Aquarel·la amb una panoràmica del passeig de Jaume I de Salou.

Port de conquestes

Quatre pinzellades per conèixer millor la vila de Salou.

Més de dos mil cinc-cents anys abans que exèrcits de turistes envaïssin les platges tarragonines, un poeta llatí va dedicar una obra a un amic. 

Rufus Fest Aviè, que així es deia el poeta del segle IV a.n.e, havia escrit en vers, que ja té mèrit, una descripció de la Hispània preromana. És la informació geogràfica més antiga que es conserva de la península.

En aquesta obra, coneguda com a Ora Maritima, mencionava un enclavament a la costa de Tarragona anomenat Salauris. Les persones enteses han arribat a la conclusió que aquesta mítica ciutat correspon a l’actual Salou.

L’indret ja era apreciat des dels temps dels ibers pel seu excepcional port natural, que els romans i la Corona d’Aragó explotarien fins a límits insospitats.

Gelosia de fusta en una finestra, amb un vaixell calat.
Solcant la finestra.

Conquerint illes

Nascut a Montpeller el 1208, Jaume I, concebut d’una manera llegendària i de qui m’ha resultat impossible esbrinar els cognoms reals- va arribar a ser el rei d’Aragó, a més d’altres títols.

Resulta que en aquella època els mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa estaven fins al monyo dels atacs dels pirates mallorquins. Per aquest motiu van demanar al rei acabar d’una vegada amb aquest problema, obtenint -naturalment- cada una de les parts un sucós profit.

Així doncs, el 1299 un estol de naus salparen de Tarragona, Cambrils i també de Salou. Amb la contesa, que més aviat va ser una massacre, es van fer fora definitivament els musulmans de Mallorca, es va repoblar el territori amb colons de l’Empordà i el Rosselló i, ja posats, es va annexionar l’illa a la Corona d’Aragó.

Això és el que commemora el vaixell de l’escut de la vila de Salou i també el desmesurat monument dedicat a Jaume I.

Tapa de clavegueram amb l'escut de Salou en relleu.
Jaume al clavegueram.

Recordant els fets

L’obra va ser realitzada el 1965 per l’arquitecte tarragoní Salvador Ripoll i l’escultor Lluís Maria Saumells. Ripoll és autor de diversos edificis a Tarragona entre els anys quaranta i seixanta.

Saumells va ser un pintor i escultor nascut a Gironella (Berguedà) el 1916 i de qui pràcticament no he trobat informació. És autor de monuments com el del Doctor Gimbernat a Cambrils o el polèmic de la Batalla de l’Ebre a Tortosa (1964).

Enfilat damunt un esquemàtic vaixell amb un cap de cavall com a proa, un jove Jaume -només tenia vint-i-un anys- mira a la llunyania.

El conjunt es completa amb un triangle de pedra que fa de vela, diversos escrits i els escuts de les províncies que es considerava que formaven la Corona d’Aragó i dels quals recentment s’han suprimit alguns elements que remetien a la passada dictadura.

Detall del monument a Jaume I el Conqueridor.
A recer del conqueridor.

Etapa daurada

Sis-cents anys després que Jaume sortís a fer de conqueridor, el panorama de la vila de Salou va fer un canvi. Fins a mitjans del segle XIX era un modest poble dedicat a la pesca, a recer del Cap Salou.

Però el 1863 la vila va començar a rebre els primers estiuejants, atrets per les llargues platges intercalades de petites cales, l’oportuna proximitat amb Tarragona i Reus i també pel seu clima envejable.

La inauguració dos anys després del ferrocarril i la línia del tramvia que unia Reus amb Salou, oberta el 1885, va afavorir encara més la presència de visitants.

Els anys vint del segle XX l’indret es donava a conèixer amb el modest títol de ‘la platja d’Europa‘ i s’arranjà el passeig marítim.

Aquarel·la amb una panoràmica del passeig de Jaume I de Salou.
Panoràmica idíl·lica.

El primer estiuejant

En Ciríac Bonet i Escarrer era un comerciant i empresari tèxtil de Reus a qui li devia agradar la platja. Potser et sonarà perquè un refugi de muntanya a Siurana porta el seu nom, ja que ell va comprar els terrenys.

Doncs bé, Bonet encarregà al seu amic Domènec Sugrañes i Gras el projecte de què passaria a ser el primer xalet modernista d’estiueig de Salou. 

Finestra i xemeneia de la Casa Bonet, obra de l'arquitecte Domènec Sugrañes.
Influència gaudiniana.

Sugrañes va ser col·laborador de Gaudí, a qui succeí en les obres de la Sagrada Família i qui finalitzà la Casa Bellesguard de Barcelona, entre moltes altres. I això es nota en els detalls arrodonits així com l’ús de trencadís.

En uns terrenys davant la platja on hi havia horts, el 1918 construí la magnífica vil·la d’estiueig, coneguda com a Casa Bonet o bé Voramar, on no manca detall.

Escala modernista a l'entrada de la Casa Bonet de la vila de Salou.
Els graons d’en Bonet.

Alliberament diví

Aviat s’aixecarien altres edificis de cara a mar, igualment destacables. Per exemple, el xalet Loperena, també projectat per Sugrañes ja en estil noucentista, amb petites decoracions ceràmiques.

Com també és noucentista el xalet que Josep Maria Miarnau va encarregar al seu fill, que pel que sembla era arquitecte però de qui no he trobat ni així d’informació -ni del pare ni del fill-.

Para atenció al plafó ceràmic de la façana. Representa la Mare de Déu de la Pineda en el moment en què un pastor troba la venerada imatge. 

Diu la tradició que allà pels temps dels carquinyolis, és a dir al segle XII, Alfons VII va demanar ajut per combatre els sarraïns a Almeria.

Dos nobles catalans que van acudir, caigueren presoners i l’enemic va demanar un estrany rescat de cent mil unces d’or, cent peces de tela, cent vaques, cent cavalls blancs i -atenció- cent donzelles verges. Es va reunir tot el rescat a excepció de les noies.

Llavors, els vassalls dels presoners van decidir donar les seves filles -ara tu vas i t’ho creus-. Tot just l’expedició passava per Salou camí d’Almeria, quan aparegueren els captius explicant que la intervenció divina els havia deslliurat. Les donzelles segurament van respirar alleujades i tothom esclatà en crits de joia agraint la Mare de Déu el miracle.

Plafó ceràmic de Nostra Senyora de la Pineda al salet Miarnau.
Marededéu trobada.

Especulació a peu de platja

Però va venir la Guerra Civil i poc després la vila de Salou seria protagonista d’un darrer fet que, com moltes altres poblacions, canviaria per sempre més la bucòlica imatge de poblet pescador i platges idíl·liques.

L’esclat turístic dels anys cinquanta i seixanta comportaria una imparable febre urbanística que acabaria amb les característiques pinedes i amb un patrimoni potser ja irrecuperable.

Dipòsit d'aigua modernista, recobert de trencadís a la vila de Salou.
Modernisme ocult.

Alguns arquitectes com Bonet Castellana i Puig Torné encara deixarien algun exemple destacable de construcció turística. La resta va ser una incomptable i caòtica estesa d’edificis oblidables a disposició d’un turisme de baix nivell. Tot i això, encara es podria salvar de la crema algun dels edificis d’aquella època d’autor desconegut.

Apartaments San Remo, típica arquitectura dels anys seixanta a la vila de Salou.
Ombres vintage.

De cara al mar

Probablement la intervenció més destacada i encertada va ser l’espaterrant passeig que ressegueix l’extensa platja de Llevant.

Arranjat el 1965, aquest emblemàtic espai farcit de palmeres compta com a protagonista principal el monument a Jaume I que hem vist al principi i que dona nom a aquesta gran esplanada lúdica.

Però també hi ha espai per a obres actuals que, de manera itinerant s’exposen al passeig. En el moment d’escriure aquest article hi havia unes interessants escultures mòbils -cinètiques, com diu l’autor- realitzades per l’uruguaià Pablo Brueba.

El passeig de Jaume I a través d'una escultura cinètica de Pablo Bruera.
Escultura cinètica.

Amb l’aigua de fons

Al llarg dels anys, el passeig s’ha anat completant amb altres elements, igualment destacables.

Per exemple la Font Lluminosa, realitzada el 1973 per l’Oficina Tècnica Buïgas, sí, sí, la de l’enginyer autor de la font de Montjuïc de Barcelona i que llavors tenia setanta-tres anys. Aviat es convertí en una atracció per la variada combinació de raigs i colors. 

Pel passeig també trobem altres elements fixos, alguns dels quals s’inclogueren durant la remodelació duta a terme el 1995 i altres posteriors, com la Font Cibernètica i la Font Laberint, dues encertades idees que són tota una atracció.

Ambdues fonts, situades als extrems del passeig s’uneixen a través d’un interessant joc d’estanys i brolladors que recorre tot el camí i que, quan funcionen, aporten un ambient molt agradable.

Finalment, penso que la proximitat del parc temàtic de Port Aventura més que ajudar, ha motivat que Salou ja no es pugui desempallegar d’un turisme de baix nivell i totalment aliè a la història i el patrimoni d’aquesta històrica vila. Però, com sempre dic, aquesta és una opinió meva molt personal.

Balcons de ceràmica en uns apartaments turístics arran de mar.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Itinerari: veure el mapa

Saber més

Què veure a prop