Aquarel·la amb una panoràmica de la Finca Roja de València.

Expressionisme social

La Finca Roja de València.

Ets de les persones a qui agrada comparar-ho tot? Si vas a comprar, compares preus? Si vas a casa de les teves amistats, compares la seva manera de decorar amb la teva? En un altre ordre de coses, quan visito un edifici o veig una peça de museu, m’encanta comparar-ho amb el que es feia en altres llocs en aquella mateixa època. T’ho explico amb un exemple.

Aquarel·la amb una panoràmica de la Finca Roja de València.

1933

Ens trobem en plena segona república espanyola, una breu etapa democràtica no exempta d’entrebancs polítics. Arreu triomfa l’anomenat estil internacional o racionalisme, engegat per l’escola Bauhaus. Aquest moviment buscava les línies senzilles i funcionals, així com les formes geomètriques i l’absència d’ornamentació.

Le Corbusier, Mies van der Rohe, Frank Lloyd Wright o Josep Lluís Sert experimentaven innovadores estructures amb materials elementals com el vidre i el ciment. A Barcelona, un parell de bons exemples els tenim amb la Casa Bloc de Sant Andreu i el Casal de Sant Jordi.

Però en aquella època també van conviure diverses avantguardes trencadores, com el cubisme, el futurisme, el constructivisme i l’expressionisme. Probablement, et sonaran dins del camp de la pintura, però també van tenir una certa influència en l’arquitectura.

Finca Roja de València. Detall de la teulada i la tribuna.
Golfes holandeses.

Trencar amb tot

De l’expressionisme arquitectònic van sorgir estructures molt diverses. Però costa tant de definir, que sovint es parla del que no és. El que crearen els arquitectes d’aquell moment no tenia res a veure amb cap altra edificació. Trencant amb estils històrics passats i evitant la tradicional forma de capsa, van dissenyar estranys edificis, generalment asimètrics.

Aplicant innovadores tècniques constructives, crearen sorprenents formes abstractes distorsionades. Van treure molt de partit a les possibilitats de materials de construcció fabricats a l’engròs, com l’acer, el vidre i el maó. Però, per manca de pressupost, molts d’aquests projectes utòpics es van quedar en el paper o bé van tenir una vida efímera.

Es considera que aquest moviment va tenir lloc entre el 1910 i el 1924, però s’accepta que hi ha obres anteriors i posteriors que tenen tot el dret a ser considerades expressionistes. Amb tot això al cap ens n’anem a veure la Finca Roja de València, un exemple paradigmàtic de l’expressionisme a la península.

Finca Roja de València. Detall de la decoració.
Varietat decorativa.

Eixamplant la ciutat

A partir del 1865, amb l’enderroc de les muralles de València, els estrets límits de la ciutat medieval es van començar a ampliar. Primer es va fer tímidament i més tard marcant una retícula amb grans avingudes que absorbiren el barri de Russafa.

Posteriorment, el 1887 l’Eixample continuà per la banda oest de la ciutat, actualment conegut com a districte d’Extramurs. En aquesta ocasió, l’homogènia distribució rectilínia amb illes amb xamfrans, va xocar de ple amb el terreny.

Condicionat pels antics camins i construccions que hi havia, l’arquitecte Francesc Mora i Berenguer va intentar adaptar, sense massa èxit, la idíl·lica quadrícula de carrers paral·lels i perpendiculars. Així doncs, la fragmentada fesomia d’aquesta zona va donar lloc a volums irregulars.

Per si no et sona, el saguntí Francesc Mora va estudiar amb Lluís Domènech i Montaner i tenia tracte amb Gaudí i Puig i Cadafalch entre altres. El 1901 obtingué la plaça d’arquitecte municipal de l’Eixample de València, on va deixar una bona mostra de la seva professionalitat. Entre altres edificis, en aquesta ciutat és autor del meravellós Mercat de Colom.

Decoració de terracota a la part inferior de la tribuna.
Terracota sota la tribuna.

Vermell com un pebrot

Ocupant una de les illes més grans, el 1933 s’edificava un grandiós bloc de prop de quatre-cents habitatges. Quatre anys abans la Caja de Previsión Social del Reino de Valencia convocava un concurs per tal de construir cases econòmiques per a persones treballadores.

Es trià el projecte d’Enric Viedma Vidal, que presentava un bloc d’habitatges amb forma d’illa tancada amb un pati interior. Nascut a València el 1889, Viedma va demostrar un gran coneixement de les avantguardes que triomfaven a Europa. S’inspirà especialment en l’arquitectura holandesa amb l’ús del maó vist que va acabar donant nom a l’edifici.

És així com va barrejar formes i elements expressionistes, art-déco i modernistes. A més, va aplicar idees d’higiene, modernitat i confort, amb ascensors, bona ventilació així com banys i cuines complets. En definitiva, un conjunt d’innovacions que han fet d’aquest edifici tot un exemple de modernitat.

Finca Roja de València. Detall de les finestres i de la tribuna.
Cada finestra, una mida.

Detalls discrets

La façana de la Finca Roja de València, que es pot contemplar des de quatre carrers, és farcida d’una subtil decoració. Relleus de pedra o terracota o bé fets directament amb el maó vist esquitxen els espais buits. 

D’altra banda, les tribunes que sobresurten, a més de proporcionar llum a l’interior, trenquen la possible monotonia exterior. Especialment interessant és la darrera planta on s’obren les peculiars finestres de les golfes. Finalment, a cada xamfrà s’aixeca una torre coronada amb una contrastada teula verda vitrificada. Havien de servir com a dipòsits d’aigua, però sembla que mai van tenir aquesta utilitat.

Finca Roja de València. Una de les torres superiors.
Una torre-dipòsit.

L’home previsor

Un dels quatre carrers que delimiten la Finca Roja de València està dedicat a Josep Maluquer i Salvador. Això no és casual. Maluquer va néixer a Granollers el 1863 i va pertànyer a una nissaga d’advocats i polítics lliberals catalans. Es doctorà en Dret a Madrid i va exercir com a advocat, especialitzat en el sector de les assegurances

Arran d’això va anar donant forma a la seva manera d’entendre la legislació laboral i social, com a drets ciutadans. Treballà molt en la difusió de la previsió social. D’una banda, el vessant d’estalvi popular. De l’altra pel que fa a les assegurances de jubilació, malaltia i invalidesa de les persones treballadores. 

L’any 1900 es creà el càrrec d’assessor general d’assegurances dins el Ministeri de la Governació, que va ocupar Maluquer. Poc després fundava el Instituto de Reformas Sociales, que va elaborar lleis com la del descans dominical, vagues i tribunals industrials. Finalment, el 1908 tindria lloc la creació del Instituto Nacional de Previsión

Malgrat tots els desgavells d’aquest país i canvis de govern, aquest organisme no només va sobreviure, sinó que es convertí en l’actual Seguretat Social (sí, la que, si treballes pel teu compte, et cobra una pasterada indecent).

Placa escultòrica dedicada a Josep Maluquer i Salvador.
Dedicatòria pètria.

L’homenatge

El 1936, es descobria una placa -de la qual desconec l’autor- dedicada a Josep Maluquer, mort cinc anys abans. Un text redactat amb paraules grandiloqüents, recorda la gran tasca d’aquest personatge. Custodiant l’escrit tenim un camperol amb la falç a la mà i una senyora amb una criatura als braços, simbolitzant la tasca social realitzada per Maluquer.

Al peu hi ha tres escuts. Corresponen als que exhibia la Caja de Previsión Social del Reino de València, promotora de la construcció de la Finca Roja. Al centre tenim les quatre barres de la Diputació de València. A banda i banda i en una mida més petita, hi ha els escuts de la Diputació de Castelló i d’Alacant.

Finca Roja de València. Detall de la reixa de la porta.
Una de les entrades.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: carrer de Jesús, 75. València

Saber més

Què veure a prop