Te’n faries creus en veure fotografies dels anys trenta i cinquanta del segle XX de com era la zona del Vallès, especialment la part occidental. Com per exemple, l’església de Santa Maria de Barberà del Vallès —que ara en diuen La Romànica, així amb majúscules— que fa uns quants anys estava envoltada d’horts.
Comarca transitada
Durant segles, aquest era un lloc de pas. Els romans feren passar per aquí la Via Augusta que travessava la península i arribava fins a Cadis. Però, per a la seva desgràcia, també era massa ben situat al camí que duia a Barcelona, ingredient molt llaminer per l’especulació. De fet, actualment, el Vallès Occidental és la segona comarca més poblada de Catalunya. A més, la creuen tantes autopistes, autovies i carreteres i hi ha tants polígons industrials, que em pregunto com és que queda espai per viure.
Se sap que al segle X hi havia aquí una església a tocar d’un castell del qual no queda ni el record. No obstant això, l’edifici que ara pots veure, es construí un segle més tard. El senzill i equilibrat temple romànic sorprèn per l’austeritat en la decoració. Un fris aquí, unes arcuacions allà i el peculiar ús de pedres de tres tonalitats diferents, són l’única concessió artística a l’exterior.
Vides de sants
L’interior, si no és per les pintures originals que encara queden, el conjunt fins i tot semblaria buit. Potser executades al segle XII, cent anys més tard de la construcció de l’edifici, la iconografia il·lustra vides de sants, la Nativitat, Adam i Eva, el Pantocràtor… I la curiosa llegenda de la Veracreu. Haurien de passar vuit-cents anys, és a dir, fins al 1919, quan es descobririen les pintures que la decoren.
Excavacions llegendàries
Quatre segles més tard de la mort de Crist, l’emperadriu Helena de Constantinoble, va fer enderrocar el temple de Venus que hi havia al Mont Calvari de Jerusalem i manà excavar l’indret per localitzar el lloc on Jesús va morir.
Segons la llegenda, a més de la creu de Jesús, varen trobar les creus dels dos lladres crucificats amb ell. Per saber quina era la veritable, posaren un home mort al damunt, el qual ressuscità al moment. Hi ha qui diu que va guarir una noia malalta. Tant és.
Passió per la Veracreu
Aquesta notícia va ser la guspira que necessitava el cristianisme per obtenir credibilitat i reforçar el seu poder. Les principals esglésies volien posseir una relíquia de l’autèntica creu de Crist —Vera Creu— i des de Jerusalem s’escamparen fragments per tot el món cristià.
Una creu, molts trossos
Doncs bé, la llegenda de la Veracreu es va popularitzar pel fet que, amb cada croada, apareixien noves parts de la creu. Foren tantes, que hi ha qui deixa anar que es podrien formar boscos amb tanta fusta. A Catalunya, els primers fragments arribaren a final segle XII.
L’escena de Santa Helena —sí, va ser santa i ningú en sap la raó— amb el seu fill l’emperador Constantí I el Gran sostenint la creu, és la inusual pintura que pots veure a la capella esquerra del temple de Santa Maria.
És una llegenda o en realitat fou una estratègia política? Penso que mai ho sabrem.
Nota: agraeixo l’amabilitat de la senyora que, no només em va permetre l’entrada, sinó que em va donar tota mena d’explicacions de l’església de Santa Maria de Barberà del Vallès.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: ronda de Santa Maria. Barberà del Vallès
Saber més
- L’església: bdvcastell.wordpress.com – esglesiaromanica.cat
- Història de Barberà del Vallès: bdv.cat
- Art i devoció a l’Edat Mitjana, abril 2008 (pàgs. 29 a 44)
- Veracreu: festafesta.cat – enciclopedia.cat
- Santa Helena: ec.aciprensa.com
- Helena de Constantinoble: worldhistory.org
