El jardí àrab

El jardí àrab

En aquells llunyans temps, quan els àrabs conreaven la terra als afores de València, on ara es troba el barri de Russafa, no s’imaginaven que justament allà, Jaume I operaria el setge que els faria capitular. Això passava al segle XIII.

Russafa, que en àrab vol dir ‘jardí de palmeres‘ va tenir els seus inicis quatre segles abans, quan era el lloc d’esbarjo d’un cabdill musulmà.

El barri va anar creixent i els jardins àrabs es van transformar en un parc públic, que acabaria reconvertit en camps de conreu. Al segle XIV la ciutat s’havia tancat dins una muralla i Russafa havia quedat fóra, tot i que independent.

Fins que al segle XIX, les muralles de la ciutat es van enderrocar i es crearen diversos eixamples que van engolir els nuclis de la perifèria. El que havia estat el centre de la població, es pot reconèixer per uns pocs carrerons que encara perduren i on s’estimbà l’onada expansionista de carrers rectilinis.

Anem a fer un breu tomb per conèixer aquest barri que, malgrat que s’ha posat de moda com a zona d’oci nocturn, cal veure’l de dia i amb uns altres ulls.

Sants i màrtirs.

Tornem al segle XIII amb Jaume I plantant cara als musulmans. En acabar la gesta, la mesquita va desaparèixer sota l’església dedicada a Sant Valer i a Sant Vicent.

Al segle III Valer -o Valeri- era el bisbe de Saragossa i Vicent el seu ajudant -diaca si volem filar prim-. Els romans, que veien perillosa la nova religió, van decretar diverses persecucions contra els cristians i aquest cop li va tocar el torn a la nostra parella.

Diuen els relats que els van dur a València per ser jutjats i que, dels nervis, el bisbe es va quedar sense paraules. En canvi Vicent va xerrar pels dos i els va dir de tot i més. En Valer va ser alliberat i Vicent, després d’un seguit de turments, el van rostir a la graella i aquí s’acaba la història.

Explica la llegenda, que Jaume I va fer construir el temple on hi havia una casa on el bisbe Valer va passar uns dies després de ser alliberat.

El primer temple va quedar destruït el segle XV, a causa d’un incendi. L’edifici es va refer novament, però es va haver d’enderrocar dos-cents anys després per tal de fer-ne un de més gran, en estil barroc. El que ara veiem és la reconstrucció duta a terme després de les destrosses de la guerra civil.

Barroc il·luminat.

Barroquisme bancari.

Anem fins a la plaça del Doctor Landete, a pocs metres de l’església. Bernardino Landete va ser un metge nascut a València el 1879, considerat el pioner de l’estomatologia en aquest país, així com el creador de la cirurgia oral. La seva ideologia republicana acabaria passant-li factura durant la dictadura.

Fent cantonada amb la plaça, s’aixeca la sucursal tercera de l’antiga Caixa d’Estalvis de València. Encara que per la seva aparença barroca sembli més antic, va ser projectat el 1951 per Antonio Gómez Davó. 

Malgrat que aquest arquitecte valencià va començar els anys vint del segle passat realitzant alguna obra prou moderna pel seu temps, després va deixar una bona estesa d’edificis d’estil neobarroc, com les altres sucursals bancàries que va projectar entre els anys trenta i cinquanta del segle passat. 

La cúpula bancària.

Vendre sota cobert.

Seguim pel carrer del Consolat del Mar, organisme que en temps de la Corona d’Aragó tractava qüestions marítimes i comercials.

Aviat trobem el Mercat de Russafa, edifici que desentona que no vegis dins l’entramat urbà, però que s’ha convertit en tota una icona d’aquest barri.

Va ser projectat el 1954 per Julio Bellot Senet, on antigament hi havia uns coberts que aixoplugaven les parades. Considerat com un exemple del brutalisme, ens l’hem d’imaginar gris, sense l’acolorit maquillatge que llueix actualment i que ha contribuït a posar-lo de moda.

Resulta sospitosament estrany no haver trobat cap referència bibliogràfica d’aquest arquitecte ni de cap altre edifici atribuït a ell. En canvi, sí que existeix abundant informació de Javier Goerlich, que en aquell moment era l’arquitecte municipal i qui també va col·laborar en el projecte del mercat.

Acolorint el gris.

Va de nens.

Entrem un moment al carrer del Mestre Aguilar, amb una trista història al darrere. Francisco Javier Aguilar era docent de l’escola inaugurada en aquest barri a principis del 1863. Aviat va denunciar unes preocupants esquerdes a l’edifici, però com sol passar, ningú li va fer cas.

Només cinc mesos després de ser inaugurat, Aguilar va comprovar que l’estructura cedia i va procedir a evacuar els 110 nens que estaven amb ell. La majoria es van salvar, però 10 infants van morir en esfondrar-se l’edifici. El mestre, en intentar salvar els que quedaven, també va morir.

A pocs metres de la cantonada ens aturem davant d’un edifici amb una peculiar entrada. El que més destaca és un infant obert de cames, ensenyant el que té als vianants. Uns dracs semblen voler atacar tan poc respectuós personatge, mentre un angelet es mira una agressiva serp que s’enfila i un altre personatge grotesc gira el cap per no veure la turmentada escena.

A una banda i a l’altra hi ha sengles caps d’homes. A la porta, dos medallons mostren el cap d’un home i una dona d’alguna època passada.

Com que no he trobat cap informació d’aquest destacat habitatge, exposaré la meva hipòtesi. Penso -insisteixo que és una opinió molt personal- que pot tractar-se d’una al·legoria a Venus -deessa de l’amor- i Mart -déu de la guerra-, representats en els medallons de la porta. L’infant obert de cames seria Cúpid, el fill d’aquesta relació adúltera.

Els caps esculpits a la llinda podrien ser Vulcà -déu del foc casat amb Venus- i Apol·lo, el déu que li va xerrar la infidelitat al marit. Com veus, la premsa groga ja existia en temps de grecs i romans.

Tal com va venir al món.

Els feliços vint.

Continuem pel carrer del Literat Azorín. Nascut a Monòver, a uns quaranta quilòmetres d’Alacant, José Augusto Trinidad Martínez Ruíz, més conegut pel pseudònim Azorín, va escriure sempre en castellà, menystenint la llengua d’on va néixer.

En aquest carrer cal parar atenció a edificis que s’han salvat de l’especulació i que tenen un cert interès, com per exemple els dels números 12 i 14, un bon exemple d’art-déco.

A partir del 1925 aquest peculiar moviment artístic va deixar a València una empremta que encara ara, causa admiració. Potser el principal motiu va ser la bonança econòmica que va gaudir el país durant el període d’entreguerres.

En arquitectura, aquest estil que no tenia cap inconvenient a barrejar elements de diverses cultures, va arribar a cinemes, teatres, universitats, edificis d’oficines, habitatges particulars i fins i tot refugis antiaeris.

A diferència de ciutats com Nova York o Miami, on l’art-déco es va associar amb gratacels, velocitat i modernitat, a València sovint es va limitar a formes geomètriques que fessin patxoca i fossin fàcils de produir. Els clients quedaven encantats amb un art modern i alhora econòmic, com un prêt-à-porter.

Carrer Literato Azorin, 14. València.

L’antic torna a estar de moda.

Tombem pel carrer de Cuba. Aquest barri conserva tot un seguit de carrers amb noms de regust d’Ultramar. Puerto Rico, Filipines, Buenos Aires o Cuba, són el record de quan molts s’enriquiren amb el comerç marítim.

Construïts o sobre aixecats durant els anys vint i trenta del segle passat, els habitatges d’aquests carrers confereixen un peculiar caràcter a aquest barri. Tot i que ja feia temps que havia passat de moda, els arquitectes es van decantar per la decoració historicista, és a dir, inspirada en cultures pretèrites.

Fixa’t amb les forges dels balcons, els relleus de les llindes de les finestres o les decoracions dels portals.

Les senzilles, però pulcres construccions de quatre o cinc plantes, de vegades amaguen veritables joies al seu interior, com les estances, enrajolades amb paviments hidràulics de diversos motius.

Molts d’aquests edificis estan sent restaurats i el barri s’està recuperant d’anys de deixadesa. Només els queda eliminar els manats de cables que no respecten el patrimoni.

Catifes de ciment.

Una època, molts estils.

Girem a la dreta pel carrer de Puerto Rico per veure una altra mostra d’art-déco. A més dels interessants balcons, hi ha dos relleus, cadascun representant una noia amb uns peus minúsculs i amb els pits a la fresca, que duu dues gerres amb flors.

Damunt d’un parell de pedestals hi ha uns medallons, un dels quals representa una posta de sol al mar. Probablement només es tracta d’elements decoratius sense més transcendència, però també és possible que tingui un simbolisme, tot i que resulta difícil esbrinar-lo actualment.

Carrer Puerto Rico, 21. València.

Al final d’aquesta via, fent cantonada amb el carrer de Cadis, trobem un edifici pintat d’un blau intens, probablement d’estil modernista. A principis de segle hi havia diversos estils que coexistien, però que s’odiaven entre ells: modernisme -que ja s’estava morint-, art-déco, eclecticisme -una barreja d’estils clàssics- i el racionalisme de formes pures. I en aquest barri ja veus que els trobem tots ben agermanats.

Decoracions anònimes.

Exotisme desbordant.

Pujant pel carrer de Castelló trobem un dels exemples més espectaculars d’art-déco. Es tracta la Casa Jueva, construïda el 1930.

En una lliure inspiració en l’arquitectura de diversos països i èpoques, l’arquitecte valencià Juan Francisco Guardiola fa un bon poti-poti d’estil oriental, àrab, egipci, hindú i hebreu. Embolica que fa fort!

L’estrella de David que apareix a la porta és la que motivà el nom popular de Casa Jueva. També perquè el seu propietari era d’origen jueu i -diuen- mantenia secretament reunions amb membres de la comunitat jueva en aquest edifici.

Nascut a Sueca el 1985, Guardiola va estudiar arquitectura a Barcelona on aconseguí el premi al seu projecte per a l’estació de plaça de Catalunya. També és seva la Casa Ferran Guardiola de Barcelona, al carrer Muntaner amb Consell de Cent.

L’arribada del tren.

A l’extrem d’aquest carrer tens la plaça de bous, edifici neoclàssic de finals del segle XIX i l’Estació del Nord, espectacular edifici modernista, que a principis del segle XX va revitalitzar aquest barri.

En realitat, el tren va arribar a València a mitjans del segle XIX. Però cinquanta anys més tard, les instal·lacions de la primera estació, situada a l’actual plaça de l’Ajuntament, havien quedat obsoletes.

Amb l’enderroc de les muralles medievals, la ciutat va expandir-se i va tenir espai per a una estació adequada als nous temps.

Del projecte s’encarregà al valencià Demetrio Ribes, que es va passar pràcticament tota la seva vida professional com a arquitecte de la ‘Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España’. D’entre tots els edificis ferroviaris, garatges i magatzems, l’Estació del Nord de València és la que el va fer famós.

València, Estació del Nord, mosaic
Camins de ferro.

També va ser el responsable de la remodelació de l’estació del Nord de Barcelona.

Tant la façana com l’interior de l’edifici principal, estan recoberts de mosaics, plens de detalls que fan referència a motius regionals, com escuts, vestits típics i, molt especialment, a l’horta valenciana.

D’entre tots, destaquen els de l’antiga cafeteria, completament recoberta de ceràmica amb paisatges, escenes bucòliques i sanefes decoratives, que cal veure amb deteniment.

Els plafons més grans estan signats per Gregorio Muñoz Dueñas, decorador i il·lustrador malagueny, molt influenciat pel modernisme.

València, Estació del Nord, mosaic
El paradís valencià.

Naturalment, Russafa té més a veure. Cal deixar-se portar pels carrers i observar cada detall.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més:

Altres articles sobre València: