Barberà del Vallès. Església de Santa Maria. Romànic

La santa arqueòloga

Us en faríeu creus en veure fotografies dels anys 30 i 50 del segle passat de com era la zona del Vallès. Com per exemple, l’església de Santa Maria de Barberà del Vallès entre camps i horts, que ara en diuen La Romànica, així amb majúscules.

Campanar de l'Església de Santa Maria de Barberà del Vallès.

Durant segles, aquest era un lloc de pas, que, per a la seva desgràcia era massa ben situat al camí que duia a Barcelona, ingredient molt llaminer per a l’especulació.

Església de Santa Maria de Barberà del Vallès. Creu gravada en una pedra al costat de la porta.

No obstant això, el senzill i equilibrat temple romànic sorprèn per l’austeritat en la decoració. Un fris aquí, unes arcuacions allà i el peculiar ús de pedres de tres tons diferents són l’única concessió artística a l’exterior.

Església de Santa Maria de Barberà del Vallès. Detall del fris exterior amb arcuacions.

L’interior, si no és per les pintures originals que encara queden, el conjunt fins i tot semblaria buit.

Potser realitzades al segle XII, cent anys més tard de la construcció de l’edifici, la iconografia il·lustra vides de sants, la Nativitat, Adam i Eva, … I la curiosa llegenda de la Veracreu.

Església de Santa Maria de Barberà del Vallès. Pintura mural que representa la crucifixio de Pere.
La crucifixió de Pere cap per avall.

Excavacions llegendàries

Quatre segles més tard de la mort de Crist, l’emperadriu Helena de Constantinoble, va fer enderrocar el temple de Venus que hi havia al Mont Calvari de Jerusalem i manà excavar l’indret per localitzar el lloc on Jesús va morir.

Segons la llegenda, a més de la creu de Jesús, van trobar les dels dos lladres crucificats amb ell. Per saber quina era la veritable, van posar un home mort al damunt, qui ressuscità al moment. Hi ha qui diu que va ser una noia malalta que va guarir. Tant és.

Església de Santa Maria de Barberà del Vallès. Detall de la finestra de l'absis des de l'interior.

Passió per la Veracreu

Aquesta notícia va ser la guspira que necessitava el cristianisme per obtenir credibilitat i reforçar el seu poder. Les principals esglésies volien posseir una relíquia de l’autèntica creu de Crist –Vera Creu– i des de Jerusalem s’escamparen fragments per tot el món cristià.

Pintura mural on es veu Constantí i Helena agafats de la creu.
Constantí i Helena agafats de la creu.

Doncs bé, la llegenda de la Veracreu es va popularitzar pel fet que, amb cada croada, apareixien noves parts de la creu. Tantes, que hi ha qui deixa anar que es podrien formar boscos amb tanta fusta. A Catalunya, els primers fragments van arribar a finals del segle XII.

L’escena de Santa Helena -sí, va ser santa i ningú sap perquè- amb el seu fill l’emperador Constantí I el Gran sostenint la creu, és la inusual pintura que trobem a la capella esquerra del temple de Santa Maria.

Església de Santa Maria de Barberà del Vallès.

Llegenda o estratègia política? Mai ho sabrem.

Nota: agraeixo l’amabilitat de la senyora que, no només em va permetre l’entrada, sinó que em va donar tota mena d’explicacions de l’església de Santa Maria de Barberà del Vallès.

Detall de la pintura que representa els peus d'Herodes.
Tamboret per reposar els peus d’Herodes.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: ronda de Santa Maria. Barberà del Vallès

Saber més

Què veure a prop