Aquarel·la amb una vista de l'exterior del cementiri de Moncada.

Què farem? Mala cara quan morirem

El cementiri municipal de Moncada a l’Horta Nord de València.

Com moltes altres poblacions de l’Horta de València, Moncada va començar la seva història al segle XI com un petit indret agrícola musulmà, una alqueria si hem de parlar amb propietat.

Cent anys després, la reconquesta cristiana obriria una nova etapa construint el desaparegut castell.

A finals del segle XVII s’aixecava l’església arxiprestal damunt les restes d’una anterior. Va ser dedicada a Sant Jaume, qui tenia la mà trencada a defensar el territori dels atacs infidels.

Quant al topònim, hi ha una mica d’embolic entre el nom oficial Moncada, utilitzat així des del segle XV, i la variant Montcada (amb t). Generalment, aquesta darrera és l’acceptada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sigui com sigui, en la parla valenciana es pronuncia ‘monkà‘, com tantes altres paraules acabades en ‘ada’: mascletà, fideuà, cremà, etc.

Aquarel·la amb una vista de l'exterior del cementiri de Moncada.

El nou recinte funerari

Quan a mitjans del segle XIX la normativa ja obligava a realitzar els enterraments a una certa distància del nucli habitat, els antics fossars a la vora de les esglésies van ser clausurats.

Del cementiri parroquial tan sols queda com a testimoni una petita porta lateral a l’església de Sant Jaume.

És així com el 1883 s’inaugurava el cementiri de Moncada que contemplava una capella i disposava de sala d’autòpsies. Probablement, hi ha cementiris molt més interessants a la vora i molt millor documentats, però he volgut treure’l una mica de l’anonimat.

El projecte va ser iniciat per un arquitecte de cognom Monforte, de qui no he trobat ni així d’informació. L’home, que pel poc que he llegit era jove, no va sobreviure a aquesta obra i va ser l’arquitecte municipal Lluís Ferreres Soler l’encarregat de finalitzar-la.

Nascut a Xàtiva el 1852, Ferreres ha passat a la història per haver construït l’escorxador de València (1805) així com el Mercat Vell de Moncada (1908), una atractiva estructura de ferro que aixoplugava les parades.

Antiga entrada del cementiri municipal de Moncada.
Entrada del 1932.

Ampliació anodina

El 1925 s’efectuà una ampliació duta a terme per Joaquín Rieta Síster, un dels grans arquitectes valencians del segle XX.

Va estudiar a Barcelona a l’escola d’arquitectura dirigida per Lluís Domènech i Montaner. Tot i que era bastant conservador, els seus projectes dels anys trenta mostren la influència del racionalisme.

En el projecte de l’ampliació del cementiri municipal de Moncada tampoc és que es despentinés molt. Va dur a terme una proposta molt pràctica, però -opinió meva molt personal- amb poc interès.

El primitiu recinte, tot i que modest, és el més interessant de tot el cementiri.

Escultura funerària en un panteó del cementiri de Moncada.
Rendida de dolor.

La fi del món

A l’interior destaca la senzilla capella, orientada cap a l’antiga entrada que actualment es troba tancada.

Antigament, era costum celebrar tres misses el Dia dels Difunts, una pràctica que a València ja era habitual abans que Benet XIV la confirmés el 1748. Així doncs, les capelles dels cementiris estan estretament relacionades amb aquesta celebració.

Al timpà de la porta hi ha un relleu que representa un àngel tocant una trompeta. Segons algunes interpretacions bíbliques, el dia del Judici Final, l’arcàngel Gabriel -qui té el rang més alt dins la jerarquia angelical- tocarà la trompeta i el soroll anunciarà la fi del món i aixecarà les ànimes.

Cementiri municipal de Moncada. Timpà de la capella.
Gabriel i el judici final.

Catorze estacions

A una banda i altra de la porta hi ha la primera i la penúltima estació del viacrucis realitzades en ceràmica.

Tradicionalment, l’església catòlica du a terme arreu processons per Setmana Santa, rememorant en catorze estacions, els fets relatats a les escriptures.

A cada estació hi ha una aturada per pregar. I si tot s’ha fet com Déu mana, en acabar s’han d’haver caminat 1.321 passes, que és la distància que la tradició assegura que separava el mont Calvari del pretori (lloc on Crist va ser jutjat).

Fixa’t que la catorzena estació porta escrit XIIII en comptes de XIV. Les raons poden ser diverses. En aquest cas pot tractar-se d’una equivocació de l’artista, que va interpretar literalment en nombres romans la paraula “decimocuarta”.

Plafó ceràmic del viacrucis a l'exterior de la capella.
La catorzena estació.

La Geperudeta

Un altre plafó ceràmic col·locat el 1981 commemora el cinquè centenari de la proclamació de la Mare de Déu dels Desemparats.

De fet, la devoció va començar abans, concretament el 1409 quan un frare que es dirigia a la catedral va veure com uns nois es burlaven d’un dement. En el sermó d’aquell dia va fer una crida a la feligresia per tal de prendre mesures per tenir cura dels malalts abandonats.

La patrona de València és coneguda popularment com la Geperudeta a causa de la inclinació del cap que mira cap avall. La imatge, que segons diuen va ser tallada per uns àngels, va ser coronada canònicament el 1923.

Relleu que representa la mort a la porta de la capella.
La mort a la porta de la capella.

Disseccionant la mort

Al costat de la capella hi ha la porta de la sala d’autòpsies. Tot i que pot semblar tema d’una pel·lícula de por, fins no fa tant, els metges s’havien de desplaçar al cementiri per fer les autòpsies en una habitació mal il·luminada, amb poc instrumental i ajudats només per l’enterramorts.

El terme autòpsia deriva del grec i ve a dir observar o veure a un mateix. Allà pel segle II dC, sembla que el cirurgià i metge Galè de Pèrgam va ser el primer d’adonar-se de la importància de practicar la dissecció de cadàvers. Però el dret romà va prohibir aquesta pràctica i probablement l’home havia d’investigar de manera clandestina.

Cap al segle XV l’autòpsia es va permetre només en casos de mort sospitosa. Podem dir que, un segle més tard, va ser el metge flamenc Andrés Vesalio qui va poder obrir cadàvers i estudiar-los.

Cementiri municipal de Moncada. Entrada de la sala d'autòpsies.
La sala d’autòpsies.

Totes les edats

Tot i no tenir elements destacables, para atenció al panteó Bonet Trenco, majorment realitzat amb maó vist. Vicente Bonet Trenco era el propietari de la important fàbrica de teules i maons ubicada a Alfara del Patriarca, de la qual resten unes xemeneies i prou.

Cementiri municipal de Moncada. Panteó Bonet Trenco.
El panteó Bonet Trenco.

D’altra banda, entristeix veure sepultures de nadons i persones molt joves. De fet, un parterre acull només petits infants.

En dates ben recents va tenir lloc un estrany i trist succés, quan diverses tombes van aparèixer profanades i amb signes visibles d’haver-se practicat un ritual.

Cementiri municipal de Moncada. Llosa d'un nínxol del segle XIX.
La Maria tenia tretze anys.

Amb tota seguretat hi deu haver més informació sobre el cementiri municipal de Moncada. Si coneixes alguna dada, història o anècdota, t’agrairé que la comparteixes per tal d’anar completant la documentació sobre aquest recinte.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Cementeri, 14. Moncada

Saber més

Què veure a prop