Aquarel·la del castell de Vila-seca, al Tarragonès.

Llinatge diví

El castell de Vila-seca (Tarragonès).

En un temps molt i molt llunyà, és a dir al segle XII, el primer senyor feudal de Vila-seca va fer construir un castell.

Es deia Ramon d’Olzina i aquesta fortificació, com moltes altres dels voltants, tenia com a objectiu vigilar, defensar i repoblar el territori que feia de frontera amb els musulmans.

Van passar els segles i l’edifici va tenir diversos propietaris que el van anar transformant segons el seu gust i les necessitats.

Aquarel·la del castell de Vila-seca, al Tarragonès.
Els jardins del comte.

De fortalesa a palau

Així doncs, el fantasiós castell de Vila-seca que ara podem veure en estil neomedieval, res té a veure amb aquell primer més prosaic i probablement poc confortable.

Menys encara quan el 2005 l’Ajuntament de la població va adquirir i restaurar l’immoble. La restauració ha estat molt curosa en alguns aspectes i francament desencertada en altres -opinió meva molt personal-, com l’eliminació de la capella per col·locar un ascensor.

Segons he pogut saber de l’anterior propietari, tampoc es van respectar els dormitoris i alguna altra estança, espais que actualment serveixen per a fer-hi exposicions. Per jutjar-ho millor, caldria haver vist primer l’estat d’aquests interiors. Però aquest no és l’objectiu d’aquest article.

Diversos tipus de rajola de mostra hidràulica utilitzats als paviments del castell.
Rajoles de mostra modernistes.

Un propietari amb pedigrí

El 1899, la vídua Josefa de Torrents adquiria la propietat i la cedia al seu fill Isidre. Probablement, si no vius al Camp de Tarragona, mai hauràs sentit parlar d’Isidre de Sicart i Torrents. A part que va ser el primer comte de Sicart, poca cosa més he trobat d’aquest personatge.

Doncs bé, l’Isidre va encarregar el projecte de remodelació del castell a Enric Fatjó i Torras. Nascut a Sabadell el 1862, Fatjó va ser arquitecte municipal de Badalona i La Garriga, poc conegut actualment i de qui tampoc és que hagi trobat prou informació.

D’entre la seva interessant obra modernista, tant religiosa com civil, potser a Barcelona hauràs passat pel davant de la casa Dolors Alesan al passeig de Sant Joan o de la Casa de la Misericòrdia o bé hauràs vist l’original façana de Can Framis al Masnou.

Capitell a l'entrada del castell de Vila-seca, amb el cap d'un gall.
El gall enfadat.

Fantasia medieval

Seguint els corrents neomedievalistes del moment, Fatjó va transformar l’edifici en un palau de fantasia amb torres, garites i finestres gòtiques.

Una llàstima que ningú parla de l’interessant i ben executat repertori escultòric dels capitells i les mènsules. Per exemple, a la porta principal veiem un gos i un gall. I a la finestra principal observem diversos músics i dansaires entre altres personatges. Segurament tot això amaga un simbolisme que, o s’ha perdut o no l’he sabut trobar.

Repertori de figures neomedievals esculpides a les finestres del castell de Vila-seca.
Històries perdudes.

També és destacable l’escultura de Sant Isidre, en honor al propietari. Als peus del sant veiem uns bous que treballen el camp. Conegut amb el sobrenom de Llaurador o també com a “faenafuig” pels valencians, Isidre Merlo Quintana era un camperol que visqué a Madrid cap al segle XI.

Una de les llegendes explica que mentre ell feia oració, cosa que passava molt sovint, els àngels li llauraven la terra. Al segle XVII s’imposà el seu culte com a patró de la pagesia, enfosquint altres que hi havia abans que ell com Abdó i Senen a les terres de Llevant i Galderic a Catalunya.

Mènsula amb el cap d'uns bous, als peus de l'escultura de Sant Isidre.
Bous agricultors.

Heràldica familiar

Així mateix, col·locats en diversos indrets dins i fóra de l’edifici, hi ha tot d’escuts heràldics en relleu. Corresponen als cognoms de la primera família Sicart que va habitar el castell de Vila-seca.

Tots ells es troben reunits en un únic blasó situat tant a la finestra, com en dues llars de foc. Malgrat la minsa informació, he pogut identificar-ne algun.

No sóc cap entès ni aficionat a l’heràldica ni a la genealogia, però en aquesta ocasió m’he submergit en aquest complicat món, perquè m’ha atret veure un escut tan atapeït.

Escut heràldic del llinatge dels Sicart, propietaris del castell de Vila-seca.
Propietaris nobles.

Sicart

Damunt d’un monticle hi ha un pou amb un colom bevent. En aquest cas ignoro el motiu d’aquesta imatge heràldica. Els Sicart provenen de Perpinyà i una branca s’establí a Barcelona.

Pel que sembla, en algun moment del segle XIV van participar en alguna campanya contra els turcs i també van tenir algun protagonisme durant els fets de 1714 a Barcelona i Berga, però no he trobat prou documentació al respecte.

Durant més d’un segle, la descendència de l’Isidre va tenir cura de la propietat, fins que a la mort del darrer propietari, els fills -no tots- van decidir vendre’l a l’Ajuntament. I és que el manteniment d’un lloc així requereix una important inversió.

Torrens

Correspon al primer cognom de la mare de comte, Josefa Torrens e Higuero. L’escut d’aquest cognom hauria de ser una morera carregada de fruits vermells, però em perdonaràs si no trobo la correspondència.

Fris de rajola hidràulica amb motius d'aus al castell de Vila-seca.
Aus entortolligades.

Higuero

És el segon cognom matern i està format per cinc fulles de figuera i el lema -atenció- “Por Dios y por la Patria“. Al segle XVII un tal Martín Higuero de Arévalo nascut en un poble de Ciudad Real, va demostrar que el seu llinatge era pur i així va poder exercir com a inquisidor de Toledo. Aquí queda.

Soler

És el segon cognom del pare del nostre comte, en Juan Isidoro de Sicart i Soler. Una de les diverses versions de l’escut nobiliari és precisament la que trobem aquí: un sol daurat damunt un fons blau -atzur pels entesos-.

Vitrall amb l'escut de la família Soler al menjador.
El sol dels Soler.

I ara ho embolicarem una mica més amb els avis. Com que el segon cognom de l’avi patern era també Sicart, no cal seguir per aquí. I el de l’àvia paterna no el conec.

Papiol

Era el segon cognom del pare de Josefa Torrens, representat per una faixa verda -de sinople-. Ens remet al segle XII, quan Galseran de Papiol que estava a les ordres de Pere I, va prendre part en la conquesta d’Úbeda.

Canalias

Segon cognom de la mare de Josefa Torrens. Aquest llinatge va passar de Navarra a l’Aragó i d’aquí es van estendre per Catalunya i Llevant. Es compon d’una creu i tres petxines -veneres-, però ignoro la raó.

Vilar

El I comte de Sicart estava casat amb Dominga Vilar Juera. En general, els escuts del cognom Vilar contenen un castell o una vila emmurallada. Però el que apareix aquí presenta una part derruïda. Un misteri. Tampoc he desentrellat l’escut de Juera.

Quan als pares i avis de la muller, no he trobat res de res, així que ho deixo aquí.

Títol pontifici

Si t’hi fixes, a la part central apareix l’escut papal amb la mitra i les claus de Sant Pere. Aquest detall fa esment al títol nobiliari que el papa Pius IX va concedir a Isidre Sicart i Torrens el 1875.

Però, com? Un papa pot concedir títols nobiliaris. I tant que sí! Per entendre-ho cal que ens remuntem al 1746, quan Benet XIV va institucionalitzar una noblesa pontifícia amb una llista molt reduïda de famílies.

La magnífica làmpada de ferro forjat i vidre del menjador.
Llum al menjador.

Requisits nobiliaris

Els títols no es podien concedir a qualsevol mort de gana. La llista incloïa persones romanes, moooolt catòliques i amb un alt nivell adquisitiu -és a dir, riques fins a dir prou-, que havien ocupat càrrecs importants i podien demostrar que el seu llinatge era noble com a mínim fins dos-cents anys enrere.

De totes maneres, aquests requisits podien canviar si es considerava oportú, motiu pel qual els papes també van fer nomenaments a persones d’altres països, que sovint correspon amb una classe burgesa emergent com industrials i banquers. L’ennobliment els valgué en alguns casos per accedir a càrrecs polítics.

Després de certes tensions i estira-i-arronsa amb el Vaticà, el 1947 el Regne d’Itàlia va reconèixer definitivament la validesa d’aquests títols.

La majoria de títols pontificis s’extingeixen amb la mort del beneficiari. Però alguns, com el del comtat de Sicart, són hereditaris.

Tot i això, en aquest país es considera que és un títol estranger i cal una autorització del Ministeri de Justícia per poder utilitzar-los. De fet, Sicart no va rebre l’autorització fins al 1931.

Escut de pedra damunt d'una de les finestres neomedievals.
Heràldica neomedieval.

Un apunt final

A part del castell de Vila-seca, l’Isidre Sicart tenia una altra propietat a Barcelona. A la plaça de Catalunya, cantonada amb el carrer Fontanella havia adquirit un solar.

El 1867 Pau Martorell va projectar la residència de la família Sicart, que el 1907 seria reformada per Enric Fatjó i Torras atorgant-li un aire de castell medieval.

Tristament, el 1987 aquest i tots els edificis adjacents desapareixerien amb la desastrosa invasió dels magatzems El Corte Inglés.

Després de queixes i protestes, només es va aconseguir refer -de manera molt matussera- el deliciós mirador de l’habitatge, totalment desubicat entre tant de ciment.

Agraïments

Moltes gràcies a Imma C. per la seva col·laboració com a mitjancera -evito el cognom per preservar la intimitat-. Em sento especialment agraït a G. de Sicart per l’amabilitat que ha tingut revisant l’esborrany d’aquest article i explicant fets que, seguint el seu desig, no reprodueixo aquí.

Bigues i sostre d'una estança del castell de Vila-seca decorats amb motius vegetals i geomètrics.
Sostres vegetals.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer del Castell, 38. Vila-seca

Saber més

Què veure a prop

Altres castells de fantasia