La Casa Sastre de Piera (l’Anoia).
Malgrat sempre dic que en una guerra tothom perd, en realitat, això no és del tot cert. De fet, hi ha qui prospera precisament gràcies als enfrontaments bèl·lics.
La guerra
Considerada com un dels primers conflictes globals, la guerra de Successió Espanyola involucrà a més, les potències europees, Amèrica del Nord i fins i tot, pirates i corsaris. Quan Carles II va morir el 1700 nomenà Felip de Borbó l’hereu universal, qui passaria a ser conegut com a Felip V. Emperadors i reis aprofitaren l’ocasió per plantar cara a tothom i reclamar territoris. Una bogeria, ja ho pots ben dir.
El conflicte durà prop de quinze anys, quan Felip V fou reconegut com a rei d’Espanya amb la condició de renunciar a un bon grapat de dominis més enllà dels Pirineus. D’aquesta manera, despullada de tot allò que l’enriquia, començava a la península un llarg període de decadència.
I com que no en teníem prou, a Catalunya, més partidaris d’altres governs no borbònics, ens sumarem a l’ofensiva, que acabà sortint carabassa. Aquesta picabaralla finalitzà el 1714 amb la rendició de Barcelona i la instauració borbònica al país.
Nous organismes
Una de les primeres repressions promulgades fou el Decret de Nova Planta, el qual abolia les institucions catalanes i en creava de noves segons el model castellà. D’entre aquestes noves institucions hi havia la superintendència, que s’encarregava d’administrar el patrimoni reial i d’aplicar un nou impost, el cadastre, que venia a ser com una mena de tribut de vassallatge.
L’arxiver
Dedueixo que també es va fer necessari trobar persones professionals afins al nou règim per tal de responsabilitzar-se de les nombroses tasques requerides per aquests departaments. Com per exemple, notaris. És d’aquesta manera que en Jeroni Sastre Rovira no només ocupà un dels nous càrrecs, sinó que arribà a Escrivà Major de la Superintendència de Catalunya. És a dir, era una persona autoritzada a declarar i donar fe d’escriptures i actes del govern i de la reialesa. Ja pots imaginar que això no era qualsevol cosa.
Per si això et sembla poc, a més, era arxiver del “Real Archivo del Maestre Racional” de Barcelona. El mestre racional era un dels oficis de la cort de la Corona d’Aragó amb la funció de controlar els tresorers. Després de noranta anys clausurat per ordre borbònica, el 1804 fou novament reobert. Per cert, penso que seria millor parlar de Gerónimo, que és el nom que apareix als documents oficials de l’època.
El fill
Els Sastre vivien a Piera i com pots imaginar, tenien calerons per avorrir, a més de propietats. Pel que he llegit, aquesta fortuna fou reunida per Jeroni Sastre i Pascual, fill de l’anterior i que, com el pare, esdevingué escrivà de la Reial Audiència de Catalunya. Però para atenció al detall que el xicot se la passava a més, fent de justicier al seu poble.
El 1719 i els anys següents, el senyor Sastre Pascual encapçalà la persecució de bandolers i rebels austriacistes que operaven pels voltants de Piera, alguns dels quals els feu penjar i d’altres els envià a galeres. Ell mateix envià al rei un memorial on li explicava els serveis prestats. Probablement, per aquestes proeses és que aconseguí el grau de comandant d’una de les esquadres armades constituïdes poc després contra la resistència austriacista.
De fet, a l’escut de casa seva a Piera, apareixen les armes de la Corona Espanyola a la part superior. Però, tant parlar de la família Sastre, millor anem a veure casa seva, no trobes? Tanmateix, com que no podràs accedir a l’interior, només comentaré la façana, que tampoc està gens malament.
La casa
Doncs bé, segons ens expliquen les guies oficials, el 1728 finalitzaven les obres del gran casal que Jeroni Sastre i Rovira -el pare-, havia començat a construir vint-i-sis anys abans a l’exterior de la muralla de Piera. Era un temps de gran expansió demogràfica i de creixement econòmic gràcies al conreu de la vinya. La vila s’anà configurant al llarg del camí ral, formant un carrer d’un parell de quilòmetres.
Influïda per la moda sumptuosa del moment, és considerada un important exemple d’arquitectura barroca civil catalana en un àmbit rural. Una llinda en un dels portals recull la dedicatòria que el sentimental del fill dedicà al seu pare.
La façana de la Casa Sastre de Piera es recobrí d’esgrafiats que ni de bon tros són com els actuals. El disseny original era una seqüència de sanefes i motius geomètrics molt austers, que trencaven la uniformitat en els cinc balcons i les dues finestres amb gelosies de fusta. No obstant això, l’edifici devia causar admiració en un temps on els habitatges eren molt més discrets i petits.
L’artista
Cal deduir que els esgrafiats anaren deteriorant-se i el 1943 la mestressa de la casa encarregà a Ferran Serra i Sala uns de nous que rivalitzessin amb els que el mateix artista havia fet deu anys abans a Cal Víctor Riu, una casa d’estiueig situada a pocs metres que també es feia dir sí senyor. Aquest dibuixant i escultor nascut a Barcelona el 1905 tenia el taller al carrer Llibreteria d’aquesta ciutat. Després de passar una temporada a Itàlia estudiant els artistes del Renaixement, decidí llatinitzar el seu nom com a Ferdinandus.
Probablement, és més conegut pels esgrafiats que va restaurar, alguns tan rellevants com els de la Casa del Gremi dels Velers de Barcelona, una de les primeres obres que executà. Així mateix, creà de bell nou nombrosos esgrafiats arreu de Catalunya dins el corrent noucentista. Sense comptar l’extensa realització de rellotges de sol. Pots veure un bon grapat de mostres de la seva feina a Martorell, algunes de les quals, fins i tot et recordaran les de la Casa Sastre de Piera.
Oficis a la paret
Tot i això, sembla que una de les seves obres més reeixides fou, precisament, aquest casal. Per mitjà dels grans requadres que hi ha entre les finestres, Serra va representar diverses escenes costumistes i d’oficis artesans. Un ceramista, un forner, una pastora, un trobador i un escultor al seu taller on fins i tot, l’artista s’autoretrata. I, naturalment, un sastre, fent referència al cognom del primer propietari. A la part superior de la façana hi ha altres escenes més petites relacionades amb les principals on els angelets són els protagonistes, fent tasques poc indicades per la mainada.
Calaix de sastre
Sembla que antigament els sastres no gaudien de bona fama. Resulta sorprenent la quantitat de refranys on aquest ofici és el protagonista, dels quals la majoria no el deixen en bon lloc. Mentider, lladre, ase o xafarder són només alguns dels diversos adjectius que la paremiologia dedica als sastres. Aquí tens alguns de ben eloqüents: “Pitjor que ser borni o geperut, és ser sastre i dir-se Pere”; “Mai cap sastre ha mort a la forca, perquè ni el botxí els vol”; “Ditxós qui no ha servit per sastre, per ase que sigui”.
Clar que els notaris també queden ben retratats a les dites populars: “De jutge, notari i advocat, Déu ens en guard”; “El notari dona fe i ell no té fe de res”; “Ni cristià sense rosari, ni fiar de notari”.
Encara hi ha més
Finalment, a més de la Casa Sastre de Piera, pots trobar altres habitatges igualment significatius amb esgrafiats de Ferran Sala. Aquests en són uns quants:
Ca la Pentinadora és un edifici de final segle XIX que fou profundament reformat el 1943. En aquell moment es decorà la façana amb un medalló amb gira-sols i un rellotge de sol que diu -en llatí- que “la veritat és el meu camí”.
Per manca d’un, a Cal Pepus de la Llorença en Serra va fer dos rellotges de sol, un que dona les hores al matí i l’altre a la tarda. L’habitatge data del 1933 quan l’hereu de la família Vidal feu edificar un xalet modernista on hi havia l’antic celler. El motiu d’un dels rellotges fa esment al món animal, ja que el propietari era veterinari. L’altre mostra l’ofici de pagès dels seus avantpassats.
Del segle XVIII, Cal Martí de l’Estany ha patit diverses reformes, la darrera de les quals es dugué a terme als anys trenta del segle XX. En aquell moment es decorà la façana amb esgrafiats i s’afegí la fornícula amb un sant Martí, tot plegat executat per Serra qui, recorda, era escultor.
Per acabar, també a l’antic Camí Ral s’aixeca Cal Víctor Riu, reconvertida en casa d’estiueig. El 1930, l’empresari barceloní que li dona nom encarregà a Ferdinandus la decoració de les dues façanes que la componen. Una d’elles mostra al·legories a la música i l’abundància. A l’altra pots veure Neptú, una noia amb un càntir, una que planta i una tercera que sega.
Pel que fa als esgrafiats
Un any després d’escriure aquest article sobre la Casa Sastre de Piera, he rebut una queixa d’Òscar Martín, l’estucador responsable de la restauració dels esgrafiats. Ho pots llegir més avall als comentaris. Arran d’això he pres la decisió d’eliminar el paràgraf següent: “El 2019 es restaurà la façana malgrat que amb un criteri professional poc estricte, ja que les parts més malmeses es reinventaren sense tenir cap mostra gràfica de com havien estat originalment pintades per l’autor.”
Com que no pretenc escriure opinions rellevants que no hagi pogut contrastar prèviament, he volgut documentar-me millor. Em preocupava haver dit quelcom ofensiu i, molt més greu, sense una base documental fonamentada. A tal fi, he llegit el treball titulat “El patrimoni arquitectònic a la vila de Piera”, escrit per Martí Coral Fernández, graduat en Història de l’Art i publicat per la Universitat de Barcelona el 2021. Quan hi ha una important diferència d’opinió com és aquest cas, és convenient conèixer el criteri d’una altra persona més entesa. A despit de tractar-se d’un treball de final de grau, l’autor no està expressant opinions personals, sinó que es basa en fets demostrables i prou documentats.
Des de la pàgina 42 i fins a la 44 de l’esmentat treball, Coral fa una detallada anàlisi objectiva de la restauració duta a terme el 2019. En primer lloc, deixa clar que la feina era complexa i altres estucadors refusaren fer-se’n càrrec. Així mateix, indica que, tot i que hi havia alguns cartons originals i fotografies antigues, les imatges no es perceben clarament. Tampoc es veu la totalitat de com era l’obra executada per Ferdinandus Serra. És a dir, i cito textualment, no es tenia “un referent clar amb el qual guiar-se a l’hora d’omplir les llacunes. Aquí entra el criteri del restaurador a l’hora «d’inventar» allò que hem perdut”.
Conclusions
En opinió de Martí Coral “la restauració de la façana de Casa Sastre no compleix els preceptes de com ha de ser la restauració moderna segons la Carta de Venècia. Incompleix varis articles com el 9 o el 12,82 que ens parlen sobre la recreació de parts perdudes mitjançant la conjectura, o la diferenciació d’elements nous i vells”. I a continuació, afegeix que: “algunes parts perdudes van ser reconstruïdes en base a com l’estucador va imaginar que eren. La restauració tampoc es va documentar degudament, com requereix l’article 15 del tractat, ni resulta reversible per tal de recuperar l’antic estat de l’edifici. Així doncs, avui en dia tenim una façana que resulta molt bonica i lluent, però falsejada”.
En conclusió, jo només exposo les raons del treball publicat, sense opinar ni jutjar. Pots extreure les conclusions que consideris oportunes sobre els esgrafiats de la Casa Sastre de Piera. En cas que l’estucador no hi estigui d’acord, farà bé d’adreçar-se a l’autor de la publicació, no a mi.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: carrer Jaume Fons, 38. Piera
Saber més
- La Guerra de Successió (1700-1714), per Aimar Ballester
- La Guerra de Successió Espanyola: wikiwand.com
- Història de Piera: viladepiera.cat
- Maestre Racional: pares.mcu.es
- Casa Sastre: viladepiera.cat – infoanoia.cat
- El patrimoni arquitectònic a la vila de Piera, per Martí Coral
- Exemple d’una acta redactada per Jeroni Sastre: repositori.uji.es
- La guerra de la quàdruple aliança i l’origen dels Mossos d’Esquadra, per David Hidalgo Cela, pàgs. 792 i següents
- Ferdinandus Serra Sala, escultor, esgrafiador y restaurador de monumentos, per Raquel Lacuesta
Respecte a l’opinió del que ha fet l’article sobre la restauració de casa sastre, bec que hi ha unes afirmacions sense cap mena de criteri de com es procedeix a restaurar una façana.
Molt sobradament es diu que no es va seguir cap mena de criteri al refer els esgrafiats originals, en què us baseu?, sabeu alguna cosa sobre l’ofici d’estucador?.
Es una llastima que s’opini sense saber a nivell públic sobre una feina que està venerada per molta gent del gremi o l’ofici
Cordialment el restaurador.
Oscar
Benvolgut Oscar,
Penso que les meves paraules potser no han estat ben interpretades. En primer lloc, voldria deixar ben clar que en cap moment he pretès menystenir l’ofici d’estucador i/o restaurador.
A l’article només indico que tinc entès que hi havia parts que s’havien perdut i de les quals no es disposava de cap documentació de com eren, però es van executar igualment.
Si no vaig errat, en aquests casos la part perduda se sol fer amb una tinta neutra o bé mostrant només el possible contorn de què probablement havia estat, cosa que no m’ha semblat veure als esgrafiats de la Casa Sastre. En el cas d’anar errat, prego m’ho facis veure per tal de rectificar l’article.
Alfons Martín
Bon dia! sento dir que no he malinterpretat res, només dir que en tot l’article només s’esmena la restauració de la façana en dues simples línies que copio aquí baix, de les quals aquest dues línies no en diuen massa res ni de bo, ni d’objectiu, ni de sensibilitat sobre la feina feta i per sobre de tot sense cap classe de coneixement sobre el qual es va fer ni com és fa.
Sobre de com es restaura una façana la qual no existeixen mostres dels originals podria ser molt ampli, el que si puc dir-te després dels meus 27 anys d’experiència es que si!! evidenment vas errat perquè això de les tintes per començar, es denomina tinta o tintes en el món de l’estuc als colors previs a fer imitacions a l’estuc al foc.
Llavors no ser a què et refereixes amb aixo que dius la veritat.
Si una cosa em defineix és la meva humilitat en el meu treball, però t’asseguro que el que es va fer o vaig fer a casa sastre es una animalada de feina i que com be dius no crec pocs estucadors haguessin reproduït exactament en tècnica i dibuix el que realment hi havia. ( Bàsicament perquè repeteixo que era complicadíssim) Crec q el resultat si has tingut oportunitat de veure esbossos de com era la façana imaginada pel senyor Ferdinandus és exactament en composició el que jo vaig fer. Evidentment no soc ell, però pots fer un anàlisis dels esgrafiats que vaig fer en tècnica de ombreig, perspectiva etc… els pots comparar amb els antics que estan allà mateix i llavors en parlem.
Em sap greu haver de donar tantes explicacions a 9 mesos de feina ben feta i amb molts mals de cap pero que va quedar molt be la veritat. Companys meus de l’ofici mhan dit que estava boig que el que estava fent era massa perfeccionista i massa estudiat.
Dius que no es va fer com estaven pintades per l’autor ( això tu inventàs no?)
Si algun dia vols saber tantes i tantes coses que s’amaguen darrera una restauracioóde d’aquest nivell, estaré encantat de compartir quel com. Totes les explicacions que the donat es queden nomes en un 20% del que hi ha darrera de l’estudi de aquesta feina. Vui remarcar que abans de mi van passar altres empreses d’estuc que no van voler enfrentarse a fer aquesta feina.
UNa salutació
Oscar
pd.
El 2019 es restaurà la façana malgrat que amb un criteri professional poc estricte, ja que les parts més malmeses es reinventaren sense tenir cap mostra gràfica de com havien estat originalment pintades per l’autor.
Gràcies per la teva detallada resposta. Això no obstant, vull aclarir que:
1. El blog rondaller.cat expressa la meva opinió personal, no com a entès en la matèria, sinó com a mer observador. Això ja ho aviso a la presentació del blog.
2. No estic criticant la feina dels estucadors/restauradors en general, ni de bon tros, la teva en particular. Tècnicament, la feina està molt ben executada.
3. L’assumpte principal de l’article no és la restauració dels esgrafiats. Per aquest motiu i per tal d’evitar una diferència d’opinions i tenint en compte que el paràgraf esmentat no és clau dins del conjunt de l’article, he decidit esborrar-lo.
Amb això, dono per finalitzada aquesta discussió, tot pensant que s’ha fet un gra massa de la interpretació de les meves paraules.
Alfons Martín