Aquarel·la de la població de Vinalesa, a l'Horta Nord de València.

La barrancà

L’església de Sant Honorat de Vinalesa a l’Horta Nord de València.

Com vaig comentar en un article anterior, el Carraixet és un barranc sec que el dia que baixa aigua inunda tota l’Horta Nord valenciana. Les avingudes del Carraixet són històriques i es troben ben documentades des del segle XVII. Cal veure fotografies antigues per constatar el poder de l’aigua quan baixa amb força per aquests verals.

En els seus quaranta-cinc quilòmetres aquesta riera passa per diverses poblacions que conformen la Mancomunitat del Carraixet, com Alfara del Patriarca i Vinalesa, de la qual ara t’explicaré quatre coses.

Ho sé, ho sé, aquests municipis probablement mai els inclouràs en una visita turística a València. Però t’animo a fer una visita pausada a l’Horta, ja que t’enduràs sorpreses i entendràs com és la vida en aquesta fèrtil plana.

Aquarel·la de la població de Vinalesa, a l'Horta Nord de València.

Camps i horts

Fa mooolt de temps, quan ni tu ni jo existíem, els sediments aportats pel Túria i els nombrosos barrancs que hi ha per aquí, van anar configurant un terreny ple d’aiguamolls. Des dels primers andalusins que s’instal·laren, els successius pobladors van perfeccionar un complex sistema de drenatge i regadiu, que convertiren la zona en un seguit de plànols inclinats que permetien el conreu.

Si fas cap a Vinalesa, podràs veure amb els teus ulls aquest infinit paisatge agrari. Al mig d’aquest dèdal de camps de conreu apareix Vinalesa, una població marcada pel barranc i per Sant Honorat.

Església de Sant Honorat de Vinalesa, a l'Horta Nord de València. El campanar.

Una llarga història

Tot i que aquesta terra va ser habitada des de la nit dels temps i ocupada per ibers, romans i àrabs, aquests darrers són qui van deixar una empremta més marcada. Quant al significat del topònim, generalment els entesos creuen que pot derivar d’un nom propi àrab.

Amb la reconquesta i l’expansió feudal a partir del segle XIII, la zona va ser sistemàticament colonitzada per pobladors cristians qui introduïren el conreu del blat i de la vinya. En aquells temps, Vinalesa pertanyia a la parròquia de Foios, de la qual es va separar al segle XV.

Al segle XVIII s’incorporà el conreu de la morera, gràcies a la instal·lació en aquest municipi d’una important fàbrica de seda. Amb la industrialització del segle XIX la població viuria un nou impuls econòmic.

D’aquí i d’allà

Amb la colonització cristiana s’erigí una capella al costat del desaparegut castell. Al segle XVIII va donar pas a l’edifici que, després de diverses reformes i destruccions ha arribat a l’actualitat. Destaca especialment l’esvelt campanar en un estil molt típic de l’època. És un dels dos que havia de tenir, ja que l’altre, on hi ha el rellotge, resta inacabat.

Aquest temple, com la majoria d’obra civil pública i religiosa, va ser construït majorment amb maó, un producte que es fabricava abundosament en aquesta zona. Si dones la volta a l’edifici ho podràs comprovar millor, especialment amb els robustos contraforts.

Contraforts de l'església de Sant Honorat de Vinalesa, a l'Horta Nord de València.

Una porta viatgera

Els esgrafiats que decoren la façana van ser incorporats a finals del segle XX. I no et confonguis, perquè la portalada, entre barroca i neoclàssica no és d’aquí, sinó que va fer un viatge de noranta quilòmetres. Es trobava a l’entrada de l’església del convent de Montesa, a la vora de Xàtiva. El 1748 un terratrèmol ho va deixar tot fet un nyap.

Per tal de fer guardiola per a nou edifici, es va vendre tot el que va ser possible, com aquesta magnífica portalada que tot just feia vint anys que havia estat realitzada per Juan Pérez Castiel. Amb el seu característic estil barroc, aquest arquitecte aragonès va treballar en nombroses esglésies valencianes i fins i tot al palau del duc de Toscana a Florència.

La llinda de la porta mostra un críptic monograma que durant molt de temps es creia que feia esment a Sant Honorat. Quan s’esbrinà la procedència de la portalada es va trobar també la interpretació de la inscripció, que en realitat és un acròstic: “Santa Maria de Montesa, Reina dels cels i Reina del món“.

Més amunt, dins una fornícula, tenim Honorat vestit de bisbe. La figura és obra d’Octavi Vicent, escultor nascut a València el 1914 i que ha deixat en aquesta Comunitat una extensa representació de la seva obra. Observa que al sant l’acompanya un cérvol. Anem a veure per què.

Església de Sant Honorat de Vinalesa. Acróstic en un medalló a la portalada barroca.

El caçador caçat

Honorat era fill de romans conversos que vivien en algun lloc de la Gàl·lia -actual França-. Eren bons temps pels creients, ja que el cristianisme era la religió oficial i els fidels no eren rostits, esquarterats o devorats per lleons.

En una imaginativa biografia s’esmenta que era fill d’un rei i de la filla de l’emperador de Constantinoble. En un clímax miraculós, explica que en el moment de donar a llum, una columna de foc va sorgir del ventre de la mare, “il·luminant tot l’Occident“.

Anys després, mentre el Honorat era de cacera, el mateix cérvol a qui perseguia, va prendre les regnes del cavall i el guià fins a on era el bisbe Caprasi per tal que el bategés. Ara ja saps per què aquest animal acompanya la figura del sant.

Després d’això, s’assabentà que els monjos grecs feien vida de mussol en petites coves i allà que anà per assolir la perfecció. En tornar, es retirà a una petita illa solitària davant la costa de Canes, que avui dia porta el seu nom. L’illa no tenia aigua i era plena de serps. Però, què és això per a un home de Déu? Un parell d’oracions més tard, ja no hi havia serps i l’aigua brollava en abundor.

Església de Sant Honorat de Vinalesa. Detall de la portalada barroca, amb l'escultura realitzada per Octavi Vicent.

Solitud en companyia

Aviat la seva tranquil·litat es va veure alterada per altres fidels que volien fer el mateix que ell. En poc temps eren tants, que fundà un monestir. La bona reputació d’Honorat li va valer ser nomenat bisbe d’Arle. Des d’allà va lluitar contra les religions que, entre altres, negaven la divinitat de Jesús i que feien perillar el cristianisme.

L’església de Sant Honorat de Vinalesa conserva una relíquia que el 1575 Lluís Juan, senyor de Vinalesa, va regalar a la parròquia. No obstant això, resulta curiós el fet que ningú parla d’aquesta relíquia. Enlloc he trobat d’on procedeix i a quina part del cos correspon.

El comerç de relíquies es va ‘oficialitzar’ al concili celebrat a Nicea al segle VIII, on s’indicà la necessitat d’utilitzar relíquies en la consagració dels altars. Set segles més tard, per tal de fer front a la perillosa Contrareforma, l’església catòlica promocionà la devoció a les restes de sants, donant lloc al més descarat, morbós i fraudulent comerç de relíquies.

Tanmateix, el sant va haver d’esperar tot un segle a convertir-se en el patró del poble, gràcies al primer miracle que va fer.

Rajola amb un vers bíblic a l'església de Sant Honorat de Vinalesa, a l'Horta Nord de València.

Salvats pel sant

Arran d’unes intenses pluges, un catorze d’octubre de l’any 1652 el Carraixet va pujar perillosament de nivell. Les cròniques relaten que Honorat es va prendre la molèstia d’anar casa per casa avisant els fidels que vivien vora el barranc amb el crit d’alseuse que s’anegueu!

Una pintura al sostre de l’entrada del temple deixa constància del fet. L’obra va ser realitzada, probablement cap als anys vint del segle XX, per Elías Montalt, un polifacètic personatge que pintava, cantava, era actor de teatre i mecànic.

Església de Sant Honorat de Vinalesa, a l'Horta Nord de València. Pintura d'Elías Montalt que mostra el miracle de la riada.

En realitat, la pintura és una lliure interpretació d’una estampa dibuixada el 1752 per Joaquim Giner, un gravador de Xàtiva que va destacar en la realització d’estampes de sants i retrats per a il·lustrar llibres i goigs. Giner va morir de jove quan intentava aturar un cavall desbocat.

Un altre catorze d’octubre, però tres-cents anys més tard -el 1957-, se li atribueix haver tornat a salvar la població d’una altra riada.

D’aquesta manera, cada vegada que hi ha perill d’inundació, Vinalesa treu a la fresca l’ós miraculós per tal que el sant repeteixi el miracle i no hi hagi danys.

Però de barrancàs hi ha hagut moltes més. Per exemple, un monòlit recorda quan es desbordà el setembre de 1949, inundant tota l’Horta i provocant nombrosos danys al camp i a les poblacions del voltant. Més avall, la fúria de l’aigua s’endugué dues mil barraques que hi havia a la vora del riu.

Només vuit anys després tindria lloc la pitjor inundació que ha patit València i que, per tal d’evitar noves catàstrofes, comportaria el desviament de la llera del Túria.

Monòlit que recorda el desbordament del barranc del Carraixet el 1949 a Vinalesa, a l'Horta Nord, València.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer Major, 16. Vinalesa

Saber més

Què veure a prop