L’Ametlla de Segarra, un petit nucli del municipi de Montoliu de Segarra.
T’ha passat mai que, a causa d’una infecció, et costa d’empassar i et fa mal el coll? Probablement és perquè tens amigdalitis, és a dir, inflamació de les amígdales, que són aquell parell de bonys a costat i costat de la gola que mai sabem per què hi són, però déu-n’hi-do el dolor que fan. Curiosament, aquests ganglis ajuden a eliminar bacteris poc amistosos. Abans, com que ningú coneixia la seva funció, te’ls extirpaven abans de dir a, i fora problemes.
El mot amígdala prové del llatí i aquest del grec i ambdós s’utilitzaven per designar el fruit que coneixem com a ametlla. De fet, aquests idiomes ja tenien una paraula específica per amígdala. Sembla que el metge persa Avicenna, va veure que aquests ganglis tenien forma d’ametlla i així ho deixà escrit. Més tard, al segle XII, algú traduí aquells textos i ja no es va preocupar per verificar quina era la paraula correcta, sinó que ho deixà com a amígdala -ametlla-. I aquí no passa res.
Una terra planera
Amb un hivern rigorós, una primavera que ho entapissa tot de verd i un estiu que és com l’avantsala de l’infern, la Segarra és una comarca de contrastos que cal descobrir a poc a poc i en èpoques diferents. Els petits pobles aïllats, silenciosos i recremats pel sol semblen vigilar des de dalt dels breus turons, els extensos conreus de secà, com els cereals. Per aquest motiu, l’escut de la Segarra conté una espiga d’ordi que, segons diuen, té tants grans com municipis. Les matemàtiques no són el meu fort, però veig que hi ha vint-i-u grans, mentre que hi ha dinou municipis en aquesta comarca. Potser darrerament s’ha afegit algun que no em consta.
Però cal aclarir que, tot i que a ulls d’una persona profana, tota la comarca pot semblar igual, no és així. Hi destaca un antic territori feudal dominat per tot un seguit de turons plans, conegut com els Comalats. Una coma és una superfície més o menys planera entre dues muntanyes. En canvi, diuen que la partícula ‘lat‘ prové de l’iber i equivaldria a ample o extens. Una bona definició d’aquesta terra.
Els ametllers de l’Ametlla
Doncs bé, dins dels Comalats hi ha l’Ametlla de la Segarra, una petita població que probablement passaries de llarg o, millor dit, ni tan sols hi arribaries. Aquest minúscul nucli pertany, juntament amb altres quatre, al municipi de Montoliu de la Segarra. Fent honor al seu nom, un dels conreus que el caracteritza, és el dels ametllers, un arbre envoltat de llegendes que, ves tu per on, ja era cultivat a les regions muntanyoses de Pèrsia i Mesopotàmia des dels temps de la sopa d’all.
Ja fa uns anys que l’Ametlla de Segarra forma part d’un dels recorreguts per gaudir dels ametllers florits d’aquests verals, una explosió de flors blanques i rosades que fan pensar més aviat en un paisatge nevat en ple febrer. Però, els quatre carrers que conformen aquest reduït grup de cases enlairades set-cents metres per damunt dels camps, també tenen coses per explicar. Només cal parar l’orella.
Protecció militar
Amb un possible origen àrab, la torre és el que queda d’un castell que, des del segle XI, anà passant de mà en mà. En temps reculats, al sostre de la torre s’encenien focs -o alimares– per tal d’avisar de possibles perills a altres indrets apartats.
Doncs bé, el 1077, el cavaller Ecard Miró i la seva esposa Maiença rebien el castell “sense acabar de construir” de part dels comtes de Barcelona. En aquella data, això era terra de frontera guanyada als sarraïns i Ecard, qui era un xicot ben espavilat, ja havia rebut deu anys abans la donació de Tarroja i més tard rebria noves fortificacions per fer-se’n càrrec.
La missió del matrimoni en ambdues fortificacions era finalitzar les obres per tal d’assegurar-ne una bona protecció. No obstant això, a causa dels freqüents atacs, les obres anaven més lentes que una carrera de caragols. Seguidament, la parella iniciaria el procés de colonització amb famílies procedents dels seus feus.
Nous pobladors
Finalment, el 1215 la fortificació fou donada a la comanda de l’orde de l’Hospital que hi havia a Cervera. Aquest orde sorgí el 1084 a la ciutat d’Amalfi -a uns seixanta quilòmetres de Nàpols- quan fundaren un hospital per acollir els pelegrins que anaven a Terra Santa. La idea inicial derivà en un cos armat per tal de protegir les persones que volien visitar els llocs sants i havien de passar pels perillosos camins que hi menaven.
Arran dels reiterats episodis de pesta ocorregudes al segle XV, el territori quedà novament buit i els hospitalers promogueren l’arribada de gent que s’establí en una vintena de cases al voltant de l’edificació, conformant l’actual nucli. Aquell mateix segle, l’orde lluitava del costat de la Generalitat per fer front a Joan II al que es coneix com a Guerra Civil Catalana. Durant la contesa, la població va patir els estralls de l’enfrontament. L’orde de l’Hospital es mantingué fins a final segle XVIII, quan foren abolides les senyories.
Fent i desfent
Al principi del carrer Major s’aixeca l’església de Sant Pere. Tot i que documentada al segle XII, la senzilla edificació que veus ara fou bastida al segle XV quan els terratrèmols d’aquell fatídic temps deixaren la construcció romànica feta una coca. Llavors, s’aprofità per afegir la sagristia i les capelles laterals. Del primer temple es conserva l’absis que només el podràs entreveure de lluny des de la carretera.
La mecenes
A la façana de l’església hi ha una discreta placa. Et caldrà bona vista per llegir la inscripció que diu que el 1925 na Sofia Forns de Perelló feu donació del rellotge. Potser per aquest motiu, l’única campana del temple fou batejada amb el nom de la senyora. Situada a pocs metres d’aquí, Cal Perelló és considerada una de les primeres cases edificades a l’Ametlla de Segarra, tot i que no era, ni de bon tros com ara la pots veure.
El 1530 Antoni Perelló adquiria en subhasta aquesta i altres propietats, edificant l’habitatge que posteriorment degué ser reformat, segons consta en una llinda, donant-li un cert aire renaixentista. Al segle XVIII, el pagès Francesc de Perelló i Guiu estava aconseguint prestigi social, motiu pel qual es traslladà a Tàrrega on es feu construir una gran mansió que actualment acull el Museu Comarcal de l’Urgell. Amb el temps, les propietats dels Perelló, aquesta inclosa, continuaren passant de mà en mà, visquent èpoques més bones i d’altres de menys bones.
La fi de tot plegat
Per acabar, uns sis-cents metres abans d’arribar al nucli, envoltat de camps d’ametllers, et trobes amb el cementiri, potser per recordar-te que és aquí on finalment tothom anirà a parar. El recinte s’edificà el 1928, després que l’antic fossar que hi havia a la vora de l’església quedés sense ús. Al segle XVIII, durant el regnat de Carles III, s’establí l’obligació de construir els cementiris als afores de les poblacions com a mesura higiènica. La llei trigà prop d’un segle a aplicar-se a tot el país. Tanmateix, sorprèn veure petites poblacions com aquesta, on la mesura no es feu efectiva fins dos-cents anys després.
El més interessant del cementiri de l’Ametlla de Segarra, són les esteles discoidals que, procedents de l’antic fossar, es col·locaren decorativament a les cantonades del mur exterior. Aquests elements funeraris servien per senyalitzar l’emplaçament d’una sepultura. Probablement, estan relacionades amb l’arribada d’occitans als segles XII i XIII.
El cicle de la vida
I quan el fred hivern arriba a aquell punt que demanes si us plau que vingui el bon temps, l’ametller floreix i et porta l’esperança que s’acosta la primavera. Finalment, aquella terra que semblava erma i eixuta, de cop, es desvetlla i et mostra la seva cara més alegre. L’Ametlla de Segarra és un bon indret ho comprovar-ho i oblidar-te, si en pateixes, de les doloroses amígdales.
INFORMACIÓ PRÀCTICA
Situació: veure el mapa
Saber més
- Amígdala: dicciomed.usal.es
- Els Comalats: culturaipaisatge.cat
- Ecard i Maiença, fundadors de l’Ametlla, per David Sandoval. Revista “La Peixera”, núm.06, abril 2022, pàgs. 26-32
- Cal Perelló: facebook.com
- Museu Comarcal de l’Urgell: wikiwand.com
- Església de Sant Pere: campaners.com – romanicodigital.com
- L’Ametlla de Segarra: poblesabandonats.cat
- Esteles funeràries discoïdals: lateiera.wordpress.com
En compliment del deure d'informar-te de les circumstàncies i condicions del tractament de les teves dades i dels drets que t'assisteixen, t’informo del següent: