El parc de Cervantes de Barcelona, molt més que un roserar.
Després d’haver tingut diversos noms, hi ha qui afirma que l’illa de Rodes es diu així fent referència probablement a la rosa. De fet, al revers de nombroses monedes encunyades a l’illa al segle II abans de la nostra era apareix aquesta flor. No obstant això, la primera imatge d’una rosa data del segle XVI abans de la nostra era i està pintada en un mur del palau de Cnossos.
Des dels temps del fricandó, la rosa ha estat considerada una flor molt especial. Tot i que no ho he pogut verificar, he llegit que les cultures egípcia, grega i romana ja la vinculaven amb éssers superiors, adquirint un especial significat entre romàntic i diví. El cristianisme l’ha associat a la Verge Maria i les dinasties reials angleses arribaren a les mans per aquest símbol de poder. Així mateix, en record de la marxista alemanya Rosa de Luxemburg, aquesta flor es convertí en el símbol del socialisme.
El 1659, Pedro Calderón de la Barca escrivia el llibret d’una obra pensada per ser cantada amb motiu del casament de Lluís XIV de França amb Maria Teresa d’Habsburg. Prenent com a base el llibre de les “Metamorfosis” d’Ovidi, l’argument se centra en el trasbalsat romanç entre Venus i Adonis. A la rocambolesca història tots dos s’enamoren com pardals, però el xicot és ferit per un senglar i mora. El cos del jove cau en una estesa de roses blanques que amb la sang, es tenyeixen de vermell. I aquí, diuen, neix la rosa vermella.
Passió florida
Després de l’edat mitjana, quan el conreu de la rosa estava restringit als monestirs, es renova l’interès pel roser. Arreu del món aquesta flor ha despertat -i desperta- passió. Sembla que al segle XIX l’emperadriu Josefina tenia una col·lecció de sis-cents cinquanta rosers. A nosaltres, l’interès per cultivar roses ens arribaria un segle més tard.
Fill d’un important horticultor especialitzat en arbres fruiters, Pere Dot i Martínez nasqué el 1885 a la finca de Torreblanca, a la vora de Sant Feliu de Llobregat. Quan tenia trenta anys, decideix dedicar-se a la creació de nous rosers, malgrat la desaprovació del seu pare. Un bon grapat de premis més tard, Dot esdevindria el pioner a Catalunya i un referent en el món de la hibridació.
Un nom sense raó
Doncs bé, ara que ja sabem tantes curiositats florals, anem a fer una passejada pel parc Cervantes de Barcelona, conegut per l’extensa col·lecció de roses que hi ha. Resulta poc menys que sorprenent que l’indret hagi estat dedicat a un escriptor que va morir quaranta anys abans que Calderón i, que a mi em consti, res va escriure sobre roses.
Intentant trobar una raó, penso que potser es volia commemorar el 360è aniversari de la primera edició del Quixot, publicat el 1605. Sé que està agafat amb pinces, però és una hipòtesi que suggereixo. Altres fonts apunten al fet que Cervantes visità Barcelona un parell de vegades i que, com que va quedar tan content de la Ciutat Comtal, la utilitzà com a escenari d’algunes aventures del seu personatge.
Commemorant la “pau”
El 1964, mentre el controvertit alcalde Josep Maria de Porcioles feia de les seves, es projectava el parc de Cervantes de Barcelona (inaugurat l’any següent). Era un dels diversos espais verds oberts en una ciutat farcida de transformacions especulatives. Aquell any es commemoraven els “XXV años de paz”, una gran campanya a escala nacional que ressaltava el període de -suposada- pau que gaudia la població des de la finalització de la Guerra Civil.
Després d’uns quants anys insistint en la “Victoria” -així amb majúscules-, el dictador es va deixar convèncer de què calia canviar d’estratègia. La celebració pretenia associar la pau a les millores econòmiques i socials. Així doncs, nous hospitals, carreteres i urbanitzacions van incorporar aquest eslògan, que encara avui perdura en diversos indrets. De fet, fins i tot l’eslògan es va arribar a encunyar en català!
Paisatgisme d’autor
El projecte del parc s’encomanà a Lluís Riudor i Carol. Fill d’arquitecte, arribà a director de Parcs i Jardins de Barcelona entre el 1940 i el 1968. Durant aquests anys s’encarregà de les obres del parc del Turó de la Peira, el de Monterols, el de Moragas i, no cal dir-ho, el de Cervantes. A més, executà diverses intervencions i edificis a la muntanya de Montjuïc. Tanmateix, a les obres del parc de Cervantes de Barcelona també hi intervingué Joaquim Maria Casamor, arquitecte de Parcs i Jardins, autor dels indescriptibles jardins de Mossèn Costa i Llobera.
El parc, que ocupa un sorollós triangle acotat per la ronda de Dalt i l’avinguda Diagonal, és el primer pulmó verd que et trobes només entrar a la ciutat. Ocupant vuitanta-set mil metres quadrats, fou creat al lloc on hi havia els erms paratges per on passava un dels torrents que baixaven del turó de Sant Pere Màrtir i formaven el Gornal. Malgrat que és més conegut per l’extensa col·lecció de rosers, al parc hi ha molt més a veure. A continuació esmentaré algunes coses que pots trobar.
D’arreu del món
En primer lloc, és imprescindible parlar del roserar. Encara que no t’ho sembli, al món hi ha només unes cent espècies de rosers, la major part dels quals són originaris d’Àsia. La resta són varietats aconseguides a partir d’hibridacions. El nom, com sol passar, prové del llatí i deriva d’un mot que significa olorós. El primer concurs a Barcelona tingué lloc els anys trenta del segle XX. Després de diversos certàmens, l’èxit va decaure i no va ser fins a l’inici del segle XXI que els concursos obtingueren ressò. Amb prop de deu mil exemplars, és tota una experiència olorar la fragància d’aquestes flors i també llegir els noms que sovint corresponen a personatges, reals o ficticis.
La novel·lista
Un monòlit commemora el centenari del naixement de l’escriptora Concha Espina el 1869 a Santander. És autora de novel·les, contes, poesia i teatre, tot i que molt probablement no et sonarà cap. En casar-se, marxà a Xile on col·laboraria amb diversos diaris. L’èxit provocà la gelosia del marit així que, finalment, ella s’establí a Madrid amb els fills.
Tot i perdre la visió, continuà escrivint fins al darrer dia. El monument, promogut per la Peña Bolística Cántabra, està signada per Juan Díaz de la Campa Solís, nascut a Comillas el 1911 i mort el 2003. Però d’ell, després de plantejar la consulta a un parell d’organismes de la seva ciutat, no he trobat ni mitja línia dient qui era o què va fer.
El diplomàtic
A continuació, un altre monòlit erigit el 1965 està dedicat a Àngel Ganivet en el centenari del naixement d’aquest escriptor i diplomàtic granadí. Anys després de doctorar-se en Dret i Filosofia i Lletres, obtingué la plaça de vicecònsol a Anvers i més tard, cònsol a Hèlsinki i seguidament, a Riga (que en aquell moment pertanyia a Rússia). El 1898 se suïcidà perquè no pogué recuperar-se d’una profunda depressió.
Molt crític, és considerat el precursor de la generació del 98 amb una obra on projectà la seva lluita interior i una reflexió sobre la decadència d’Espanya. Tot i que arreu s’esmenta que l’autor d’aquest monument és Jaume Monràs, res he esbrinat sobre la seva vida i obra. Potser, penso jo, era fill del fotògraf i poeta barceloní Jaume Monràs i Mas, mort el 1890. Però és només un sopòsit.
La Xata
Seguidament, una de les primeres escultures a anar a viure al parc el 1964 va ser la “Serenitat“. Va ser feta per Eulàlia Fàbregas Jacas, més coneguda com a Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, el seu cognom de casada. Nasqué el 1906 en una històrica masia d’Esplugues de Llobregat. Quan tenia cinquanta anys, arran de la mort del seu fill, es bolcà en la poesia i l’escultura, generalment amb delicats nus femenins d’aire modernista. L’obra que hi ha al parc és coneguda popularment com “la Xata“, a causa del nas trencat.
Geometria abstracta
El 1977 s’instal·lava a la part alta del recinte la que probablement és l’escultura més vistosa. “Rombes bessons” és una de les habituals obres del valencià Andreu Alfaro i Hernández. Nascut a Godella el 1929, fins a prop de trenta anys més tard no decidiria dedicar-se a l’escultura en metall, tot i que encara treballaria un temps com a publicista i dissenyador gràfic. És precisament durant els anys setanta quan es consolidaria i obtindria un gran reconeixement per les seves obres geomètriques i abstractes.
El primer home
Jacinto Bustos Vasallo naixia el 1922 en un poble de Salamanca. Sabater de professió, a vint-i-quatre anys marxà del poble i entrà, sense cap experiència, a treballar d’aprenent amb un escultor de la ciutat. Aconseguiria estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis i guanyar diversos premis. Malgrat que la informació que corre a les xarxes és contradictòria, sembla que el 1954 s’establí a Barcelona on treballà al taller de Josep Clarà.
A Salamanca i a Barcelona ha deixat diverses obres, com l’”Adam”, nu com el dia que va néixer, motiu pel qual ha estat vandalitzat un parell de vegades. Tot i que el tema de la nuesa no és cap novetat, hi ha un sector conservador que encara el considera tabú. L’obra va ser executada el 1968 i donada per la vídua de l’artista al districte de les Corts el 1991.
Tretze més una
La magnífica pèrgola és probablement un dels elements arquitectònics distintius del recinte. La tranquil·la i ombrívola estructura aixopluga també una original -i trista- commemoració. Diverses plaques recorden els noms de les “Tretze Roses“, les noies afusellades el 1939 a Madrid, algunes d’elles membres de les Joventuts Socialistes. Aquest “espai de memòria” duu per títol “Catorze roses“, afegint una més en homenatge a totes les dones perseguides, empresonades i executades durant la postguerra.
Dones deportades
En un altre indret, una placa indica la situació de la placeta de les Dones de Ravensbrück. Aquesta població alemanya a uns noranta quilòmetres al nord de Berlín, és tristament coneguda pel camp de concentració. Allà, entre el 1939 i el 1945, prop de cent trenta mil dones van ser recloses i maltractades, de les quals més de la meitat foren assassinades.
La torna
Finalment, una discretíssima inscripció dedicada a Miguel de Cervantes recorda el IV aniversari de la primera edició del Quixot, que tingué lloc el 1605, tot i que en realitat l’obra va ser impresa un any abans. Com a curiositat, el mateix any es feu una reedició de l’obra que presenta la particularitat de tenir petites diferències respecte a la primera. La segona part es publicà deu anys més tard.
Per acabar, el 1996 el cantant Loquillo -y Trogloditas- publicava l’àlbum “Tiempos asesinos” on apareix la poc coneguda cançó “El parque de Cervantes“. En ella parla d’una relació que tingué i que sembla que no va acabar del tot bé: “Y en el parque de Cervantes / Ya nada es como antes“. Nascut al barri del Clot el 1960, José María Sanz Beltrán, és més conegut com a Loquillo, malnom que li posà Epi, el jugador de bàsquet, al costat del qual va competir esportivament un temps.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: avinguda Diagonal, 706. Barcelona
Saber més
- Parc de Cervantes: wikiwand.com – barcelona.cat
- La púrpura de la rosa, de Pedro Calderón de la Barca
- La púrpura de la rosa: mundoclasico.com
- Les monedes de Rodes: dracmasydenarios.blogspot.com
- Rosa canina: azufactorianatural.com
- Pere Dot: amicsdelesroseshistories.wordpress.com
- XXV años de paz: muvim.es – joaquimverdaguer.blogspot.com
- Lluís Riudor: wikiwand.com
- El Roserar del Parc Cervantes: ajuntament.barcelona.cat
- Monument a Ángel Ganivet: monuments.iec.cat
- Ángel Ganivet: cvc.cervantes.es – escritores.org – dbe.rah.es
- Jacinto Bustos: wikiwand.com – wikisalamanca.wikis.cc
- Adam: lavanguardia.com
- Cançó de Loquillo: coveralia.com
- Monument a Concha Espina: monuments.iec.cat
- Concha Espina: wikiwand.com – ethic.es
- Andreu Alfaro: andreualfaro.com – esculturaurbana.com
- Dones de Ravensbrück: ara.cat
- Camp de concentració de Ravensbrück: wikiwand.com
- Eulàlia Fàbregas: museus.esplugues.cat – lavanguardia.com
- Tretze Roses: lavanguardia.com – wikiwand.com
Poc a veure amb Cervantes, molt a veure amb roses, flaires i personatges que habiten aquest indret de Barcelona. Apunt impressionant per la quantitat de detalls curiosos que ens aporta. Avui he acabat d’entendre perquè quan, fa anys, anava a algun centre de jardineria en primavera veia rosers a la venda amb el nom “Dot”. Gràcies.
Creu-me, per mi també ha estat tot un descobriment aquest parc 🙂