El parc dels Camps Elisis de Lleida.
Quan els romans corrien per Lleida, construiren un pont per creuar el Segre. Amb el temps i una canya, a l’altre costat sorgí un barri conegut com a Pobla de Cappont, és a dir, el poble del final del pont.
Allà hi havia hostals i artesans, com cistellers, fusters o ferrers. Al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, la Pobla de Cappont fou arrasada. S’aixecà una fortificació i es prohibí residir i treballar al barri.
Arribats a mitjans del segle XIX, la ciutat decidí integrar aquest barri marginat. Per aquest motiu s’aixecà la prohibició que hi pesava i es construïren els jardins dels Camps Elisis, prenent com a inspiració els homònims de París.
Segons la mitologia grega, els camps Elisis -o Elisi a seques- és el lloc on descansen els herois i les persones virtuoses després de la mort. El mot grec ve a dir camps on arriba el raig del sol. Una manera poètica de descriure el més enllà.
Els antecedents
Quan el 1848 s’enderrocà la fortalesa, quedà un ampli i frondós espai arbrat, que era on es feien les desfilades militars. Però el consistori va decidir seguir el consell d’un regidor que proposava talar-ho tot i crear un passeig “de buen gusto“.
Uns anys després, la desamortització obligava a la venda de finques sense ús, a menys que es destinessin a jardins públics. A correcuita es dissenyà el projecte del parc. Després de quatre anys de treballs i gestions, el 1864 s’inaugurava el flamant parc, enjardinat amb nombroses espècies vegetals
Però, per què el nom de Camps Elisis?
Deu anys abans es creava a Barcelona un descomunal recinte que ocupava vuit illes de l’Eixample. També es deia Camps Elisis i contenia una gran muntanya russa, teatre, restaurant, sala de ball i moltes més instal·lacions. Doncs bé, la mateixa empresa va fer-se càrrec de l’explotació comercial del recinte i que, en un rampell d’originalitat es digué Camps Elisis.
Però el jardí ha patit més reformes que els plans educatius en aquest país. Durant el segle XX, les exposicions i fires agrícoles i ramaderes han transformat el disseny original del parc. Afegint i enderrocant edificis, l’espai ha arribat a l’actualitat com ha pogut.
Anem a veure alguns dels elements que configuren els Camps Elisis de Lleida.
L’entrada
El primer portal estava format per dues grans pilastres recuperades d’un altre lloc. Una riuada se les endugué quaranta anys després. A continuació es construí una altra porta modernista que, només començar la Guerra Civil va passar a millor vida.
L’actual portalada és d’estil neoclàssic i fou projectada el 1946 per Lluís Domènech i Torres, qui llavors era arquitecte municipal de Lleida i net de Lluís Domènech i Montaner.
El musculós
A l’interior del recinte hi ha diverses fonts, brolladors, parterres i escultures, algunes de més reeixides que altres. Una d’elles representa un forjador. En realitat és una rèplica de la qual ningú en parla, així que ignoro quan es va fer i per què es troba aquí.
L’original va ser realitzada per Josep Llimona i Bruguera el 1914, per la qual va rebre un premi a l’Exposició Internacional d’Art de Brussel·les. De l’escultura d’aquest senyor d’envejable musculatura i en una postura un pèl desafiant, s’han fet nombroses reproduccions.
Per exemple, a Barcelona hi ha una en pedra a la plaça de Catalunya i dues més en bronze, una dins el recinte de la Fira i una altra a l’Escola Industrial. També la pots veure al parc del Nord de Sabadell.
El cafè
El primer edifici que descobrim és l’antic cafè-teatre, amb una escalinata i una pèrgola. Conegut com el Xalet, fou edificat el 1926 i no se sap ben bé qui va ser l’autor. Diverses fonts asseguren que va ser projectat per Joaquim Porqueres i Banyeres, arquitecte modernista lleidatà, autor de diversos centres escolars i un hospital a la seva ciutat.
Ja amb aires neoclàssics, a Barcelona edificà l’església dels Sants Gervasi i Protasi, més coneguda com a Mare de Déu de la Bonanova.
Sembla que el cafè-teatre dels Camps Elisis de Lleida fou projectat conjuntament amb el tarragoní Francesc de Paula Morera i Gatell, que a principis del segle XX va ser arquitecte municipal de Lleida. Posteriorment, l’edifici ha tingut diversos usos, fins que va ser okupat i quedà molt malmès. Actualment (2022) es troba buit i no té encara cap ús. Una llàstima.
Modernisme de serveis
També de Morera és la deliciosa construcció qui hi ha a la dreta. Pel que he llegit, en un principi aquí s’ubicaven els urinaris. Finalitzada la Guerra Civil es convertí en aquàrium, fins que recentment va ser rehabilitat per convertir-se en la seu d’un club infantil.
L’antic teatre
Aquí mateix s’aixeca una nau que no és ni de bon tros el que havia estat. El 1880 l’arquitecte lleidatà Celestí Campmany i Pelliser (hi ha qui escriu Pellicer) projectava un teatre de planta circular. Sis anys més tard es cremava. El mateix arquitecte s’encarregà el 1901 de construir un nou teatre que s’utilitzà a més, com a lloc on fer mítings de campanyes electorals.
Després de la Guerra Civil, Marià Gomà i Pujades el va modificar profundament, canviant la façana per una d’aire monumentalista, més afí al nou règim. És la que, més o menys, perdura actualment. L’edifici s’ha reconvertit en equipament esportiu.
Nascut a Lleida el 1915, Gomà va ser arquitecte de la comandància d’obres i fortificacions d’aquesta ciutat, on va projectar diversos edificis. Més tard va ser traslladat a Madrid on va exercir com a catedràtic d’arquitectura a més d’altres càrrecs.
Els tres lliris
A la part superior de l’antic teatre destaca l’escut de Lleida. També el pots veure, amb un altre estil, a la façana posterior del cafè-teatre. Resulta ben curiós no trobar ni així d’informació en línia sobre l’escut d’una ciutat com Lleida. Hi ha qui diu que la ciutat va ser fundada en un lloc on abundaven els lliris i per això estan representats.
Curiosament, l’escut de la vila de Gràcia de Barcelona, també mostra tres lliris. Casualitat?
La música
Un gran templet o quiosc circular domina la plaça que s’obre entre aquests tres edificis que acabem de veure. El mot quiosc deriva successivament del persa, del turc i del francès i significa pavelló. Aquestes edificacions circulars són una influència de les glorietes que hi havia als jardins turcs.
Més tard, els palaus nobles incorporaren aquests elements i finalment van passar a formar part dels jardins públics. Tant podien servir per aixoplugar-se com per col·locar una orquestra.
A la part inferior hi ha un instrument musical fet de trencadís. Tot i que recorda un híbrid entre lira i arpa, sembla que no es tracta de cap instrument real. Més aviat -penso jo- pot ser fruit de la imaginació de l’artista.
Tant la lira com l’arpa, ja s’utilitzaven a l’antic Egipte i també a la Grècia clàssica. Se li atribueix la creació mítica al déu Hermes i va començar tenint tres cordes, cada una de les quals rebia el nom de les tres muses de Delfos.
Ciutat Pubilla
Sense moure’t d’on ets, pots veure l’escultura ‘Puntejant‘, de l’escultor Julià Riu i Serra. L’obra commemora el vint-i-cinc aniversari, quan Lleida fou elegida Ciutat Pubilla de la Sardana. El 1961 se celebrava el segon any de la creació d’aquest esdeveniment, creat per una entitat barcelonina.
Entre els diversos actes que tenien lloc, hi havia un missatge per part d’una personalitat catalana, una sardana dedicada a la ciutat pubilla, la tria d’una pubilla o sardanistes d’honor i la proclamació de qui seria la següent Ciutat Pubilla.
Nascut el 1921 a Molins de Rei, Julià Riu i Serra va ser un escultor, dibuixant i gravador, que en les seves obres va fregar amb l’abstracció. Un viatge a París el va dur a descobrir, entre altres, les escultures egípcies, que juntament amb tot el món arcaic, marcarien la seva obra.
La seva escultura, tot i que cada vegada més esquemàtica, sempre estava dotada d’un contingut. Potser a Barcelona et sonarà el fris dels Serveis Funeraris, l’escultura de la Guineu al parc de la Guineueta o el rellotge de sol del Mirador de l’Alcalde.
Per altra banda, el dibuix i la caricatura van ser uns dels seus camps més prolífics, col·laborant com a il·lustrador en diverses publicacions.
El palau
El 1965 tenia lloc la que probablement passa per la remodelació més dràstica i polèmica del parc. Ocupant tot l’espai del desaparegut estany d’esbarjo, el llavors enginyer municipal Josep Maria Cots Massana bastí una grandiosa estructura. L’objectiu era disposar d’un espai cobert per a la cada vegada més important fira de Lleida.
En un principi, l’edifici era obert, però temps després va ser tancat amb vidre, motiu pel qual es coneix com a Palau de Vidre. La singular construcció d’estil brutalista és especialment interessant per les geometries i volums de la façana principal i posterior.
A dia d’avui tancat i en un trist estat d’abandonament, l’estructura encara és pendent de decidir si es rehabilita per donar-li un nou ús o s’enderroca de tan lleig com el troba un ampli sector de la població.
Dedicatòria modernista
El darrer element on parem atenció és el monument dedicat a l’alcalde Fuster. El delicat conjunt va ser realitzat el 1915 per l’olotí Miquel Blay i Fàbrega. Dins el corrent modernista, Blay va destacar per les escultures tan realistes que feia. Fins que se’n va anar a Madrid i la seva obra es va tornar molt més conservadora. D’ell segurament hauràs vist el monumental conjunt escultòric decorant la cantonada del Palau de la Música.
Manuel Fuster i Arnaldo va néixer a Lleida el 1808. Va estudiar Dret i, com el seu pare, arribà a paer en cap de la ciutat. Entre altres fets, sota el seu mandat s’enderrocaren les muralles i es projectà el parc dels Camps Elisis de Lleida.
Per acabar, el recinte acull més escultures i edificis, com l’escola noucentista projectada per Adolf Florensa o un rellotge de sol de Josep Maria Cots, però ho deixo aquí per no allargar-ho més.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda de les Garrigues, 1. Lleida
Saber més
- Cappont: wikiwand.com
- L’origen dels Camps Elisis: La ciutat de l’oblit, per V. Vidal
- Camps Elisis de Barcelona: barcelofilia.blogspot.com
- Camps Elisis de Lleida: paeria.cat – from.cat
- Cafè teatre: segre.com – invarquit.cultura.gencat.cat
- El Forjador: monuments.iec.cat – poblesdecatalunya.cat – diba.cat – monuments.iec.cat
- L’arquitecte Celestí Campmany a Lleida (1847-1914), per A. Twose
- Teatre municipal: invarquit.cultura.gencat.cat
- Marià Gomà: enciclopedia.cat
- Lleida: municipiscatalans.com
- Escut de Lleida: descobrirbarcelona – endrets.cat
- Quiosc: wikiwand.com
- Riu Serra, 1921-2006: escultor i dibuixant, per E. Riu-Barrera i J. Riu
- Monument a la Ciutat Pubilla: monuments.iec.cat
- Ciutat Pubilla de la Sardana: wikiwand.com
- Palau de Vidre: segre.com – lamanyana.cat
- Miquel Blay: dbe.rah.es
- Manuel Fuster: dbe.rah.es
👍
🤗