Entre dues aigües

Entre dues aigües

El palau del Marqués de Dos Aguas a València.

Cinc segles abans que l’arròs a la valenciana es conegués com a paella, moltes fortunes es feien per mitjà d’acords matrimonials. Ens trobem al segle XV quan els Perellós -que eren mercaders- i els Rabassa, a còpia de dir “sí que vull“, van engrandir un palau que cada nou propietari aniria reformant per dins i per fora amb més luxe que l’anterior.

Estem parlant del palau del marquès de Dos Aguas de València. Dos Aguas és un poble a uns seixanta quilòmetres de València. Ni Dosaigües ni Dues Aigües com molts valencians voldrien. Et pots imaginar quin partit governa en aquesta població.

He llegit que el nom ve donat perquè aquest municipi es troba entre el riu Xúquer i el Túria, tot i que pel meu gust, aquest darrer passa molt lluny d’aquí.

Doncs bé, aquí vivien els Rabassa de Perellós (o de Perelló, segons qui ho escrigui) que eren una família de barons. Al segle XVII, un dels seus descendents aconseguiria canviar el títol pel de marquès, que mola més.

Per cert, aquest títol atorgat per Carles II, encara vigent avui dia, només és atorgat a homes. El 2011 de res li va servir a l’hereva ser la pubilla. El Tribunal Suprem atorgà els títols als seus germans. En molts aspectes ens hem quedat encallats al segle XVII.

Finestra amb balustrada i emmarcada amb decoració barroca. València.

Barrococó

Tornem al palau del Marqués de Dos Aguas. Del primer edifici d’estil gòtic, quan s’obté el marquesat, no en queda ni el record. Durant el segle XVIII s’adequaria segons els cànons barrocs, edificant noves plantes. D’aquesta renovació tenim les notables finestres amb figures de sirenes i les tres torres, una de les quals tenia un objectiu defensiu un segle abans.

Si hem de ser puristes, més que barroc, l’edifici presenta els trets típics de l’estil rococó. Aquest nom, pejoratiu en un principi, va acabar identificant una interessant variant d’aquest art opulent. No resulta del tot fàcil diferenciar un i altre, però vaig a fer un intent per aclarir-ho una mica.

El barroc va néixer al segle XVII a Roma com un art religiós. El rococó té lloc entre l’aristocràcia francesa a mitjans del segle XVIII com una reacció al barroc -encara que no ho sembli-.

El barroc és pessimista, religiós i fosc. En canvi, el rococó utilitza colors clars i suaus i té preferència pels temes de naturalesa, mitologia i figures sensuals.

Les façanes barroques acostumen a ser corbes que entren i surten, com pots veure a la porta de la catedral de València. El rococó simplifica les façanes, que acostumen a ser llises i rectes i és a dins on es despatxa a gust, especialment amb decoracions de regust exòtic. Fixa’t amb la façana d’aquest palau, on només portes i finestres presenten una desbordant decoració. La resta és llisa i de tons clars.

Ho sé, és complicat i més aquí on algunes d’aquestes teories es desmunten a primer cop d’ull. Però ens ho hem de creure perquè els entesos ho han dit.

Font amb dues petites basses a l'exterior de l'edifici. València.

Al·legoria pètria

Impossible no aturar-se davant la porta principal realitzada en alabastre, plena de símbols que pretenien enaltir els marquesos. El primer que veiem és un parell d’homes de dimensions més que respectables, arrupits sota unes capes i amb uns gerros vessant aigua als seus peus. Un simbolitza el riu Túria i l’altre el Xúquer, els principals de la Comunitat Valenciana, en una clara al·lusió als marquesos de Dos Aguas.

El mot Xúquer (Júcar en castellà) sembla que ve de Sucro, una població ibera que quatre segles abans de Crist es localitzava a la desembocadura d’aquest riu, on ara hi ha Cullera.

Túria també prové del nom d’una urbs ibera coneguda com a Tiris, situada en algun punt a prop de la desembocadura del curs fluvial. Pel que sembla, vindria a significar ‘blanc’, probablement a causa del caolí o argila blanca, molt comú a les muntanyes del voltant i que les pluges arrosseguen fins al riu.

Envoltant el gerro de l’esquerra, hi ha símbols relacionats amb la caça, com el lleó -símbol de poder i de força- o un carcaix amb fletxes. A la dreta, a més del carcaix hi ha un parell de cocodrils que, penso jo, podrien estar relacionats amb la llegenda que ara explicaré.

Palau del Marqués de Dos Aguas. Detall de la portalada on es veu una gerra d'on surt aigua.

El drac enlluernat

A pocs metres del palau trobem l’anomenada església del Patriarca. A l’interior hi ha un cocodril dissecat de prop de tres metres de llargada. Va ser un regal enviat a l’arquebisbe pel virrei del Perú al segle XVII. Abans, que no havia centres comercials, es regalaven coses així.

Temps després, el cocodril seria batejat com a Lepant, en record de la sonada batalla -que no victòria-. Conegut popularment com a ‘Dragó del Patriarca’, el pobre animal va ser protagonista d’una llegenda que més tard immortalitzaria Blasco Ibáñez.

S’explica que era un drac que havia assetjat i atemorit la ciutat de València. Un condemnat a mort s’oferí per matar el drac a canvi d’obtenir la llibertat. Es vestí amb una armadura que cobrí amb una capa. En acostar-se a la bèstia, aquesta s’atansà per cruspir-lo, però ell es tragué la capa i deixà al descobert l’armadura, que havia recobert de molts mirallets -espills en valencià-. El reflex del sol l’enlluernà i l’home va aprofitar per matar-lo.

Palau del Marqués de Dos Aguas. Detall de la portalada on es veu un personatge sota una palmera.

Filigrana simbòlica

Més amunt, a un costat de l’escut familiar, creix una palmera plena de dàtils. Aquesta espècie, introduïda pels àrabs al segle VIII, va tenir una gran difusió en aquests verals i s’ha convertit en un símbol identificatiu.

A la dreta en canvi, hi ha una altra espècie vegetal que no he pogut identificar i que hi ha qui diu que es tracta d’una heura, però que a mi em sembla una figuera. Entre les seves fulles aguaita una serp. Potser tot plegat sigui un símil de la victòria -la palmera- sobre el mal -la serp-.

Per aclarir-ho ens pot ajudar l’apoteòsica escena superior, en què la Verge apareix envoltada de fruites, raigs de llum, núvols i éssers voladors -poc angelicals, tot s’ha de dir- que algú ha dit que es tracta de sirenes alades. Situada damunt una base mòbil, la imatge es podia girar cap al saló principal del palau i el cambril quedava tancat per fora.

Per rematar aquesta filigrana hi ha la figura d’un àngel en una postura impossible, amb una corona de llaurer i una trompeta. És el que es coneix com a Fama, deessa romana responsable d’escampar els fets -i rumors- dels herois, en aquest cas els del senyor marquès.

Palau del Marqués de Dos Aguas. Detall de la portalada barroca on es veuen éssers amb ales i cua de serp.

Els autors

La peculiaritat del conjunt és que pràcticament no hi ha elements ‘arquitectònics’, sinó que tot és una dinàmica conjugació escultòrica que sembla en constant moviment.

Va ser projectat el 1744 pel pintor valencià Hipòlit Rovira, de qui s’ha perdut el gruix de la seva obra. Protegit del II marquès de Dos Aguas, Rovira havia retratat diverses personalitats, com el rei Luís I, així com un bon grapat de sants.

L’execució de l’obra va recaure en Ignacio Vergara Gimeno, escultor valencià responsable de la fundació del que actualment es coneix com a Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

La portalada d’aquest palau és el que tothom considera la seva obra mestra. Però ha deixat un extens repertori de sants i verges a més de l’espectacular carrossa que es pot veure a l’interior de l’edifici.

L’interior

Paga la pena visitar el palau on les estances, pulcrament conservades, conserven el mobiliari original. Per posar un exemple, la ‘sala de porcellana’ conté seients i una taula amb incrustacions ceràmiques. Aquest curiós mobiliari va ser realitzat el segle XIX a Alemanya.

Palau del Marqués de Dos Aguas. Detall de la decoració del reposabraços de ceràmica d'un silló.

El palau del Marqués de Dos Aguas, convertit en museu, també exposa una magnífica col·lecció de ceràmica, en un recorregut que abasta des del segle V aC fins als anys setanta del segle XX.

Palau del Marqués de Dos Aguas. Detall d'un plafó ceràmic amb tres trompetistes vestits d'uniforme.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Poeta Querol, 2. València

Saber més

Articles sobre València i rodalia