L’església de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès).
T’ha passat mai que veus un edifici i quan et diuen de quin any és, penses: “doncs hagués jurat que era d’una altra època“? Per exemple, tens la façana de la catedral de Barcelona que sembla gòtica. O la Seu Nova de Lleida, que recorda una construcció renaixentista. L’església del monestir de Ripoll, en canvi, imita el romànic. La Giralda de l’Arboç és com si fos una construcció de l’època califal. I el temple romà de Vic mai diries que és del segle XX.
La història de l’art en general i de l’arquitectura en particular em fa pensar en un pèndol que, inexorablement, va cap a un costat i cap a l’altre. Aquest símil s’escauria millor si el pèndol anés endavant i endarrere. És com si el que es va fer en el passat remot fos millor que el que s’acaba de fer -que també- i per això mateix es vol imitar. I sempre resulta que un estil renega de l’anterior i pretén ser totalment diferent. Oi que sí?
Canvis, canvis i més canvis
L’arquitectura gòtica va donar cop de pèndol trencant amb la pesadesa i la foscor del romànic. A continuació, el Renaixement va tornar cap a l’època clàssica romana i grega; tot ben equilibrat i sense floritures. Seguidament, amb un altre moviment de pèndol, el barroc va trencar amb l’equilibri renaixentista i tornà a la foscor.
Finalment, el pèndol s’anà accelerant més i més i cada poc temps s’alternaren el neoclassicisme, el romanticisme, l’academicisme i tots els ismes i neos que ens vam inventar. Així doncs, tenim que el modernisme va beure de les fonts medievals i a continuació el noucentisme tornà al classicisme grecoromà. Ja veus, endavant, enrere, endavant, enrere…
L’ordre
El 1377 naixia a Florència qui passaria a la història com a l’arquitecte que va establir una nova manera d’edificar. Filippo di Ser Brunellesco Lapi, més conegut com a Brunelleschi era a més, escultor, matemàtic, enginyer, orfebre, pintor i inventor. Penso jo que només l’igualaria Leonardo da Vinci, un altre home multitasca. Filippo tenia trenta-dos anys quan va projectar l’espectacular cúpula de la catedral de Florència.
Buscant inspiració en l’art clàssic, considerat llavors el més perfecte, Brunelleschi va trencar amb l’estil anterior: l’arquitectura gòtica. Els seus grans coneixements de les matemàtiques el van dur a descobrir i formular les lleis de la perspectiva.
I són precisament les matemàtiques les que van regir tota la seva obra. Tot el que va fer és el resultat de fórmules que conjugà amb figures geomètriques, com el quadrat, el cercle i el triangle. Per a ell, l’estètica no era cosa de l’atzar, sinó l’aplicació de lleis preestablertes. Els seus edificis no estan pensats per despertar emocions, sinó per comprendre fredament i racionalment la voluntat de l’artista.
El prototip
L’obra de Brunelleschi és elegant i amb ben poca ornamentació. Un exemple d’això el trobem a la façana de l’Ospedale degli Innocenti, projectada deu anys després de la famosa cúpula.
Davant l’edifici, on predomina l’horitzontalitat, va projectar una porxada amb arcades separades per columnes. De porxades ja se’n feien abans, però ell la va dur a la més absoluta de les perfeccions. Entre els arcs hi ha uns medallons, única concessió decorativa del conjunt. En el projecte inicial, aquests elements havien de ser cavitats buides.
És una construcció on totes les mesures estan calculades i pensades meticulosament a partir d’una perspectiva. L’obra és tan perfecta, que ha estat el model per a molts edificis que s’han fet posteriorment, algun dels quals probablement el tens a la vora. Amb això al cap ens n’anem a veure l’església de Sant Sadurní d’Anoia, tot un tribut al gran Brunelleschi.
En permanent construcció.
Primer ens situem. Al segle XII es consagrava una capella dedicada a Sadurní que, entre canvis i reformes, no s’acabaria fins un segle més tard. A continuació, al segle XVI, el primitiu temple romànic s’enderroca per fer-ne un de més gran en estil gòtic. El campanar seria el darrer element a ser edificat, prop de dos segles després.
Una nova reforma va tenir lloc a principis del segle XIX, amb la construcció de la portalada així com d’altres elements. Però aquí no finalitzen les inacabables reformes. Els anys vint del segle XX sant tornem-hi. En aquesta ocasió s’afegí el pòrtic a la façana, element que després observarem de més a prop.
I és així com el resultat és un edifici que sembla -i ho és- fet a trossos, amb estils i volums que no encaixen.
Noucentisme o “vellcentisme”?
A finals del segle XIX, hi devia haver un avorriment de reinterpretar els estils clàssics grecs i romans. Gairebé de manera simultània, els artistes comencen a trencar amb totes les normes i sorgeix el modernisme. Les línies corbades, l’asimetria i la llibertat decorativa envaeixen tota Europa, creant un estil ben particular.
Després d’uns anys de llibertat creativa, les construccions no havien resolt un tema important: l’estandardització industrial. A més, diverses figures intel·lectuals com Eugeni d’Ors, pregonen un retorn al classicisme. És així com, a partir de 1906, sorgeix el noucentisme, amb els peus més a terra, en un intent de combatre tanta ornamentació sense sentit.
Com he comentat, aquest corrent tornava a beure de les fonts clàssiques. En primer lloc, de l’antiga Grècia i de Roma. En segon lloc, de les edificacions del Renaixement. I qui millor que Brunelleschi per inspirar-se? D’aquesta manera, els arquitectes, sense inventar res de nou, comencen a projectar espais amb un cert aire de temps passats.
No va ser un període uniforme. Cada autor interpretava el passat a la seva manera. D’entre les diverses variants estilístiques, hi hagué una que agrupava arquitectes seguidors del moviment renaixentista italià.
Pots comparar les següents obres i veuràs les similituds. Comencem per Raimon Duran i les escoles que va fer a Sant Joan de les Abadesses.
Projectada el 1920 per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, l’església de Santa Maria Reina de Pedralbes sembla una calcada brunelleschiana.
Un any després i amb similars criteris, Eduard Maria Balcells dissenyava una lògia pel jardí de la Casa Mònaco de Sant Cugat del Vallès.
Tot i que ja fora de temps a Antoni Fisas també li agradà la idea de la porxada i la va aplicar tant a l’església de Vilassar de Dalt (1943) com a la de Sant Miquel dels Sants de Barcelona (1950).
Hi ha més exemples, però amb aquests és suficient. Com pots comprovar, res de nou sota el sol.
Copiant els clàssics
I és així com ara ens plantem davant de l’església de Sant Sadurní d’Anoia per parar atenció al pòrtic projectat per Francesc Folguera. Si fa no fa, la idea sembla una fotocòpia en petit del qual Brunelleschi va fer cinc-cents anys abans. És una galeria amb cinc arcades sostingudes per fines columnes. Entre els arcs, hi ha quatre medallons que representen els evangelistes.
Un frontó triangular mostra la data 1926 així com la imatge esgrafiada de Jesús amb un llibre on es llegeix Via Veritas Vita. Aquesta frase està extreta de l’evangeli de Joan i vol dir que Jesús és “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6). Per tal que no quedi cap dubte de qui es refereix, s’inclou el monograma IC XC que correspon al nom de Jesús i Crist en grec. La línia al damunt de cada parell de lletres significa que es tracta d’una abreviatura.
Sota la porxada, damunt del portal d’entrada pots llegir, també en llatí, un altre text del mateix evangeli: “Jo soc la porta de les ovelles” (Jn 10,7). Per si no estàs avesat en llenguatge bíblic, les ovelles representen la feligresia.
Entre el cos i el cor
Una frase -en llatí, no cal dir-ho- esgrafiada damunt del pòrtic diu: “Ves-te’n amb el cos, queda’t amb el cor“. Aquesta inscripció forma part d’uns versos suposadament escrits per Paulí de Nola al segle V. Nascut a Bordeus el 355, Paulí era en realitat un senador romà que va ser educat per un poeta.
Es casà amb una dona cristiana qui va motivar la seva conversió i viatjà a Barcelona on accedí a ser ordenat sacerdot. Seguidament, anà a Itàlia arribant a ser bisbe de Nola. Molt devot de sant Fèlix, cada any li dedicava un poema.
Tal com explica per carta el mateix Paulí a un amic seu, la frase en qüestió –remea corpore, corde mane– és d’uns versos amb els quals va decorar la porta de la basílica on hi ha la tomba de sant Fèlix.
Per què sempre ho escriuen tot en llatí? Com que Roma -quasi- sempre ha estat la seu dels papes i allà antigament es parlava el llatí, aquesta llengua va quedar com l’oficial de l’església catòlica. I per què no l’han evolucionat? Entre altres raons esgrimeixen que, en ser una llengua morta, no es corre el risc de males interpretacions, ni ara ni en un futur. El que s’escrigui sempre significarà el mateix. Una altra cosa, penso jo, és que la comunitat ho entengui.
La casa del rector
Al costat de l’església i tancant un angle de la plaça, s’aixeca la rectoria. En realitat, el que ara veus és el resultat de la restauració d’un antic edifici, feta el 1925, al mateix temps que el temple. A la façana llueix un rellotge de sol esgrafiat entre els dos balcons. L’esfera no contempla les hores, així que cal imaginació per saber què marca el gnòmon. Al voltant hi ha un parell d’àngels, un d’ells tocant una trompeta i l’altre un gran cargol de mar. Completa el conjunt la sentència: “Jo sense sol tu sense fe no valem ré” (sic).
Al damunt, hi ha el relleu d’un blasó amb una creu i un àngel dempeus a cada banda. Com que no he trobat cap informació, dedueixo que aquesta peça correspon a l’anterior edifici.
L’arquitecte
Nascut a Barcelona el 1891, Francesc Folguera i Grassi és considerat un dels principals representants de l’arquitectura noucentista. A més de la façana de l’església de Sant Sadurní d’Anoia, ajudà Gaudí en la construcció de la Sagrada Família i fou el responsable, juntament amb Nogués i Utrillo, del recinte del Poble Espanyol per l’Exposició Universal de Barcelona de 1929.
L’arquitectura religiosa va ser un dels aspectes importants dins de la seva producció. Entre altres, va fer la façana del monestir de Montserrat, l’església de Sant Vicenç de Mollet del Vallès i, naturalment, l’església de Sant Sadurní d’Anoia.
Resulta curiós que vint-i-cinc anys després de la portalada de Sant Sadurní, va tornar a repetir l’experiment plantant una lògia renaixentista al jardí de ‘La Senya Blanca‘, una torre d’estiueig de S’Agaró, urbanització que, juntament amb el Camí de Ronda també va projectar ell. No obstant això, l’home va saber evolucionar més tard, donant un gir de timó -o un cop de pèndol- cap al racionalisme. Bona mostra és el Casal de Sant Jordi de Barcelona.
L’artista
Els esgrafiats es deuen a Jaume Busquets i Mollera, un polifacètic artista nascut a Girona el 1903. Tot i tenir molta obra escampada per aquests mons de déu és, tristament, un perfecte desconegut.
Quan tenia quinze anys es traslladà a Barcelona on va passar pel taller del pintor Darius Vilàs i va ser dibuixant per a una revista. El 1929 va ser el primer director de la recentment creada Escola Massana de Barcelona, on va exercir de professor de dibuix i pintura.
Conegué entre altres, a Joan Llimona, Pablo Gargallo i Antoni Gaudí, amb qui acabaria col·laborant i qui l’aconsellà especialitzar-se en l’art religiós. Així mateix, dirigí l’escola d’arts i oficis a Vilafranca del Penedès, ciutat on hi ha obra seva, com els esgrafiats de l’Antic Hospital.
Seva és la coneguda imatge del naixement de la Sagrada Família que el papa Benet XVI va fer viral quan la va incloure en una nadala. Com també ho és la Verge que presideix la façana de la catedral de Girona.
Però, a més de l’escultura, Busquets va demostrar també la seva professionalitat en el camp de la il·lustració, el vitrall, la ceràmica, el disseny de mobles, l’orfebreria i l’estucat. El fet que sovint no signés el que feia, ha motivat el gran desconeixement i l’errònia atribució de les seves obres a altres autors.
Arrossegat fins a la mort
La vida de Sadurní de Tolosa, el titular de l’església que estem comentant, resulta complicada d’esbrinar. Va ser escrita quatre segles després de la seva suposada mort, així que el narrador la va farcir de llegendes i fets poc creïbles. No obstant això, t’explico qui se suposa que va ser.
Hi ha qui diu que va néixer al segle I a Patres, una ciutat a uns dos-cents quilòmetres d’Atenes. Les mateixes fonts asseguren que va ser deixeble de Jesús i més tard, acompanyaria Pere a predicar.
Unes altres fonts, però, el situen al segle III predicant per la Gàl·lia, esdevenint el primer bisbe de Tolosa. Enviat pel papa a cristianitzar aquesta pecadora terra, l’home aconseguí convertir unes quantes persones. Allà edificà un petit temple on diàriament celebrava missa.
A la vora hi havia un temple pagà i sembla que Sadurní no se n’estava de provocar els sacerdots. Empipats, aquests l’obligaren a fer un sacrifici als déus pagans. Davant la negativa, va ser empresonat i condemnat a mort. El lligaren a un brau el qual l’arrossegà pels carrers fins que el bisbe va morir. A continuació, dues noies recolliren el cos i el sebolliren.
Sadurní o Serni?
Damunt les restes s’hi edificà més tard una capella. Però el temps tot ho esborra inclòs el record d’aquest indret. Cap al segle IV algú ho retrobà i, sota la iniciativa dels bisbes de Tolosa, el culte al màrtir es reactivà. És en aquest moment que les relíquies es traslladaren a una nova basílica i s’escriví la seva -suposada- vida.
Aviat es convertí en un important lloc de pelegrinatge i el culte a Sadurní s’estengué per tot el territori gal. També s’escamparen arreu les seves relíquies. Cap al segle X una comunitat de francs s’establí a Pamplona, duent amb ells el culte a aquest sant. Poc després, diverses d’aquestes relíquies arribaren a Ripoll, Vic, Banyoles i Andorra entre altres.
Probablement, com que en occità Sadurní es diu Sarnin, quan va passar a les zones pirinenques, derivà en Serni. Actualment, són molts els indrets d’arreu del Principat on Sadurnís i Sernis són venerats.
El rector
Normalment, els noms de carrers i places estan dedicats a persones que han tingut alguna cosa a veure amb la població. Però sovint passa que les oblidem i al final només sabem el nom i oblidem qui va ser. L’església de Sant Sadurní d’Anoia està situada a la plaça Mossèn Salvans. Segurament hi ha hagut molts mossens en aquesta població. Tanmateix, què va fer aquest per merèixer ser recordat?
Joan Salvans Bassas, de qui no tinc informació d’on ni quan va néixer, era el rector d’aquesta església. De fet, la darrera gran transformació del temple va tenir lloc sota el seu rectorat. Diuen que, a més de celebrar la missa de diumenge, tenia un vessant humanitari. Sempre que un pare de família estava malalt, ell el visitava, fos o no feligrès. En marxar, li deixava un bitllet sota el coixí per tal que es pogués comprar els medicaments. Si era algú que ell sabia que per ideologia, no acceptaria els diners, anava directament al farmacèutic i saldava el compte, pregant de mantenir-se en l’anonimat.
Però aquestes accions se saben. I arribada la Guerra Civil no ho oblidaren. Primerament, van fer com qui no veu per donar temps a mossèn Salvans perquè tingués temps de salvar el que pogués de l’església abans de cremar-la. També van mirar cap a un altre lloc quan va ser evacuat cap a Barcelona, d’allà a França i finalment a Bèlgica. Tornaria tot just acabada la contesa, malgrat que seria rellevat aquell mateix any.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: plaça de Mossèn Salvans, 1. Sant Sadurní d’Anoia
Saber més
- Església de Sant Sadurní d’Anoia: campaners.com – wikiwand.com
- Mossèn Salvans: carlesquerol.files.wordpress.com
- Revolució i Guerra Civil a Sant Sadurní d’Anoia, per C. Querol
- L’arquitectura del noucentisme: xaviermiralpeix.blogspot.com
- Brunelleschi: wikiwand.com – arquipopblog.wordpress.com
- Ospedale degli Innocenti: wikiwand.com
- La literatura latina en la interpretación de inscripciones, per J. M. Escolà
- Paulí de Nola: wikiwand.com
- IC XC: principioscatolicos.blogspot.com
- Ús del llatí a l’església: es.aleteia.org
- Francesc Folguera i Grassi, arquitecte, per J. Ventura
- La parròquia i església de Sant Sadurní d’Anoia, olim Subirats,…, per S. Llorac
- Jaume Busquets i Mollera, per J. Ventura
- Estudi sobre la iconografia de sant Sadurní de Tolosa…, per M. Bertran
- Sadurní de Tolosa: wikiwand.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: