Les Torres de Fals a Fonollosa (Bages).
L’enemic no sempre és de fora. De vegades el tenim dins sense sospitar-ho.
A partir del segle VIII s’inicià un llarg procés en el qual els pobles cristians del nord de la península van anar conquerint els territoris sota el domini musulmà.
Amb cada nova frontera, s’aixecaven fortificacions per defensar el terreny i es repoblava amb nous colons cristians. Per exemple, tenim el castell de Fals dins el terme de Fonollosa, conegut actualment com a les Torres de Fals.
L’operació, mal coneguda com a Reconquesta, va finalitzar vuit segles després, el 1492, amb la presa del regne de Granada.
Fins aquell moment tothom tenia clar quin era l’enemic.
Però llavors, com que aquí portàvem ja molt de temps massa tranquils, vam trobar nous motius sobrats per fer la guerra. El problema és que la vam fer entre nosaltres, que és molt pitjor.
Un mal segle
Tot s’ha de dir que el segle XV va començar amb mal peu. La pesta negra va deixar el territori sense gent al camp i amb una crisi que no t’explico.
Pel que fa a la política, Alfons el Magnànim passava de Catalunya i la noblesa catalana estava d’allò més ofesa.
Quan el rei va morir sense descendència, el seu germà Joan pujà al tron. Fins llavors havia estat l’executor de la política autoritària a Catalunya. Així que continuem malament.
Joan II tenia un fill, Carles de Viana a qui tenia fregit perquè no li deixava fer res, ni governar Navarra ni Sicília. Pobre nano!
Però vet aquí que el príncep Carles va arribar a Barcelona i el reberen com un rei. La gent -de peles- tenia l’esperança que el jove frenés l’absolutisme de Joan II.
Tothom disgustat
No obstant això, la jugada va sortir malament per tothom. El rei finalment va haver de negociar amb les institucions catalanes per evitar la guerra i deixar el seu fill com a lloctinent de Catalunya.
Amb el que ningú comptava era que el nano tenia una salut de pena i moriria poc després.
A més, el sector menestral, mercader i artesà de Catalunya estava d’ungles amb la burgesia i les institucions, Generalitat inclosa. I, per acabar-ho d’adobar, la pagesia, estava a mata i degolla amb la noblesa, que mantenia uns usos feudals inadmissibles.
Resumint, Catalunya va esclatar en un enfrontament que va durar deu anys i ha passat tristament a la història com a Guerra Civil Catalana. Va morir prop d’un quaranta per cent de la població i les catastròfiques conseqüències econòmiques durarien prop de trenta anys.
I ara em diràs, què té a veure tot això amb les Torres de Fals? Ara hi vaig.
De mà en mà
El castell de Fals sembla que data del segle X. Bé, primerament s’edificà la Torre Vella. En ser un indret estratègic al camí Ral entre Barcelona i Cardona, era molt llaminer i tothom volia tenir-ne el domini.
La primera família de castlans va adoptar el cognom Falchs que amb el temps derivaria en Fals. Els castlans eren persones nobles i de confiança, que garantien la defensa del castell en nom del comte o vescomte.
El cas és que el conjunt, juntament amb l’església de Sant Vicenç, el cementiri, la rectoria i la segona torre, es va anar ampliant i modificant a mesura que passava el temps i canviava de propietaris.
I és així com arribem al fatídic segle XV.
Enemics propers
Aquest episodi és digne d’una pel·lícula èpica.
Som el 1468. Fa cinc anys que ha començat la guerra civil. Una de les torres ha caigut en mans dels partidaris del rei Joan II. L’altra torre continua ocupada pels seguidors de la Generalitat.
Cal recuperar novament la torre perduda. Per aquest motiu, els consellers manresans, fidels a la Generalitat, decideixen enviar artilleria pesant per mitjà d’un home de confiança anomenat Bernat Obiols.
Finalment, la càrrega és interceptada pels enemics i en Bernat cau presoner. Però mira tu com és de fidel l’home, que decideix passar-se a l’enemic amb tot el carregament.
Desconec com va acabar aquest capítol de les Torres de Fals. No obstant això, el que compta és que al final de la contesa tot es va perdre.
Encara hi ha més
L’escenogràfica situació de les Torres de Fals és digne per rodar una pel·lícula d’època. Però aquest aspecte tan atractiu és indissociable de les altres construccions com la rectoria, l’església o el cementiri.
En primer lloc, cal destacar l’església de Sant Vicenç. Sembla que els senyors de Fals sentien debilitat pel monestir de Sant Vicenç de Cardona i decidiren posar aquest temple sota la mateixa advocació.
Aquesta és una de les nombroses esglésies de la Catalunya Vella dedicades a aquest màrtir nascut a Osca però que va morir a València.
Documentat al segle XI, de l’edifici romànic costa trobar alguna cosa, ja que ha estat fet i refet un munt de vegades. Finalment, la Guerra Civil el va deixar fet mistos.
Algunes de les reformes més importants van tenir lloc al segle XVII. Ho pots comprovar a les diverses inscripcions que ho testimonien. També hi ha elements que a mi em sembla que devien estar en un altre lloc. Per exemple, les carotes damunt les dues portes -la real i la tapiada-.
Al costat hi ha l’accés al cementiri, amb una peculiar porxada amb nínxols, alguns dels quals són ben humils.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- La guerra civil catalana, per A. Sàez
- Conquesta feudal hispànica: wikiwand.com
- Les Torres de Fals: fonollosaturisme.cat
- Castell de Fals: romanicodigital.com – enciclopedia.cat
- L’església: patrimonicultural.diba.cat
vaig estar amb la ma. Angels Garcia, el passat mes de juliol, es un lloc molt bonic i natural, semble que el temps s hagi parat…
Tens tota la raó. És un indret ben especial.
Sí, he pensat el mateix! Molt bonica.
Felicitats pel blog!
M’alegra saber que t’ha agradat! 🥰 Per cert, et vaig escriure fa dies, però igual el correu va anar a parar al correu brossa… :-/
👍🏻 Preciosa l’aquarel·leta!
Moltes gràcies!