Fins que a finals del segle XIX va passar a produir-se industrialment, el taulell, manisa, rajola vidriada o rajola de València era una peça poc valorada. No entraré a intentar trobar les diferències entre els tipus de rajola.
No obstant això, aquí només vull deixar constància de la gran diversitat d’aquest material que actualment pots trobar a València, on des del segle XIV, poblacions com Manises, Paterna, Onda o Alcora han destacat per la gran quantitat i qualitat de ceràmica que coneixem amb el genèric de rajola de València. L’objectiu principal d’aquest senzill itinerari pel centre històric de la ciutat, és fixar-nos en detalls que sovint passen desapercebuts.
El sant cabellut
Potser perquè eren devots de sant Onofre, perquè hi vivia un esparter o perquè algú de la família duia aquest nom, el cas és que al carrer de Salvador Giner trobem un habitatge amb un plafó del segle XIX dedicat a aquest sant.
L’home, que segons ens expliquen va viure setanta anys en una cova al desert, lluïa llargs cabells i es tapava l’entrecuix amb fulles. Algunes versions asseguren que era el fill d’un rei persa que ho deixà tot per dedicar-se a l’oració. D’aquí la corona que apareix al plafó. Altres fonts diuen que era una noia que demanà Déu que la transformés en home per evitar perdre la virginitat.
Amb les Croades, el culte a Onofre es va estendre per occident. En concret, va ser molt popular a l’època medieval i se li dedicaren algunes ermites, com la de Quart de Poblet. Com si es tractés d’un sarcasme, es convertí en patró dels teixidors, dels esparters i més tard, dels perruquers.
Les rajoles de la part inferior representen diversos símbols dels esparters: un manat d’espart, una agulla, una espardenya i un punxó.
Art al claustre
El 1281, amb la mort de Jaume I, els carmelites van obtenir nombroses donacions i s’establiren a València. El monestir va donar nom al barri del Carme on es troba. Els monjos van haver de marxar sis segles més tard amb la desamortització i l’indret va quedar deshabitat.
A mitjans del segle XIX l’edifici es va tornar a obrir com a museu per tal de preservar les obres d’art d’altres esglésies i monestirs. Amb el temps, esdevindria el Museu de Belles Arts de la ciutat.
A causa de les destrosses durant la guerra civil els fons es van traslladar a un altre lloc i l’edifici restà novament abandonat. Actualment, totalment restaurat, s’ha convertit en la seu de diverses institucions artístiques. Imprescindible visitar el claustre gòtic i el renaixentista, on trobem restes de ceràmica, probablement d’alguna reforma barroca del segle XVII.
La riuà
Era diumenge i feia bon dia a València, tot i que a altres punts de l’interior estava plovent feia hores. A les onze de la nit van saltar les alarmes a la ciutat. El Túria venia amb ganes i calia estar preparats per la catàstrofe, que va arribar i va deixar 81 morts i moltes destrosses.
Altrament, aquesta no ha estat l’única riada a València. Des del segle XIV s’han comptabilitzat 24 més. Però aquesta va ser la que va determinar que, per tal d’evitar nous episodis, la llera del Túria es modifiqués i es convertís en un immens parc. Com a testimoni, tenim una petita rajola al carrer Museu que ens indica l’alçada de l’aigua aquella fatídica nit del 14 d’octubre de 1957.
Districtes urbans
A continuació situa’t a la cantonada del carrer Serrans amb el carrer Concòrdia, on hi ha la torre de Sant Bartomeu. És un campanar del segle XVII que va sobreviure a la guerra civil -l’església no va tenir tanta sort- i que ara el trobem annexionat a un edifici que desentona que no vegis. Para atenció a una rajola que indica que aquella és la ‘Manzana 373‘. Com aquesta en veurem moltes més escampades pels antics carrers de la ciutat.
El 1769 València es va dividir en quatre quarters -districtes, per entendre’ns-, cada un governat per un alcalde. Cada quarter es dividí en vuit barris i aquests en illes –manzanas– convenientment indicades en rajoles com aquesta. Tanmateix, aquestes complexes divisions administratives no sempre van resultar del gust dels ciutadans, que preferien documentar un domicili segons el nom del carrer i de la parròquia.
La plaça del poder
A la plaça de Manises confluïen dues importants vies des de les principals entrades de la ciutat murallada: la de Serrans i la de Quart. Per tant, era un centre neuràlgic des dels temps dels romans. Al seu voltant i rodalia s’establiren els poders polítics i religiosos.
L’edifici més destacable és el palau de la Generalitat, començat el segle XV i acabat cinc segles després. També hi ha altres palaus, com el dels marquesos de la Scala, que van ser senyors de Manises, que dóna nom a la plaça.
L’origen de Manises es remunta a l’època dels romans, però la població ha fet història des que al segle XIV es va fer un important lloc en l’activitat ceramista. El plafó de rajoles -o taulells com en diuen aquí- que decora el nom de la plaça està realitzat precisament per un artesà de Manises que actualment segueix amb la tradició ceramista.
Vendre millor
A final del segle XIX, la gent -de casa bona- es consciencià de què la netedat tenia els seus avantatges: emmalaltien menys, trigaven més a morir, … Ja saps, coses d’aquestes.
Les mesures higienistes van arribar també als mercats. Calia que fossin grans per satisfer la demanda dels nou-rics, amb teulada per a no mullar-se i ben ventilats a fi d’evitar les males olors. Així doncs, a la plaça que ja s’utilitzava per a vendre queviures, el 1914 es va construir el descomunal Mercat Central.
Pel que fa al projecte, que es va allargar prop de deu anys, es deu a dos arquitectes barcelonins que havien estat deixebles de Doménech i Montaner: Francesc Guàrdia i Alexandre Soler. L’execució, tanmateix, va recaure en Enric Viedma, arquitecte valencià, que va deixar interessants construccions a la seva ciutat.
Som en plena industrialització i això es nota amb l’ús del ferro. Però també destaca l’extraordinària decoració ceràmica, la rajola de València, a la qual el modernisme va saber donar un merescut protagonisme.
Modernisme propi
Allà pel segle XIV, Jerónimo Vich era un diplomàtic nascut a València, que va servir a la cort de Joan II d’Aragó. De fet, tots els membres de la família van exercir càrrecs governamentals i militars.
L’home era prou il·lustrat i després de tornar d’una llarga estada a Roma, es va fer construir un deliciós palauet renaixentista que l’especulació del segle XX no va saber valorar i el feu desaparèixer. Només va quedar el nom del carrer que recorda aquest fet.
Cinc segles després, fent cantonada a l’altre extrem del carrer, es va aixecar l’edifici Aznar, tot i que desconec la raó d’aquest cognom. Era el 1905 i el modernisme triomfava. Només cal veure els mosaics que decoren els balcons.
Va ser projectat per Manuel García Sierra, mestre d’obres que va deixar un grapat d’edificis singulars en aquesta ciutat. L’estil modernista va tenir en aquests verals una personalitat pròpia. Inspirant-se en el corrent vienès conegut com a secessionisme, va estar fortament lligat al desenvolupament industrial d’aquesta Comunitat.
El carrer de la història
Fa disset segles que el carrer de Sant Vicent Màrtir ha vist passar tota la història d’aquesta ciutat. Per aquest vial ja circulaven els romans, quan formava part de la Via Augusta. Fins no fa tant, amb els prop de quatre quilòmetres que té, va ostentar la titularitat de carrer més llarg de l’estat. Li deu el nom a Vicenç d’Osca, qui al segle IV fou capturat i portat aquí on va ser torturat per parlar massa. Eren aquells uns temps on, com ara, hi havia poca llibertat d’expressió.
Nou segles després, Jaume I hi va fer construir un santuari damunt la roca on suposadament va ser martiritzat el pobre home. D’aquí es batejà el barri com La Roqueta. Aquest entramat de carrers forma part del districte d’Extramurs, obert a finals del segle XIX després d’enderrocar la muralla medieval.
Finalment, com va ser habitual en aquest país, l’acarnissada especulació de mitjans del segle XX va motivar la desaparició de nombrosos habitatges i en el seu lloc s’aixecaren impersonals blocs sense gens d’interès. No obstant això, com que parlem de rajoles, destacaré el del número 106, probablement construït als anys 60 o 70, amb una interessant i atípica façana totalment enrajolada, que recorda l’estil conegut com a casticisme valencià.
Però encara hi ha més rajola de València per descobrir. Ho pots comprovar en el següent article.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Rajola de València: wikiwand.com
- Sant Onofre: bibiloni.cat
- Panells ceràmics de València: elblogdelgerundio.wordpress.com
- La riada del 57: valenciabonita.es
- Centre del Carme: consorcimuseus.gva.es – wikiwand.com
- Torre de San Bartolomé: valenciabonita.es
- Distritos urbanos en la Valencia moderna, per E. Salvador
- Plaça de Manises: wikiwand.com
- Manises: manises.es
- El modernisme vienès a València: actualitatvalenciana.com
- Edifici Aznar: arquitectosdevalencia.es
- Ambaixador Vich: valenciaactua.es
- Mercat Central: mercadocentralvalencia.es – jdiezarnal.com
- Carrer Sant Vicent Màrtir: valenciasecreta.com – calleshistoricasdevalencia.blogspot.com
- Barri La Roqueta: wikiwand.com – calles.valenciaactua.es
- Districte Extramurs: wikiwand.com – calles.valenciaactua.es
- Vicenç d’Osca: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: