Cinc locals típics de Madrid.
Castís és un curiós adjectiu que deriva de casta i aquesta del llatí “castus“, és a dir, pur. Mentre que el Termcat ignora la paraula, Optimot la tradueix com a pur i genuí. Aquesta puresa pot tenir a veure amb l’origen familiar o bé referir-se a quelcom que és típic d’un lloc. Essent així, m’arrisco a dir que els carquinyolis són un producte castís de Cardedeu. Apa.
No sé si vaig pel bon camí, però crec que la majoria de nosaltres relacionem castís amb Madrid. Tal vegada serà degut al fet que històricament en aquesta ciutat hi viu un conegut llinatge que fa temps que governa i el qual antigament solia practicar l’endogàmia -potser per preservar-ne la puresa familiar-.
Doncs mira tu per on, ens acostem a aquesta ciutat per descobrir cinc locals típics de Madrid la mar de castissos que pots visitar fàcilment perquè es troben molt a prop els uns dels altres. Alguns penso que ja estan a punt de passar a millor vida. Altres, en canvi, han sabut renéixer de les cendres. Fins i tot he inclòs algun de molt actual, però amb inqüestionables arrels tradicionals. Malgrat això, tots ells conserven la innegable flaire d’un altre temps. Un aire que en aquest cas és ben castís.
Fet al foc
Poc es podia pensar Velázquez que el quadre que va pintar el 1630, passaria a ser el títol i la carta de presentació d’una taverna. El rètol “La fragua de Vulcano” així com la pintura, reproduïda a la façana de l’establiment, recreen un mite narrat per Ovidi a “Les Metamorfosis” fa vint-i-u segles.
Mentre Vulcà, el déu romà del foc, està donant cops de martell a la fornal, rep la visita d’Apol·lo. Aquest, qui és un bocamoll, li xerra davant dels seus companys que la seva esposa Venus s’ho estan passant la mar de bé amb Mart. Més que no pas enfadat, Vulcà es queda tan astorat com la resta de treballadors davant la notícia.
Tanmateix, ignoro la relació que es va trobar per batejar el local amb aquest nom i decorar-ho amb la famosa pintura. La resta de la façana mostra una recarregada decoració ceràmica que barreja els grotescs típics de l’estil renaixentista amb altres agafats aquí i allà, tot i que amb molt més color i sense cap criteri artístic. La ceràmica, executada en ple segle XXI, duu la signatura A. y F. Montes, però no he trobat cap altra informació. L’he inclòs aquí perquè considero que malgrat la recent factura, té un cert interès per la innegable vistositat del conjunt.
Façana enrajolada
A continuació, al costat de l’anterior, es desplega la façana d’un altre dels cinc locals típics de Madrid. Es tracta del “Villa-Rosa”, un tablao flamenc inaugurat el 1911 i que presumeix de ser el més antic del món. En els seus inicis era un bar de tapes i fregits regentat per gent vinculada al món del toreig. Vuit anys més tard, el local canviava de mans per esdevenir restaurant, afegint la profusa decoració actual duta a terme per Julián Santacruz i Antonio Ruiz de Luna. Aquest darrer és l’autor de les plaques ceràmiques dels carrers de Madrid.
L’acolorida façana fou executada per Alfonso Romero Mesa, prestigiós pintor i ceramista sevillà. L’obra inclou tot un seguit de plafons ceràmics que reprodueixen llocs icònics de Sevilla, Màlaga i Madrid. L’any 2019 van haver de ser restaurats per Matús, de qui tampoc he trobat res.
Tot i l’amabilitat de la persona que hi havia a la porta, que em va permetre entrar al local i fer-hi fotografies, m’estimo més no posar-ne cap. La recarregada i pretesament sumptuosa decoració interior sembla una fosca interpretació de l’Alhambra. Com que devia semblar poca cosa, van col·locar uns oblidables plafons ceràmics que reprodueixen típiques -castisses- escenes taurines i flamenques, executades el 1987 per diversos artistes i ceramistes.
El sud més profund
Seguidament, encara no marxem del barri, ja que a pocs metres tens un restaurant castís fins a dir prou. La façana del “España Cañí” reprodueix el quadre “Cante Hondo” -o Jondo– pintat el 1929 pel cordovès Julio Romero de Torres. L’obra original, molt més interessant que aquesta reproducció, mostra una escena on es barregen la fatalitat -la noia nua-, la gelosia -el xicot que ha apunyalat una dona-, l’amor -la parella fent-se un petó- i la mort -amb una noia en un fèretre-.
El nom d’aquest establiment remet a un conegut pasdoble compost el 1923 per Pascual Marquina Narro, que cinquanta anys després versionaria Manolo Escobar -igualment caspós, perdó, castís-. Una de les estrofes de la composició original diu:
Admirando a to’ lo gitano
en sus cuadros sin igual,
Julio Romero evoca
el ambiente y el cantar.
I finalment, en un rampell de patriotisme, acaba amb aquesta eloqüent frase:
Ésta es mi España, la tierra más bravía.
¡España cañí!
Res més a dir.
Per cert, per si no ho sabies, el mot cañí s’utilitza per referir-se a l’ètnia gitana. Així que si vas a aquest establiment, ja saps què et trobaràs.
Un segle tallant cabells
El 1916 els germans Carralero obrien una perruqueria per la qual passarien caps i barbes tan distingides com les de Ramón y Cajal o José Luís López Vázquez. El 1960 instauraren el dia del client regalant una copeta d’anís i un puro. El negoci passaria a mans de Pedro Vallejo i finalment als seus nets.
Les rajoles de la façana representen escenes de tallada de cabells d’un adult i d’un nen. La resta de la decoració exterior consisteix en motius florals, sanefes amb màscares i lires i les franges blaves i vermelles típiques d’aquests negocis. La magnífica façana, probablement executada els anys vint del segle XX, està signada per Enrique Ginestal i Francisco de la Cruz Machuca, uns rellevants ceramistes de Talavera de la Reina.
Perfums i navalles
Per acabar, el darrer dels cinc locals típics de Madrid, és potser el més autèntic. Quan obrí les portes el 1920, aquest local venia ganivets i perfums importats de París. Fins que les importacions foren prohibides i llavors es dedicà exclusivament a la ganiveteria.
Para atenció als nombrosos rètols i cartells que emplenen quasi completament la façana d’aquest local que fa cantonada. Alguns expliquen com començà aquest negoci. Altres, detallen tot el que pots trobar, des de tisores fins a navalles i ganivets específics per cada mena d’ofici. Uns altres, amb un humor fi, argumenten que fins i tot els metges aconsellen comprar aquí.
En resum, un comerç molt diferent que caldria preservar per aquesta autopublicitat que, de tan senzilla i ingènua com és, bé es mereix indultar-la per tal que no desaparegui.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Itinerari: veure el mapa
Saber més
- Peluquería Vallejo: gatopormadrid.com – comercioscentenariosdemadrid.es
- Ginestal y Machuca: latribunadetoledo.es
- Alfonso Romero Mesa: wikiwand.com
- La fragua de Vulcano: historia-arte.com
- Cante hondo: julioromerodetorres.info
- España cañí: bandacalatayud.es – wikiwand.com – elfarodemelilla.es
- Villa-Rosa: tablaoflamenco1911.com
- Cuchillería Viñas: latribunadealbacete.es – elpais.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: