El Viver d’Argentona (Maresme).
Allà pel temps de la sopa de farigola, és a dir, mitjan segle XVIII, un xicot de Girona que ferrava cavalls es casà amb una noia d’Argentona. En Josep Rumeu i l’Esperança Casanovas s’anaren a viure a Mataró on ell muntà una ferreria. Aviat l’home passà a millor vida i el seu fill que, com mana la tradició, duia el mateix nom, marxà a Cuba juntament amb el seu germà a buscar-se les garrofes.
Allà feren bons negocis i en tornar compraren diverses propietats a Mataró i també la finca coneguda com el Viver d’Argentona, que tenia una capella i un mas adossat. Seguidament, la finca va passar del marit a la vídua i d’aquesta al fill, en Josep Rumeu Vilardebò. Es creu que al segle XIX aquest propietari encarregà a Joan Soler i Mestres l’edifici neoclàssic que encara perdura així com la mina d’aigua de la propietat.
Arquitecte i cartògraf
Nascut el 1797, Soler estudià arquitectura a la Llotja de Barcelona i heretà el càrrec del seu pare de mestre de cases del rei. En realitat, els Soler eren una nissaga de cartògrafs que des del segle XVIII assoliren un gran prestigi. En Joan feu diversos projectes de presons, un hospital a Lleida i, juntament amb el seu germà Tomàs, el canal de la Infanta. Fou autor dels plànols de Mataró, Olesa de Montserrat, Hostafrancs i Gràcia, així com d’una de les propostes de l’Eixample barceloní. Un gran personatge.
El primer propietari
Fill d’un advocat de Mataró, el 1849 naixia a Barcelona en Darius Rumeu i Torrents. Fou repetidament diputat de la Diputació de Barcelona i ostentà diversos càrrecs al Museu de Belles Arts de Barcelona i a l’Escola d’Arts i Oficis. Formà part de la comissió que es presentà a Madrid per tal de demanar una regulació pròpia sobre la captació de tributs a Catalunya que, ja t’ho pots pensar, fou denegada. El 1901 Alfons XIII li atorgava el títol de baró de Viver, tot i que no he trobat enlloc la raó concreta d’aquesta distinció.
El fill
El senyor baró tenia un fill. I, com es deia? Doncs igual que ell, naturalment! Darío Rumeu i Freixa va néixer trenta-set anys després que el seu pare. Es llicencià en dret i s’involucrà en la política fundant un partit de dretes la mar de monàrquic. El 1920 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, arribant a alcalde. Durant els sis anys que estigué al càrrec, s’efectuaren un bon grapat d’obres a la ciutat, com la creació de diversos barris. Se’l considera l’artífex de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Per si tot això et pot semblar poc, el xicot heretà la fàbrica de ciment que el seu oncle tenia a Santa Margarida i els Monjos.
Com a apunt al marge i per tal de situar-te en el temps, pensa que ens trobem en plena dictadura de Primo de Rivera, el qual governa amb el beneplàcit del rei. Veuràs que he escrit Darío -i no Darius-, perquè així apareix en aquella època en què se suprimiren les institucions catalanes i desaparegué la Mancomunitat. A més, els nous barris de cases barates com el de Baró de Viver, es creen ben lluny del centre només amb la finalitat d’eliminar la mala imatge que donava el barraquisme de la muntanya de Montjuïc de cara a l’Exposició.
Noblesa heràldica
Però tornem a la finca del Viver d’Argentona. L’edifici presenta a les finestres unes senzilles decoracions neoclàssiques que consisteixen en garlandes de fruites i flors en relleu. En canvi, la que hi ha damunt l’entrada mostra un escut heràldic. Lògicament, es tracta del de Darius Rumeu i Torrents, I baró de Viver. Malgrat això, no he trobat cap explicació que justifiqui les diverses figures -o armes si parlem amb propietat heràldica-. Per cert, no ve a propòsit de res, però el cognom Rumeu deriva d’una paraula llatina que vol dir pelegrí.
Amb bona vista, pots distingir una àliga, que és l’arma que originalment ostentaven els antics Romeu -no Rumeu-. Al seu costat, una mica distorsionada per encabir-la a l’estret espai, hi ha la creu de l’orde Calatrava. Aquesta creu, a part de simbolitzar Crist, té els extrems acabats amb la flor de lis que representen la Verge Maria. També hi ha tres garrots units per una cadena i una sanefa amb vuit aspes, tot i que desconec el significat.
El blasó està sostingut per un parell de lleons rampants que no formen part del conjunt, però que li atorguen més dignitat. De l’escut penja una medalla amb un llaç. És una de les setze insígnies de la “Real Orden de Isabel la Católica” implantades per Ferran VII el 1815 per premiar la lleialtat i els mèrits en benefici de la nació -l’espanyola, no cal dir-ho-.
Títol nobiliari
Però on cal parar especial atenció és en el fons damunt del qual es troba l’escut. És la representació d’un mantell folrat d’ermini i rematat amb la corona reial. El vint-i-vuit de juny de 1929 la Gaceta de Madrid (núm. 179, pàg. 1826) publicava un decret pel qual Alfons XIII atorgava a Darius Rumeu i Freixa, el II Baró de Viver, la Grandeza de España. La raó? L’empenta que va donar en l’execució de l’Exposició Universal de Barcelona d’aquell mateix any.
El títol, heretable per part de fills i successors legítims, és el de dignitat més alta dins la noblesa espanyola, ja que se situa tot just després del príncep, és a dir de l’hereu del rei. És un títol que té l’origen al segle XII, tot i que no fou fins al regnat de Carles I -segle XVI-, que s’oficialitzà amb aquest nom i es concedí com a recompensa a la noblesa que va estar de part seva en temps de guerra. Per tant, deducció meva, l’escut que hi ha esculpit a la façana és posterior a l’edifici, ja que incorpora el mantell, distinció rebuda pel fill del propietari.
Un sol de justícia
A la part superior de la mansió del Viver d’Argentona, uns balcons de ferro negre i daurat mostren un sol radiant amb cap humà. Enlloc he trobat el significat, que segur que el té. D’una banda, he descartat que es pugui tractar d’un element heràldic, ja que normalment aquesta figura -perdó, arma- es troba, entre altres, en els escuts dels cognoms que contenen la partícula sol. Per exemple, Solà, Soldevila, Solans, etc.
De l’altra banda penso que pot tractar-se d’un element religiós. Dins el cristianisme, el sol representa Jesús, tal com s’esmenta a les escriptures: “…, brillarà el sol de la salvació, i els seus raigs us guariran” (Ml 3,20). Si visites algun museu episcopal, fixa’t que els ostensoris que contenen l’hòstia -que és circular- sovint tenen forma de sol radiant.
La capella
Documentada al segle XII, la capella romànica de Santa Maria del Viver d’Argentona és molt senzilla. Antigament, es trobava sota la jurisdicció del castell de Sant Vicenç -o de Burriac-, tot i que eclesiàsticament depenia de la propera església de Sant Julià. Fou feta restaurar i parcialment reconstruïda a principi del segle XX pel primer propietari Rumeu.
Tingues en compte que la imatge tan romànica de pedra picada és una moda del darrer segle. Antigament, els murs s’estucaven i sovint es pintaven. Sortosament, una gran heura cobreix bona part de l’exterior, camuflant una mica aquesta desvirtuada visió. Precisament, eliminant l’estuc es descobrí una porta lateral que temps enrere comunicava la capella amb l’antiga masia que hi havia adossada.
Diuen que així va passar
Com és habitual, la imatge té una llegenda comuna a altres marededeus trobades. S’explica que un dels bous d’un pastor gratava repetidament el terra. L’home s’atansà i s’adonà que hi havia un pou del qual emanava una resplendor. El rector, acompanyat de diversos vilatans acudí a veure què era aquell misteri, descobrint una imatge de la Mare de Déu amb l’infant. La dugueren al poble, però la senyora sembla que no s’hi trobava a gust i l’endemà ja tornava a ser al pou. La feligresia entengué que volia restar al Viver i allà li edificaren la capella.
Demanant curació
A l’interior de l’església de Santa Maria del Viver d’Argentona hi ha diversos exvots, és a dir, senzills objectes que mostren un favor rebut de la marededeu. Un d’ells, pintat el 1947 i donat per una descendent dels Romeu -que no Rumeu-, idealitza la processó que tingué lloc en trobar la imatge. El costum d’oferir exvots ja es troba documentat en èpoques pretèrites. Se sap que des del segle XII ja se n’oferien a casa nostra. Però és a partir del segle XV i fins als inicis del XX, que sol ser freqüent mostrar agraïment a les forces celestials per mitjà d’una taula pintada o retauló.
Els motius solen ser tan variats com el guariment d’una malaltia o un accident, el retorn sa i estalvi d’una guerra o bé aprovar la carrera. I les formes de demostrar-ho poden anar des d’una part del cos feta de cera fins a un casc de moto, una fotografia o una peça de roba. Són una manera directa que té la persona de relacionar-se amb el sagrat.
Jardins d’autor
En realitat, la zona enjardinada és la més propera a la mansió. A part de la impressionant plataneda al davant de la casa, la resta es compon d’espais arbrats o de petits camps de conreu separats per avingudes. És inevitable establir comparacions amb els propers jardins de Can Garí, tot i que són estils molt diferents. Pel que he llegit, els del Viver d’Argentona foren projectats per Nicolau Rubió i Tudurí. De fet, aquest era un home orquestra, ja que, a més de dissenyador de jardins, era també arquitecte, urbanista, dramaturg i periodista.
El 1917 Rubió fou nomenat director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona. Dissenyà els jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar, els del davant del Parlament de Catalunya, els del Palau Reial de Pedralbes, els del Turó Park i també els que envolten la propera Torre Amatller. Això no obstant, també he llegit que en aquests jardins intervingueren altres paisatgistes com Josep Fontserè i Joan Pañella. Però com que no he trobat documentació fiable que ho corrobori, ho deixo aquí.
Obres artístiques
Escampats per la finca hi ha diversos elements arquitectònics aïllats. Per exemple la llotja amb arcades que remet a edificis renaixentistes de Florència. Tot i això, aquesta curiosa edificació va ser feta el 1945. També hi ha tot un seguit d’escultures d’inspiració clàssica, algunes més reeixides que altres, fetes de pedra o de terra cuita, com els infants nus jugant amb fruites o garlandes de flors.
A la vora de la mansió hi ha dues escultures encarades. Una d’elles és Àrtemis de Gabii, reproducció d’una altra atribuïda a Praxíteles i conservada al Louvre. Es tracta d’una jove dempeus coberta amb un quitó o túnica que s’ha identificat amb la deessa de la caça i de la natura salvatge. L’altra és la Venus púdica conservada al Museu del Prado. En un principi, l’obra original es tapava un pit amb una mà, mentre que amb l’altra sostenia el plec de la túnica. En una restauració duta a terme durant el renaixement, el plec del pubis fou retallat amb la forma d’una conquilla i s’utilitzà com a font. I així ha quedat la pobra!
Aixopluc romàntic
Un altre peça destacable és el templet circular consistent en una cúpula sostinguda per columnes. D’això se’n diu un monòpter, mot derivat del grec que ve a dir que té una sola ala. En canvi, la paraula templet ve de temple i s’usa per designar petites estructures, habitualment destinades per contenir algun objecte, normalment de caràcter religiós. Però també el fem servir en edificacions reduïdes que sovint recorden les llanternes damunt les cúpules de les esglésies.
El seu ús es remunta a l’antiga Grècia -i més enrere-. Sovint tenia un caire funerari, sota del qual es col·locava una estàtua o algun objecte sagrat. Segles més tard, s’incorporaren als jardins europeus amb una funció merament decorativa. Si t’agraden aquests romàntics elements, pots visitar el de Can Garí, tot ell fet de cristall, tot just a la finca del costat, el d’Alella o el del parc de Can Buxeres que incorpora bonics mosaics, a l’Hospitalet de Llobregat.
Aigua de fons
Així mateix, hi ha espais humits consistents en basses, estanyols, safareigs i fonts, com la del Pescador, amb una interessant escultura d’un noi pescant dins la bassa. La part inferior de la pica està decorada amb rajoles d’oficis que necessitarien una bona neteja.
El safareig cobert del Viver d’Argentona és una deliciosa construcció circular. Al seu interior hi ha la pica decorada amb rajoles. Una figura de terracota damunt d’una rocalla fa de brollador. Resulta interessant la reproducció en ceràmica del cartell titulat “El arte en España” que Francesc Galí va fer per l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. En ell apareix el que sembla una libèrrima interpretació de la Majestat Batlló, al costat de la pintura prehistòrica d’un bisó i d’una vista de la ciutat de Toledo. L’obra va ser executada el maig d’aquell mateix any pels magatzems Jorba i dedicada al Baró de Viver.
El rei que no ho va ser
Per acabar, hi ha un petit detall que sol passar desapercebut i que he pogut saber gràcies a l’amic Ascencio Barba. Sota el porxo principal d’accés a l’habitatge una discreta placa diu que el rei Juan III visità el Viver d’Argentona el disset de juliol de 1967. Rei? Quin rei? Doncs Juan de Borbón y Battenberg, l’únic de la dinastia borbònica que mai ha estat rei. Era fill d’Alfons XIII i de María Cristina d’Àustria i va contraure matrimoni amb Maria Teresa de Borbón Dos Sicilias qui, com pots veure eren família, fet molt habitual històricament entre membres d’aquest llinatge -i així els ha anat-.
El cas és que, per raons familiars, en Juan quedà com a successor en el tron. El 1931, en proclamar-se la república, l’home hagué de tocar el dos. Quan esclatà la Guerra Civil, s’oferí per lluitar del costat del bàndol franquista i posteriorment, durant la dictadura, feu diverses peticions per tal de restaurar la monarquia -el dictador encara deu estar rient allà a baix-. La idea no era altra que evitar una nova república i assegurar-se el tron.
Finalment, tornant a la visita al Viver d’Argentona, Juan de Borbón arribà a la finca set mesos després que el cabdill modifiqués la llei per designar el seu successor. Aquest, educat segons les directrius del dictador, seria Juan Carlos, el tercer fill del comte de Barcelona. La resta de la història segurament ja saps com ha anat.
Vivarium, viverio, viver
A més del Viver d’Argentona, de llocs anomenats Viver n’hi ha arreu: a la Segarra, al Berguedà, al País Valencià i a la comarca francesa de la Fenolleda. Segons el Termcat, el mot viver pot tenir dos significats. En primer lloc, ens diu que pot ser una instal·lació per criar animals aquàtics. La veritat és que no sembla que aquesta definició aquí s’escaigui molt. Els elements aquàtics que hi ha la finca poc permeten aquesta activitat.
En segon lloc, també es pot refereir a un terreny per criar-hi arbres o plantes. Un planter, vaja. Per l’extensió del terreny i la manera com està parcel·lat, aquesta segona accepció bé podria ser més ajustada a la finca. De fet, abans de passar als Rumeu, al Viver ja s’hi conreava blat i hi havia vinyes. De mica en mica, el paisatge va anar evolucionant substituint la terra llaurada per una frondosa vegetació.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Santa Maria del Viver: romanicodigital.com
- Nicolau Rubió i Tudurí: jardinsijardiners.iec.cat
- El Viver, per Maria Josep Castillo
- Darius Rumeu i Torrents: wikiwand.com
- Baronia de Viver: wikiwand.com
- Darius Rumeu i Freixa: wikiwand.com
- Fa 200 anys que els Romeu van comprar el Viver, per Francesc Costa Oller
- Cartografia i gestió de l’aigua: els plànols del canal de la Infanta… , per Meritxell Gisbert i Traveria
- Els Rumeu, indians de Mataró, per Francesc Costa i Oller
- Els Freixa: https: blocs.mesvilaweb.cat
- Manto de Grande de España: dibujoheraldico.blogspot.com
- Grandeza de España: wikiwand.com
- Creu de Calatrava: blogdeheraldica.blogspot.com
- Heràldica dels Romeu: romeu.cat
- Juan de Borbón: dbe.rah.es
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: