En un article anterior vaig parlar de l’art-déco en general i de la seva difusió a València amb destacades mostres i també altres manifestacions més discretes. Doncs bé, ara anem a veure tres edificis art-déco de València que es troben a la plaça de l’Ajuntament, ben a prop l’un de l’altre. El 1928 té lloc la urbanització d’aquest espai dins una estratègia urbanística pensada per desplaçar el centre de la ciutat cap a un entorn més modern. Malgrat que la majoria de projectes s’encarregaren a arquitectes més visionaris i foren edificats durant els anys trenta del segle XX, el resultat ha estat un conjunt monumental d’edificis poc homogenis i amb façanes de tots els estils, alguns d’ells poc innovadors en aquell moment.
Tots els noms de l’oci
Cinema, teatre de varietats, restaurant i saló de te són només alguns dels espais contemplats al magnífic Teatre Rialto. Si un adjectiu li escau més que cap altre, és el de la verticalitat. Quan ja no pots aixecar més la vista, encara et queda la magnífica torre que corona el conjunt que accentua encara més, l’estretor i l’altura. Tanmateix, observant els plànols de l’edifici, es pot comprovar que tenia una forma ben irregular i que la façana posterior era molt més ample que la principal. En realitat, la façana del darrere és més austera, essent considerada un exemple de racionalisme arquitectònic.
Tal com copien textualment totes les pàgines consultades, fou edificat el 1939 per iniciativa de la família González Galindo. Però ningú explica si eren empresaris, polítics, comerciants o tot alhora. Reunint dades escampades, he arribat a la conclusió que es dedicaven a l’activitat immobiliària. En canvi, en un altre document es diu que ho encarregà la família Serrano Llacer, qui també es dedicava a temes immobiliaris. Molts misteris, ho sé.
Durant molts anys fou la sala preferida de l’alta societat valenciana, que pagava preus elevats per les entrades i per ser atesa per empleats vestits amb uniformes que semblaven trets d’un palau francès. Adquirit els anys vuitanta del segle XX per l’Institut Valencià d’Arts Escèniques, actualment és la seu de la Filmoteca.
Austeritat decorativa
El projecte de l’edifici Rialto anà a càrrec de l’arquitecte Cayetano Borso di Carminati, de qui -si no ets de terres valencianes- probablement mai hauràs sentit parlar. Descendent d’emigrants genovesos i fill de casa bona, Borso va néixer a València amb el canvi de segle. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on conegué Eusebi Bona i Raimon Duran entre altres.
Considerat com una persona avançada a la seva època, a València col·laborà amb diversos arquitectes, però encara amb un estil més aviat clàssic. A poc a poc modernitzarà i estilitzarà els seus projectes, utilitzant elements decoratius de l’art-déco, fins a arribar a un auster racionalisme. Tot i que a València va deixar un bon grapat d’obres, entre les més reeixides, a més de l’edifici Rialto, tenim la fàbrica Bombas Gens.
El roig i el negre
Seguidament, en aquest recull d’edificis art-déco de València i ben a prop de l’anterior, hi ha l’edifici Cervera. Començat a construir el 1931, destaca per la façana de maó vist i panells ceràmics vermells i negres. Com ja és habitual, tothom nomena la persona promotora sense dir una línia sobre qui va ser. En aquest cas, llegim que l’obra va ser una iniciativa de María Gaucha i del seu cunyat Ricardo Cervera. Sabem que María era la vídua de Vicente Cervera però, després de fer un munt de cerques sobre aquest més que comú nom i cognom, no he estat capaç d’esbrinar qui va ser. I això que l’home té carrers dedicats a algunes poblacions de la Comunitat.
Sigui com sigui, encarregaren el projecte a Joaquín Rieta Síster, un clàssic de l’arquitectura valenciana previ i posterior a la Guerra Civil. Nascut a València el 1897, Rieta és considerat un dels grans arquitectes del segle XX d’aquesta ciutat. La seva obra trasllueix més aviat el racionalisme, on la geometria és sempre present. A partir del 1914 i durant els anys d’estudiant a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, aprengué de la mà de grans noms com Francesc de Paula Nebot, Eusebi Bona, Adolf Florensa, Joaquim Bassegoda i Josep Maria Jujol.
El 1930 era nomenat regidor de l’Ajuntament de València, desenvolupant una gran activitat cultural durant l’etapa republicana. Passada la contesa, treballà com a arquitecte municipal en diverses poblacions. Entre les seves obres més celebrades en aquesta ciutat, a més de l’edifici Cervera, tens el Llorente i el cinema Capitol.
Cinema d’autor
A continuació, a tocar de l’anterior construcció, hi ha un altre dels edificis art-déco de València. Arreu s’esmenta que el nom de l’edifici Sánchez García prové dels promotors Tomás Sánchez Rodríguez i Rufino García Civera. En aquest cas i com no podia ser d’altra manera, ningú comenta qui van ser aquests senyors. Només he trobat que Rufino era el propietari de l’immoble que incloïa el Café Suizo on tenien lloc actuacions musicals, especialment de jazz. El 1927 Rufino encarregà a Javier Goerlich el disseny del local a l’estil dels populars music halls de l’època.
L’eclèctica decoració motivà que es conegués com a Folies Bergere. El 1937 fou novament remodelat per tal de reconvertir-lo en cinema i el 1967 el Cine Suizo oferia programa doble i pel·lícules d’art i assaig, amb un gran èxit d’aforament. Els anys noranta el local seria ocupat per altres comerços molt menys glamurosos.
En realitat, i sense tenir en compte les remodelacions del cinema, l’edifici és obra de Luís Albert Ballesteros, tot i que, pel que fa a la construcció, hi ha un ball de dates segons quina font consultis. Nascut a València el 1902, Ballesteros estudià a Madrid la carrera d’arquitecte. Aviat mostrà interès pels corrents contemporanis i obtingué plaça d’arquitecte provincial de Castelló, d’arquitecte municipal d’Alboraia i Almàssera i finalment, de la Diputació de València. És autor d’innovadors projectes, com el de l’Hospital Provincial (1933), així com altres edificis a la ciutat de València. Passada la Guerra Civil, el seu estil s’amollarà al llenguatge del nou règim, monumental i castís.
Façana esportiva
Els grandiosos finestrals de l’edifici Sánchez García atorguen un aspecte molt geomètric a la façana, que només permet una discretíssima decoració a la planta sisena en forma de relleus. Els cinc plafons es deuen al valencià Ricard Boix Oviedo i reprodueixen motius atlètics -completament nus i cap ni un de femení- d’inspiració clàssica. Així doncs, pots veure -amb molt bona vista- un xicot llençant el disc, un altre que està pescant dalt d’una petita embarcació i tres genets, un dels quals deu ser una interpretació de sant Jordi matant el drac.
Boix va néixer el 1904 i el seu germà gran l’inicià en el dibuix i la decoració. Quan tenia vint-i-sis anys, descobrí al Louvre l’art egipci i mesopotàmic i sembla que en tornar ho aplicà a diversos encàrrecs. És considerat el principal artista art-déco valencià amb obres exquisides i elegants.
Encara hi ha més
Per acabar aquesta petitat mostra d’edificis art-déco de València, no et perdis l’interessant edifici Gil que s’alça a la mateixa plaça a pocs metres d’aquí i del qual ja he parlat en un altre article. Projectat per Joaquín Rieta Síster, conté una original decoració en ceràmica de Dionísia Masdeu Agraz.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Saber més
- Art-déco valencià: wikiwand.com
- Cinema Rialto: valenciablancoynegro.blogspot.com – jdiezarnal.com – urbipedia.org
- Cayetano Borso: wikiwand.com
- La Universitat i el seu entorn urbà, per Vicenç M. Rosselló i diversos autors
- Edifici Cervera: jdiezarnal.com
- Joaquín Rieta: memoriavalencianista.cat
- El cinema Suizo: prospectosdecine.com
- Edifici Sánchez García: jdiezarnal.com
- Luís Albert Ballesteros: wikiwand.com
- Luís Albert: racionalismo en la ciudad de València, per Manuel Giménez Ribera
- Ricard Boix: memoriavalencianista.cat
Gràcies per aquest apunt tan detallat d’art-déco al centre històric de València. En la propera visita a la ciutat, miraré amb ull atent aquest exemples d’exotisme als carrer.
M’alegra saber que t’és d’utilitat. Realment, València és una ciutat que no te l’acabes mai.