L’existència de la ciutat de Cambrils (Baix Camp) es remunta a l’època de la sopa d’all, així que aquesta vila té història per estona. Aquest és un breu itinerari per conèixer el nucli antic, sovint ignorat pel turisme a qui generalment només li interessa la platja i els restaurants.
Pel topònim millor no preguntis perquè les persones enteses no es posen d’acord, així que ho deixem estar. El cas és que, tot i haver-hi troballes d’època prehistòrica i del pas dels ibers i dels romans, la primera dada documentada té lloc el 1152, quan el comte de Barcelona va lliurar la meitat de la vila a un senyor feudal. Tres segles més tard, després de diversos fets històrics, es construïren les muralles. És precisament aquí on comencem aquest itinerari per la ciutat de Cambrils.
Crueltat bèl·lica
De l’antiga defensa medieval encara pots veure algun tram que va sobreviure a diverses guerres i a l’especulació. Un d’aquests enfrontaments, tristament recordat per una enorme falç, va tenir lloc el 1640 durant la Guerra dels Segadors. L’exèrcit de Felip IV va assetjar Cambrils, que va ser defensada per la resistència sense gaire èxit.
Quan els vençuts van sortir desarmats, tingué lloc una espantosa matança que deixà una estesa de prop de set-cents morts. La resta serien empresonats o enviats a galeres. L’endemà aparegueren penjades totes les autoritats i persones de renom, s’enderrocà part de la muralla i se saquejà la vila. L’escultura és obra d’Enric Pladevall Vila, escultor nascut a Vic el 1951 que té obra present a nombrosos indrets especialment de la geografia catalana, com per exemple l’Arbre de la Vida al CosmoCaixa de Barcelona.
Fer el calvari
Tot i que és temptador entrar pel portal del carrer Major, fes-ho pel carrer de les Creus, que al llarg dels segles ha canviat de nom quatre vegades. Si t’hi fixes, al número 42 hi ha una creu pintada a la paret. És una de les dues que han sobreviscut i que marcaven les estacions del viacrucis, una tradició que se celebrava per Setmana Santa.
Seguidament, entra pel carrer del Forn on probablement al segle XVIII hi havia el forn de pa i gira pel carrer Major. Al número 22 destaca un gran edifici, conegut popularment com ‘la casa gran‘ amb la data 1885, any recordat per la sisena epidèmia de còlera en tres segles. Si la porta és oberta, aprofita per donar una ullada al vestíbul, on encara sobreviu un vitrall d’aire colonial. Tampoc deixis d’observar l’interessant habitatge del costat, amb unes peculiars decoracions fetes en ceràmica.
Sense sortida
A continuació, entra al carrer del Soldat. Diuen que deu el nom a un -mal- record de quan al segle XIX els vilatans estaven obligats a donar sostre i manutenció a la tropa que passava per allà. Al fons hi ha el que sembla una capella, inexplicablement ignorada pels mitjans. Hi ha qui li dona erròniament el nom de capella de Sant Antoni de Pàdua, pensant que el plafó ceràmic que hi ha al costat correspon a aquest sant. En tot cas, hauria de ser de Sant Josep, que és realment el personatge reproduït.
Tanmateix, aquest edifici és molt més recent del que aparenta i probablement no és cap capella. He llegit que el constructor va ser Francisco Curt Martínez, representant del grup constructor RUMASA a Cambrils. També va ser protagonista durant els anys seixanta del segle XX de la conversió de la zona verge costera en un eixam urbanístic irrecuperable.
En realitat, el carrer del Soldat continuava més enllà, però ves a saber com i de quina manera, el senyor Curt aconseguí tancar aquest espai, que actualment no té sortida. Igualment, l’escut de la façana sembla que és un element reaprofitat no se sap d’on.
Carrer florit
Davant mateix s’obre el carrer Lloberas, una entranyable travessia on el veïnat posa el bo i millor per mantenir-lo com si es tractés d’un jardí. Aquí hi ha l’habitatge més antic de la ciutat, datat del 1582. Mentre gaudeixes d’aquest tranquil carreró, arribaràs novament al carrer de les Creus i seguidament, a l’església.
Relíquies miraculoses
Allà cap al segle XVII, quan el gòtic havia deixat d’interessar a la resta del món perquè era considerat un art groller, a Catalunya seguíem com si res aixecant esglésies amb arcs apuntats, portalades amb capitells i pinacles sense cap altra funció que caure durant una tempesta o bé pel vandalisme bèl·lic.
A l’interior es veneren les relíquies de sant Plàcid, millor dit el que queda d’elles, portades des de Roma al segle XVIII gràcies a la intervenció d’un bisbe cambrilenc. Segons la tradició, aquestes restes van ser molt eficients durant diversos episodis d’epidèmies i pedregades. Nascut al segle VI, Plàcid de Subiaco era fill de casa bona i se sap que va ser carn i ungla amb Benet de Núrsia. D’ell només circulen llegendes i miracles poc creïbles, sovint confoses amb les d’un altre Plàcid de Sicília.
L’exili del cardenal
Davant l’església s’alça un monument a Francesc d’Assís Vidal i Barraquer qui, nascut a la ciutat de Cambrils el 1868, esdevingué bisbe de Solsona i arquebisbe i cardenal de Tarragona.
Apressat durant la Guerra Civil, fou alliberat i hagué de marxar a l’estranger. Com que no donà suport al general Franco, hagué de restar a l’exili fins a la mort. Les seves despulles no van tornar fins a la instauració de la democràcia. L’escultura és obra del reusenc Ramon Ferran i Pagès autor de nombrosos monuments a Catalunya així com de la realització dels gegants de Reus.
El rovell de l’ou
Des d’aquí fem una petita volta per arribar al carreró de la Capitulació, un altre record lamentable de què he comentat al principi, quan el 1640 Cambrils va rendir-se davant les tropes castellanes.
A prop d’aquí tens un altre breu passatge amb la mateixa temàtica: carrer dels Immolats del Setge. Ara creua la plaça de la Vila de la qual ningú en parla i que més aviat és com un carrer eixamplat que encara conserva algunes interessants porxades. En un dels habitatges hi ha una placa, on suposadament va néixer el Doctor Gimbernat, de qui parlo al següent article.
Serveis turístics
Continua baixant fins al carrer Hospital on al número disset encara sobreviu el monograma IHS i la data 1607. És tot el que queda de l’antic hospital de la vila que va acabar donant nom al carrer. Temps enrere, aquest carrer havia estat la via d’entrada al nucli antic i un tram de famosa N-340. És aquí on encara perdura el rètol de l’antiga Fonda Parreu.
Els anys cinquanta del segle XX la població cambrilenca va haver d’adaptar-se com va poder als turistes, propis i forans, que visitaven el municipi. Aquest va ser un dels primers establiments creats, al mateix temps que sorgien restaurants i càmpings. De moment ho deixem aquí. Però no et perdis el següent article, on seguirem descobrint més històries interessants de la ciutat de Cambrils.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Batalla de Cambrils: revistacambrils.cat
- Restauració de la muralla: cambrils.cat
- La muralla: endrets.cat
- Escultura Falç: vilaweb.cat
- Carrer de les Creus: Cambrils en imatges
- Epidèmia de còlera: Cambrils en imatges
- Capella del carrer Soldat: Cambrils en imatges
- Carrer Lloberas: Cambrils en imatges
- Carrers de Cambrils: cambrils.cat
- Allotjaments turístics: revistacambrils.cat
- Església de Santa Maria: invarquit.cultura.gencat.cat – campaners.com
- Relíquia de Sant Plàcid: revistacambrils.cat – revistacambrils.cat
- Plàcid de Subiaco: wikipedia.org
- Vidal i Barraquer: sapiens.cat
- Monument a Vidal i Barraquer: cambrils.cat
- Ramon Ferran: wikipedia.org
- Carrer Hospital: Cambrils en imatges
Què veure a prop
- Itinerari per Cambrils (2) (properament)
- Monument al Dr. Gimbernat
- Salou
- Castell de Vila-seca
- Prioral de Sant Pere de Reus
- Riudecanyes
- Porrera
Et felicito per aquesta mirada diferent a Cambrils. A vegades oblidem que un poble és molt més que el seu atractiu turistic.
Moltes gràcies! És cert que sovint, de tant veure un indret, aquest es torna invisible. Per això m’agrada fixar-me en allò que és menys obvi ja que sempre trobo històries memorables.