Diu la tradició que l’any 1621 algú va trobar sota una heura una petita talla de la Verge que van batejar com a Mare de Déu de l’Heura. La col·locaren damunt un altar i més tard li construiren una capella actualment coneguda com a Santa Maria l’Antiga a Santiga (Vallès Occidental).
El títol d’aquest article fa esment al poema que Santiago Ventura Mallofré va escriure el 1934 dedicat “A la Mare de Déu de l’Heura”.
Mirant enrere
Per començar, el paratge de Santiga ha estat molt sol·licitat ja des de temps prehistòrics, ara deu fer uns set mil anys que déu-n’hi-do. Ibers i romans també s’hi van trobar a gust i van deixar la seva petjada.
Però potser es pot afirmar que la història més o menys documentada comença al segle IX amb una torre de guaita que amb el temps donaria pas a un recinte format, per un castell, l’església, la casa rectoral i diversos habitatges.
El castell passaria per un munt de mans nobles fins a acabar actualment com a restaurant. D’altra banda, l’església, aixecada cap al segle IX damunt del qual havia estat una gran vil·la romana, ha patit mil canvis i ampliacions que li han donat l’aspecte actual.
La senzilla portalada renaixentista ens dona la data d’una d’aquestes reformes realitzades al segle XVI. Observa els quatre caps que la decoren a manera de capitells. Hi ha dos rostres d’homes barbuts i dos de més joves, un dels quals és un àngel. Caldria més informació per saber què simbolitzen.
Abans d’entrar, crida l’atenció el calvari damunt la façana, element poc habitual pels nostres verals. Observa que dues creus tenen forma de T, mentre que la central té el pal més llarg que les altres dues.
Segons les escriptures, a Jesús el van clavar i li col·locaren una inscripció al damunt, mentre que la tradició diu que els altres dos ajusticiats només els lligaren i per tant les creus podien ser més curtes.
Cants celestials
Només traspassar el portal ens trobem en un petit espai amb el sostre baix. S’anomena sotacor per la raó que al damunt es troba el cor alt, lloc on es col·locaven les persones que ‘cantaven’ l’ofici religiós.
Dins la litúrgia el cor és un element important que enriqueix la celebració i serveix de guia als assistents.
En aquells temps llunyans, el sotacor era on se situava la gent amb menys ‘distinció’, és a dir, la púrria o també els qui arribaven tard. És un element que en catedrals o esglésies més grans se solia situar damunt o darrere de l’altar major.
A la clau de volta un relleu circular mostra la imatge de la Mare de Déu de l’Heura, titular del temple.
Quatre cantonades
Cada cantonada del sotacor està decorada amb quatre figures dels evangelistes que es coneixen com a Tetramorf, que significa la representació de quatre elements.
Cada evangelista es troba esculpit sota unes imatges al·legòriques que, com aquí, acostumen a ocupar les quatre cantonades: un lleó, un brau, una àliga i un àngel -o un home-. Per què?
A les escriptures, el profeta Ezequiel descriu quatre criatures que més tard tornen a aparèixer al llibre de l’Apocalipsi.
Al segle IV el teòleg Jeroni d’Èstrid -sant Jeroni, entre nosaltres- va arribar a la conclusió que cada un d’aquests éssers corresponia a un evangelista.
L’home simbolitzaria Mateu, perquè el seu evangeli comença amb la genealogia humana de Crist. El lleó seria Marc, ja que el seu text s’inicia mencionant Joan Baptista com a la “veu que clama al desert” (Mt 1.3) i es considerava que el lleó vivia al desert.
Lluc és el brau perquè aquest és un animal ofert als sacrificis i el primer que parla el relat és el sacrifici de Zacaries.
Considerat un animal savi i clarivident, l’àliga representa Joan, ja que es diu que va escriure l’evangeli més abstracte que ’s’eleva’ pel damunt dels altres.
El tetramorf apareix en l’art a partir del segle V, quan el llibre de l’Apocalipsi és inclòs a la Bíblia i es manté durant prop de nou-cents anys, fins que a partir del segle XIII el judici final es converteix en ‘top trending’.
L’agressió
A l’interior de l’església de Santa Maria l’Antiga hi ha una breu inscripció en un mur. En ella s’esmenta una obra realitzada el 1627 mentre era rector en Nicolau Gavaldar. També apareix el nom de Nicolau Mallol de qui diu que era obrer i clavari.
En aquells temps, un clavari era el funcionari encarregat de les finances del Consell Municipal que s’anotaven als ‘llibres de clavaria’.
La curiositat rau que aquest Nicolau Mallol va denunciar un fet ocorregut dos anys abans.
Resulta que un veí, que mira tu per on, era el batlle de Santiga, va atacar el seu fill de deu anys donant-li cops per haver-li robat raïm. El nano va quedar ben baldat.
Finalment, sense saber-ne la raó, el pare del nano va decidir perdonar l’agressor, segurament a canvi d’una recompensa.
L’Antiga
L’església es coneix des del segle X com a Santa Maria l’Antiga, d’on ha derivat el topònim de l’indret. El que no queda tan clar és d’on deriva l’adjectiu Antiga. Hi ha qui diu que el mot es referiria a una imatge anterior.
Però el cas és que podria tenir relació amb santa Prisca, personatge venerat en aquesta església des de ves a saber quan. Traduït del llatí, el nom de Prisca ve a ser ‘la primera’, ‘arcaica’ o també ‘antiga’. Però, qui va ser Prisca?
La primera màrtir
Diu el relat, que Prisca era una nena de tretze anys, adulta segons la llei romana. Va ser detinguda durant una batuda, juntament amb un grup de cristians.
L’emperador va pensar que seria fàcil convèncer una nena i li va dir que fes una ofrena a Apol·lo, cosa que ella rebutjà.
T’estalvio la col·lecció de martiris que suposadament va patir Prisca abans no li tallaren el cap.
Segons la tradició, Prisca va ser enterrada en unes catacumbes que des de llavors s’anomenaren Priscil·la, que pel que diuen que és el mateix nom, tot i que ja veus que en són de diferents. Això va motivar confusions amb una altra dona del mateix nom.
Segons unes fonts, Prisca va ser un personatge llegendari que va viure al segle I (segons unes altres al III). El nom, probablement va ser posat més tard per donar a entendre que va ser la primera -prisca- dona màrtir.
Panets parallamps
Des del segle XVIII té lloc una festa dedicada a santa Prisca com a protectora dels llamps. No em queda molt clara la relació que aquesta màrtir té amb els llamps.
Potser té a veure el fet que diversos turments que va patir estan relacionats amb el foc.
El cas és que el segon diumenge de setembre, els pagesos de Santiga ofereixen farina amb què es preparen uns panets per demanar que santa Prisca protegeixi els sembrats.
Segons la tradició, la protecció contra els llamps era efectiva conservant tot l’any el panet a casa.
Lloc de pas
Temps era temps que per Santiga passava un ‘camí reial’ anomenat així perquè unia dues possessions del rei i estava protegit pels seus soldats. Per tant, era una bona via pel comerç, transportant mercaderies de manera segura.
En aquest cas, el camí unia Sabadell i Santa Perpètua de Mogoda, tot i que seguia més enllà, fins a Montserrat per una banda i fins a Granollers i Girona per l’altre.
Seure en el record
Dins el temple cal parar atenció als bancs, alguns dels quals tenen un nom pintat, detall que té la seva història. Durant el despropòsit de la Guerra Civil tot va quedar destruït. Després de tres anys per arreglar l’edifici, el rector va demanar ajut al veïnat de Santiga per posar nous bancs.
Cada cap de família que va col·laborar, va inscriure el seu nom com a símbol de pertinença. De fet, si una família arribava tard a missa, les persones que havien ocupat el seu banc s’aixecaven per deixar seure els propietaris.
A causa del seu mal estat el 2011 van ser restaurats. Falten alguns, ja que n’hi havia que no es va poder recuperar i van ser fets de nou.
La mort és jove
Creat durant el segle XIX, el minúscul cementiri adossat al temple conté un parell de nínxols que et fan venir calfreds. El de la Carme, qui va morir el 1875 amb només divuit anys i al damunt el seu germà Jaume, qui la va seguir tres anys després, quan tenia vint-i-set.
Què devia passar? Un accident? Una malaltia? Les epidèmies de grip i febre groga feia temps que havien passat. L’única dada que he pogut deduir és que una tercera germana, Antònia Umbert, en aquells temps era la propietària del mas de Can Font, situat a poc més de mil metres riera avall.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Aproximació a la història de Santa Maria l’Antiga, per E. Canyameres
- L’església: santiga.cat
- Prisca de Roma: wikiwand.com – es.catholic.net
- Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana, per M. A. García-Carpintero
- Can Font: patrimonicultural.diba.cat
- La restauració dels bancs, del pedestal de la creu i del reclinatori, per J. Vinyals
- El camí reial: patrimonicultural.diba.cat
- Protecció dels llamps: patrimonicultural.diba.cat
- L’ornamentació a Santa Maria l’Antiga, un secret al descobert, per Ll. Pocostales
- Sobre el sotacor: El otro centro del laberinto. Consideraciones sobre el sotacoro…, per P. Moleón
- Funcions del cor: periodicoelmensajero.blogspot.com
- El Tetramorf: museunacional.cat
- El Tetramorfo, per I. González
- Sobre l’agressió: Gent que va alçant-se des del fons dels segles, per P. Giner, pàg. 17
Què veure a prop
- Església de Santa Maria, Barberà del Vallès
- Gallecs
- Mollet del Vallès
- Església de Sant Nicolau, Sabadell
Com sempre és admirable la barreja d’amenitat, erudició i bon gust. Gràcies per descobrir-me nous racons a cada post. Aquest petit calvari de davant de l’església em recorda els que hi ha en moltes esglésies de la Bretaña francesa. Ja fa temps en vaig fer un llibre de fotos digital. Si t’interessa donar-hi un cop d’ull l’enllaç és aquest: https://es.calameo.com/read/0009178250b3240d569fc
Marededéu, quina meravella de fotos les que vas fer! Jo només vaig veure el calvari de Guimiliau i quasi que caic marejat de tanta bellesa. No sabia que hi havia tants per allà! M’anoto com a pendent tornar a visitar la Bretanya. Moltes gràcies per l’aportació.