La música i la poesia no tenen mitjania

Un mosaic amb el plànol del barri de Montbau, al districte d’Horta-Guinardó de Barcelona.

Veïnat inspirat

Per començar, Zeus era un pendó d’agafa’t que vinc. No hi havia deessa o mortal a qui el gran déu no s’hagués passat per la pedra. Tenint en compte que tingué descendència amb vint-i-tres senyores, pots comptar la rècula de filles i fills que va escampar pels cels olímpics. Amb Mnemòsine, la deessa del record i de la memòria, engendrà tot un seguit de noies conegudes com les Muses.

Cada musa tenia atributs específics i inspirava principalment les expressions artístiques, concedint la memòria i creativitat a les persones que s’hi dedicaven. Per exemple, mentre una s’enfocava a la comèdia, l’altra ho feia amb la història, la poesia, la música, el teatre, la pantomima, la dansa i fins i tot l’astronomia. De fet, la paraula musa significa cançó o poema.

Barri muntanyenc

Uns trenta segles més tard, concretament l’any 1961, l’alcalde de Barcelona feia urbanitzar el vessant de Collserola. Era aquell un terreny complicat, pedregós i amb torrents, però això ja s’ho trobarien els arquitectes.

Els anys cinquanta es posà de manifest la important manca d’habitatge que patien les principals ciutats del país. L’allau de persones vingudes d’arreu de la península només agreujà encara més la situació. Malgrat que ja s’havien construït a la desesperada diversos polígons als afores de la ciutat per proporcionar habitatges econòmics, no n’hi havia prou.

És així com el 1957 es donava llum verda a un grandiós projecte urbanístic que, a despit de les barbaritats que faria més tard l’alcalde Porcioles, en aquest cas fou prou assenyat. A més dels inevitables blocs, tot i que de menys altura que els que s’havien fet fins aquell moment, el plantejament preveia amples zones verdes i equipaments socials, tota una novetat.

Com que el barri de Montbau estaria prou allunyat del centre, calia que fos autosuficient, de manera que també es dotà amb escoles, botigues i zona recreativa. I, no cal dir-ho, l’església, que es pretenia que la projectés Mies van der Rohe, qui llavors ja tenia una certa edat i declinà l’encàrrec.

Una altra novetat és que els arquitectes responsables consultaven el projecte amb cooperatives formades per futurs veïns del barri, de diverses orientacions, activitats i perfils: religiosa, funcionària, social i també militar. Em pregunto com devien ser les reunions. A les persones dedicades actualment a l’arquitectura els aniria bé tenir en compte l’opinió de qui habitarà els seus projectes i no només buscar que quedi maco a la fotografia.

Set anys d’obres

La primera fase del barri de Montbau tingué lloc el 1958 i començà la mar de bé. Foren responsables en Xavier Subias, Guillermo Giráldez i Pedro López Íñigo, els quals compartien un despatx d’arquitectura i són considerats representants del ressorgiment de l’arquitectura contemporània a Catalunya. Per exemple, a Barcelona foren autors de les innovadores facultats de Dret i Econòmiques. A Montbau idearen un conjunt de blocs ben il·luminats i ventilats, al voltant d’una gran plaça que encara ara sembla moderna. A més a més, es varen preveure locals pels tallers de petits artesans, com fuster i vidrier.

A la segona fase, duta a terme el 1961, els arquitectes Antoni Bonet Castellana, Josep Soteras, Francesc Bassó i Joaquim Gili ja no gaudiren de tanta llibertat. Una part dels terrenys inicials se cediren a l’exèrcit, de manera que l’espai inicial es veié reduït. Per tant, s’incrementà l’alçada dels blocs per disposar de més pisos. El 1964 hi hagué encara una tercera fase molt diferent de les anteriors, amb només cinquanta-cinc habitatges modulars projectats per Joan Bosch.

Influenciats pel moviment alemany Bauhaus, el nom triat fou creat a partir de mont, és a dir, muntanya, i bau, una paraula alemanya que vol dir edifici o construcció.

Plànol ceràmic

Al punt on s’ajunten el carrer de l’Arquitectura i el passeig de la Vall d’Hebron hi ha els jardins de Pedro Muñoz Seca. Muñoz fou un escriptor i dramaturg gadità, autor d’obres de teatre còmiques i altres que ridiculitzaven la República. Per aquest motiu, fou detingut i afusellat durant la Guerra Civil. Desconec la raó d’haver-li dedicat aquest espai.

El cas és que en aquests jardins es col·locà un plànol ceràmic del barri de Montbau. Es poden llegir la major part dels carrers que encara són vigents actualment. Curiosament, els jardins encara figuraven com a “Parque Urbano”. El disseny i l’execució és idèntica al plànol que es col·locà un any després al barri del Besòs.

Els autors

El mosaic del barri de Montbau està signat amb tres noms. En primer lloc, tenim que el disseny va anar a càrrec de Jordi Roura i Goicoechea (1928-2011), qui fou un avantguardista professor de disseny d’Elisava.

Seguidament, de la realització se’n va ocupar Narcís Vallvé Asenjo. Era el propietari de Ceràmiques Vallvé, prestigiosa empresa de materials de construcció que anteriorment duia el nom de ‘Cerámicas Pujol y Baucis’ i havia estat comandada pel seu pare.

Finalment, com a decorador apareix J. Furmentí. El pintor Julià Furmentí i Recasens —en alguns llocs apareix com a Formentí— col·laborà assíduament amb Vallvé, decorant peces de ceràmica. A part d’això, només he localitzat unes poques obres que va fer. Potser, penso jo, era fill de l’escenògraf Julià Furmentí, però és tan sols un supòsit.

Artistes de la primera fase

Els carrers de la primera fase del barri de Montbau foren dedicats a persones vinculades a diverses arts, malgrat que no acabo de veure clar el criteri que es va seguir en la tria. Tot i que la distribució de les vies que apareixen al plànol ceràmic difereix una mica de com és actualment, els noms són els mateixos. Així doncs, d’una part tens pintors i escultors i de l’altre, arquitectes.

Comencem pels primers. Per exemple, tens al pintor gironí Joaquim Vayreda i Vila, un destacat paisatgista de l’anomenada Escola d’Olot. El carrer dedicat al prolífic pintor valencià Joaquín Sorolla i Bastida, tot i que marcat al plànol, queda abruptament i inexplicablement tallat per un bloc posterior. Sorolla fou autor d’algunes de les obres impressionistes més icòniques d’aquest país.

L’escultor reusenc Joan Roig i Solé també hi és representat. D’ell et sonarà la “Dama del paraigua” que hi ha al parc de la Ciutadella i algunes de les escultures que decoren la façana neogòtica de la catedral de Barcelona.

Josep Clarà i Ayats és un altre escultor present als carrers del barri de Montbau. Nascut a Olot el 1878, és autor, entre moltes altres, de l’escultura “La deessa” que hi ha a la plaça de Catalunya.

El valencià Marià Benlliure i Gil disposa d’un llarg i sinuós carrer. Malgrat no haver innovat artísticament en res, fou un escultor molt acurat i popular, autor de nombrosos monuments arreu del país.

Un breu carrer —de la llargada d’un únic bloc— porta el nom de Ignacio Zuloaga Zabaleta. Les obres d’aquest pintor basc reberen crítiques per presentar una realitat plena de dramatisme i cruesa. No t’amagaré que també pintà un retrat del dictador.

Arquitectes i escriptors

Igualment curt és el carrer de l’Arquitecte Martorell, que més aviat és un passatge. El nom, que pot portar a confusió, es refereix a Joan Martorell i Montells. No confondre amb Bernardí Martorell i Puig, Jeroni Martorell i Terrats o amb Josep Maria Martorell i Codina, els quals també foren arquitectes. En Joan nasqué a Barcelona el 1833 i fou mentor i guia d’importants arquitectes, com Gaudí. D’ell potser et sonarà el Palau Robert i tot un seguit d’edificis religiosos, com el convent de les Saleses, l’església de Santa Mònica o el col·legi dels Jesuïtes de Sarrià.

En canvi, la via dedicada a Josep Puig i Cadafalch tot i tenir una longitud d’uns tres cents cinquanta metres, està inexplicablement dividida en dos trams. Com a autor a Barcelona del Palau del Baró de Quadres, de la Casa de les Punxes o de la Casa Macaya, penso que aquest arquitecte mataroní no necessita cap presentació.

Finalment, el carrer d’Àngel Marquès i Batllevell divideix en dues parts el solar que ocupa la primera fase. Nascut a Falset el 1887, Marquès fou un periodista i escriptor molt vinculat a la política conservadora i a l’església catòlica la qual proposà el seu nom per batejar aquest tram.

Les muses

El carrer de la Poesia separa la primera de la segona fase, on les vies es batejaren amb noms com la Dansa, la Cançó, la Lírica, la Mímica, la Pantomima i el Ritme. Aquests carrers passen entre els blocs, construïts en forma de L per tal d’aprofitar més el terreny. Com per justificar aquesta llista de noms, també apareix el carrer de les Muses. Delimitant tot aquell barri hi ha els carrers de l’Harmonia, la Ceràmica i l’Arquitectura, a més del de Vayreda i el passeig de la Vall d’Hebron.

Darreres dedicacions

Com si també es tractés d’una altra musa, el carrer de l’escriptor i poeta Joan Sales i Vallès baixa paral·lel al de la Poesia. Nascut a Barcelona el 1912, Sales fou, a més, un editor, qui publicà entre altres, La plaça del Diamant i Bearn o la sala de les nines. De fet, fins al 1995 aquest carrer no tenia nom i al mosaic sembla només un estret passatge.

La plaça dedicada al mossèn Ferran Palau i Jover és l’altra excepció en aquesta segona fase. El mateix any que el carrer de Sales es batejà aquest espai en honor a qui havia estat rector de la parròquia de Sant Jeroni de Montbau entre el 1964 i el 1989. A més, com a advocat, ajudà desinteressadament el veïnat en temes jurídics.

Altruisme social

Menció a part mereix el carrer de Joana Alemany, que no té res a veure a les arts, però s’ha guanyat ser recordada per la seva incansable lluita a favor dels malalts de càncer infantil. Juntament amb el seu marit treballaren per millorar la qualitat de vida dels infants que patien leucèmia, creant la Fundació de Nenes i Nens amb Càncer i la Casa del Xuklis, un innovador espai d’acollida per les seves famílies, situat en aquest carrer. Tanmateix, nou anys després d’haver estat inaugurat, Google Maps encara no l’ha incorporat a la seva base de dades.

INFORMACIÓ PRÀCTICA

Situació: passeig de la Vall d’Hebron, 187. Barcelona

Saber més

• Les Muses: enciclopedia.cat – classicsalaromana.blogspot.com
• Montbau, un barri nascut a la serra de Collserola, per Carlota Giménez
• Giráldez, López Íñigo i Subías: wikiwand.com
• Joan Martorell: ca.wikipedia.org
• La innovació arquitectònica de Montbau, per Meritxell M. Pauné
• Àngel Marquès: ca.wikipedia.org
• Ferran Palau: ca.wikipedia.org
• Joana Alemany: butlletí Ressó de Montbau, núm. 4, setembre 2018, pàg. 36
• El mosaic del meu barri

Què veure a prop

• Capritx de Montbau: rondaller.cat
• Sant Genís dels Agudells: rondaller.cat