de l’Arbre en dues línies. La imatge és la d’un pagès que, després de menjar -porró inclòs- fa una becaina sota un arbre.

Pensa que cada 30 de desembre a Centelles té lloc una festa documentada a mitjans del segle XVIII on es talla un pi que s’ofereix a Santa Coloma.

Festa de l'arbre. Plafó ceràmic. Centelles. Osona.
Centelles.

Arbres i ocells

A Taradell (Osona), conserven una detallada memòria d’aquesta festa, que va començar el 1904 amb un gran ressó i que va ser recuperada el 1976. En aquest cas, el poema presenta un canvi en l’ordre de les estrofes i paraules alternatives.

Taradell, Osona, Pregària de l'Arbre, Festa de l'Arbre
Taradell.

Al dors del monòlit on hi ha el poema, pots llegir la curiosa Pregària de l’Ocell. El plafó ceràmic, col·locat el mateix any que l’anterior, presenta un text, carrincló en extrem, on es fa una encesa defensa de la importància dels ocells pel medi ambient. La idea -que no el text- sembla extreta del poema de Blas Infante que he comentat més amunt, igualment passat de moda.

A principis del segle XX, l’enginyer forestal Ricardo Codorníu, va ser capdavanter en unir una mateixa celebració el dia dels arbres i dels ocells. Tot i que hi havia algunes espècies protegides per la seva utilitat per l’agricultura, generalment contrastava amb el tracte que les aus rebien a les zones rurals.

Entre els actes del dia, una nena llegia la Pregària de l’Ocell i tot seguit s’alliberaven una dotzena d’ocells que prèviament s’havien engabiat.

Taradell, Osona, Pregària de l'Ocell, Festa de l'Arbre
Taradell.

Lletra i música

Cal aclarir que aquests no van ser els únics poemes d’aquesta històrica festivitat. Els poetes van escriure un munt, sempre amb un llenguatge que ara ens pot semblar poc menys que farragós, i els músics escrigueren les partitures, fins i tot per a ser ballades.

De fet, el 1901 es publicà a Barcelona l’himne oficial, amb un florit text en castellà i en català. La lletra omitia curosament qualsevol referència a banderes, monarquia, religió o política. De mica en mica, l’enfoc laic d’aquests escrits es va anar perdent i s’anaren introduint referències pietoses i polítiques, comparant l’arbre amb la creu o amb el pal de la bandera.

Així doncs, si en algun altre lloc descobreixes un plafó amb la Pregària de l’Arbre o la commemoració de la festa, t’agrairé que li facis una fotografia per compartir-la aquí.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Saber més

Article relacionat: la Festa de l’Arbre

5 comentaris

  1. Bon dia,
    Al Parc Nadal de Sant Feliu de Llobregat hi ha un d’aquests plafons. Des de petit m’havia cridat molt l’atenció i se’m va quedar gravat. Ara, passejant per llocs que ja no visito gaire, m’he retrobat amb el plafó. He buscat informació i he arribat aquí. Moltes gràcies per compartir i fer difusió d’aquests coneixements!
    M’agradaria posar la foto, però no sé com fer-ho.

    • Tomàs,

      En primer lloc moltes gràcies per compartir la troballa. D’aquesta manera podem treure de l’anonimat aquestes petites obres d’art.

      De moment, la configuració del bloc no permet compartir imatges. Si et sembla bé, m’ho pots enviar al meu correu personal i la penjaré jo mateix.

    • Tomàs,
      Ja he afegit les fotografies que m’has enviat. He aprofitat per revisar els continguts de l’article, ja que he trobat que l’autor podria haver estat Tagore, el poeta indi.

      • Hola Rondaller,
        Gràcies a tu! Només una puntualització, el plafó té, en aquest cas, dues cares, com una moneda.
        El poema m’agrada molt, independentment de l’autor. Molt didàctic pel que fa al respecte per la natura i que pocs tenen en compte.
        En quant al debat… no sé dir. Per a mi el debat està en que les autoritats, siguin de l’època que siguin o del signe que siguin, se’ls permeti i consenteixi aquest horrible vici de perpetuar sobre la pedra els seus gens. Sense cap més mèrit que administrar uns recursos…
        Ànim per continuar així… he trobat aquí una informació molt interessant.

      • Tomàs,
        He rectificat el text segons la puntualització que fas.
        Estic d’acord amb tu que caldria evitar el protagonisme, entre d’altres motius, perquè aquestes coses les paguem entre tots.
        Moltíssimes gràcies per les teves aportacions.

Deixa una resposta

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Afegeix una imatge si vols (només JPG)

En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent:

  • Responsable del tractament: Alfons Martín Cornella.
  • Finalitat del tractament de les teves dades: moderar els comentaris per evitar el correu brossa i/o informar-te dels nous comentaris d'aquesta entrada de Rondaller.cat.
  • Conservació de les dades: les dades es conserven el temps estrictament necessari per a la relació i el que és exigible legalment, sent destruïdes posteriorment mitjançant processos segurs.
  • Legitimació per al tractament: consentiment explícit a l'acceptar les condicions d'ús del formulari d'alta al butlletí.
  • Destinataris de les teves dades personals: no es preveuen cessions de dades excepte en aquells casos que existeixi una obligació legal. No hi ha previsió de transferències de dades internacionals.
  • Els teus drets: pots revocar el consentiment i exercir els teus drets a accedir, rectificar, oposar-te, limitar, portar i suprimir dades escrivint a Alfons Martín Cornella, a l'avinguda de Lluís Companys, 27-37, escala 3, 4rt 1a, 08340 Vilassar de Mar, Barcelona, a més d'acudir a l'autoritat de control competent (AEPD).